No és l’euro, és el model econòmic
Elena Idoate
Economista, membre del seminari d’economia crítica Taifa
L’economia crítica ha estat plantejant el debat sobre l’euro des de la seva construcció, que va revifar quan la crisi econòmica va posar de manifest que, a la UE i la zona euro, els poders econòmics tenen una enorme capacitat d’imposar els seus interessos sobre la població, escombrant drets socials i passant per sobre de la voluntat dels pobles.
La riquesa europea, forjada amb la barbàrie interna i en la seva zona d’influència exterior, no admet més democràcia que la de governs obedients i tecnòcrates. El procés independentista de Catalunya també n’és un exemple. Un conjunt prou important de la població s’ha sentit decebuda per la miserable resposta de la Unió Europa, que ha girat l’esquena a un poble colpejat pels antidisturbis, assetjat per la repressió i privat d’alguns principis democràtics bàsics. Així doncs, per començar, cal que ens qüestionem la incompatibilitat del sistema polític i econòmic que representa l’euro amb certs principis de democràcia, sobirania i drets humans.
El paper dels diners en una economia, com a mitjà d’intercanvi entre les mercaderies i un sistema d’atresorament de la riquesa, no és neutral: representa i promou una determinada relació de poders i dinàmiques econòmiques. L’euro ha aconseguit impulsar la generalització del domini del mercat globalitzat en totes les estructures productives. I ha ampliat el caràcter social de la producció que Karl Marx analitzava explicant que “els individus estan subordinats a la producció social, que pesa sobre seu com una fatalitat”.
L’euro ha potenciat un nivell ferotge de competència, amb una divisió del treball imposada en dos sentits. En primer lloc, s’ha consolidat la dualització de les economies de la regió, en la qual els territoris del centre disposen d’un teixit productiu exportador potent, mentre que a la perifèria ha perdut capacitat productiva, alhora que ha absorbit superàvits comercials amb el corresponent creixement del deute. En segon lloc, l’euro ha transmès l’estratègia alemanya de devaluació salarial per tenir millors preus de cara a les exportacions. Si bé l’economia convencional ha titllat la devaluació de la moneda d’un instrument d’empobriment del veí, el cert és que l’empobriment s’ha estès en totes les economies veïnes a través de les reduccions de salaris, que ja no són font d’avantatge competitiu, sinó que han esdevingut una imposició.
Disposar d’una moneda pròpia té avantatges perquè permet que una economia controli algunes variables importants: el tipus de canvi, que altera la relació de preus amb l’exterior quan es donen desequilibris comercials, i els tipus d’interès, que poden fomentar o frenar la inversió i l’endeutament. També permet que el Banc Central financi els dèficits públics dels estats.
Fonamentalment, però, sortir de l’euro és un trencament amb una estructura jeràrquica de sotmetiment de les economies i amb un model neoliberal que prioritza els interessos del capital transnacional i els mercats financers per sobre de la creació d’ocupació, l’equilibri comercial i les polítiques socials. Per això, sortir de l’euro és un escenari desconegut i arriscat. Les conseqüències negatives a curt termini són, entre d’altres, la dificultat d’accés a les divises i l’encariment de les importacions i del cost del deute denominat. Però no es tracta de fer una valoració de costos i beneficis, sinó de plantejar un model econòmic i pensar quin paper hi ha de tenir la moneda.
Dins de l’statu quo del capitalisme europeu no és possible fer efectiva la sobirania del poble català ni avançar cap a una societat més justa. Cada cop hi ha més gent descontenta amb el sistema econòmic actual i que apostaria per un projecte orientat pel desig del bon viure. Aquest requereix guanyar un conjunt de sobiranies en els diferents àmbits per a la reproducció social a fi de garantir les condicions de vida de la població.
Desenvolupar el consum intern, basat en la satisfacció de la reproducció de la vida de les persones, i activar els recursos del territori, en coherència amb els medis naturals i culturals, serien els principis orientadors d’un model de desenvolupament autocentrat que necessita tant una acumulació de forces com uns instruments incompatibles amb la pertinença a l’euro i al lliure mercat de la UE.
Si volem avançar cap a una economia més justa i sobirana ens caldrà establir un control popular de la producció i distribució dels béns i serveis estratègics, i dotar-nos d’instruments vetats o minorats a la zona euro: el proteccionisme; la regulació ambiental, social i laboral; la redistribució de la renda; la planificació social i participativa de la inversió i altres eines microeconòmiques per teixir una economia solidària.
Banc central i moneda pròpia: una condemna per a Catalunya
Gabriel Colominas
Economista, analista de fons d’inversió financers
El diner és l’últim artífex del sistema de preus, el qual permet l’intercanvi i el comerç, ja que facilita –sota un comú denominador– la coordinació de productors i consumidors. És també l’element indispensable perquè el sector bancari pugui dur a terme la seva activitat de canalització de l’estalvi cap a tota mena d’activitats productives. És per aquest motiu que plantejar-se quin camí s’hauria de seguir, en cas que Catalunya esdevingués un estat independent, és completament pertinent.
