Una persona és jutjada a 500 quilòmetres d’on han succeït els fets. L’escenari és genuïnament espanyol, ja que no és possible a cap altre país d’Europa: l’Audiència Nacional espanyola (AN) és un cas únic. Durant els seus 40 anys de vida –sense comptar els del Tribunal de Orden Público (TOP) que la van precedir–, ha conservat el denominador comú de l’excepcionalitat: la centralitat de les decisions a Madrid, la proximitat al poder polític, el règim d’incomunicació i la incidència mediàtica. Tanmateix, el 2011, amb la fi d’ETA, es va començar a insinuar un canvi de cicle. L’organisme judicial està en procés de reciclatge: de la banda armada basca a l’islamisme gihadista internacional, l’anarquisme o l’independentisme gallec.
En aquest sentit, la memòria de 2015 de la Fiscalia de l’Audiència Nacional destaca que, per primera vegada, les investigacions per terrorisme gihadista superen les relacionades amb ETA i el seu entorn. Si el 2014 representaven el 34% de totes les investigacions per terrorisme, un any més tard, han incrementat fins al 55%. El gir de l’enfocament punitiu es detecta clarament en el nombre de detencions: 94 per gihadisme, 69 de l’anomenat entorn d’ETA, 33 per anarcoinsurreccionalisme i 11 de grups independentistes gallecs. A les acaballes de 2015, arribarien les nombroses diligències, a petició de fiscalia, relacionades amb el procés polític català.
L’organisme judicial està en procés de reciclatge: de la banda armada ETA a l’islamisme gihadista internacional, l’anarquisme insurrecional o l’independentisme gallec
Malgrat el canvi de tendència pel que fa a les noves investigacions, la inèrcia de dècades passades circumscriu