Analitzar la permanència o no de Catalunya en la moneda única europea només es pot fer coneixent quines han estat les situacions pretèrites i com han afectat el conjunt de l’economia catalana. La bombolla productiva, mal anomenada immobiliària, gestada al caliu dels tipus d’interès artificialment baixos del Banc Central Europeu, ha tingut uns costos exageradament alts per a l’economia, però molt especialment per a la societat. A Espanya, el fet que la mida de la bombolla fos tan gran es deu a un seguit de factors.
Amb l’artificial equilibri de tipus de canvi establerts entre les monedes nacionals i la moneda única, es va sobrevalorar el poder adquisitiu de moltes d’aquestes monedes, sense que la pesseta en fos una excepció. Tradicionalment, Espanya mai no havia gaudit d’una política monetària de conservació del poder adquisitiu, i el segle XX no en va ser una excepció. Entre el 1959
i el 1998, la pesseta va patir un total de nou devaluacions, i durant aquest període va perdre el 75,1% del seu valor respecte al marc alemany.
Aquesta pèssima gestió de la política monetària va engegar una sèrie de dinàmiques totalment nefastes per al creixement econòmic a llarg termini. El conjunt de la població va viciar el seu estalvi dirigint-lo de forma quasi exclusiva cap a actius immobiliaris, pisos
i apartaments, que bàsicament es van utilitzar com el mètode més eficient de transmetre l’estalvi entre generacions. Aquest no és un fet exclusivament espanyol o català, però el rerefons monetari el va impulsar de forma molt important. Això es reflecteix en la taxa de propietat immobiliària espanyola: el 83% dels habitants d’Espanya tenen almenys un habitatge en propietat. El fet que Espanya fos un dels països financerament menys desenvolupats tampoc no va ajudar que els estalvis no es col·loquessin en cap dels actius alternatius, com accions de companyies cotitzades a borsa.
La recepta per a una bombolla perfecta es va completar amb l’entrada de l’euro. Durant la gran convergència europea (1998-2006), demostrada posteriorment fallida, quan es creia que la Unió Europea es podria moure a una sola velocitat, el diferencial entre els tipus d’interès bancaris
i del deute públic pràcticament va desaparèixer. Es va confondre els agents econòmics fent-los creure que no existia una referència essencial entre invertir en deute alemany, portuguès, espanyol o grec. Quelcom semblant va passar en la resta de l’economia,
i els senyals erronis enviats per part del Banc Central Europeu van generalitzar les males inversions, però, com hem vist, la bombolla i la posterior crisi no han estat pas culpa absoluta de ningú, tampoc de l’euro.
De mica en mica, es van anar pal·liant els efectes de la bombolla productiva i l’euro ha quedat com una moneda única a la qual els governs de països tendencialment deficitaris no hi tenen un accés directe, una moneda amb la qual no poden fer i desfer a voluntat. La separació entre el control del pressupost i el control del valor de la moneda és essencial per mantenir el dèficit a ratlla i el valor del diner estable. L’exemple d’Espanya és totalment paradigmàtic en aquest sentit: quan el govern no tenia capacitat per afrontar el dèficit acumulat, posava en marxa la impressora i salvava la situació envilint la pesseta i fent empassar a tots els ciutadans l’impost silenciós de la inflació.
La sortida de l’euro acabaria irremeiablement amb la creació d’un Banc Central Català i d’una moneda pròpia per a Catalunya. Atès que la temptació per als nostres governats és més que evident i tenint en compte tots els precedents ja comentats, ¿seria realment convenient enfrontar-se a la pèrdua de valor continuat d’un hipotètic florí català? Per no parlar dels enormes costos de transacció que se solen produir en canvis de tals dimensions. El diner és, essencialment, un supervivent, i és per això que és de naturalesa poruga. Davant dels rumors de sortida de l’euro, molt probablement es produirien retirades generalitzades de dipòsits de totes les entitats financeres amb seu a Catalunya, entre elles el primer banc d’Espanya, Caixabank, i un altre d’importància europea creixent, el Banc Sabadell. Suposant que el fràgil capital d’aquestes dues entitats sobrevisqués a un terratrèmol de tals dimensions, es deslocalitzarien per evitar veure els seus dipòsits i actius convertits en una futura moneda de valor potencialment desconegut. Això potenciaria una desbancarització de Catalunya, quelcom molt perjudicial a curt i mitjà termini. A més a més, les entitats que decidissin quedar-se perdrien l’accés directe a l’aixeta de liquiditat del BCE, mecanisme especialment necessari en moments d’incertesa.
També cal dir que quedar-se dins la moneda única també comporta alguns maldecaps. Hem de tenir en compte l’efecte multiplicador que produeix l’euro durant els cicles expansius impulsats pel diner barat i les posteriors recessions, d’aquí que no tenim la certesa que això no es repetís. De totes maneres, quedar-nos fora de l’euro tampoc asseguraria que un fenomen com aquest no afectés una economia amb un teixit productiu tan interconnectat amb Europa com ho és la catalana.
Un banc central amb moneda pròpia seria una condemna per a aquest país. En canvi, acceptar la política monetària dictada pel Banc Central Europeu no només ens evitaria tenir l’enemic a casa i assolir a llarg termini uns pressupostos governamentals més equilibrats, sinó que probablement ens proporcionaria una estabilitat de la capacitat adquisitiva superior a la que podríem assolir per nosaltres mateixos.
Article publicat al número 450 de la ‘Directa’
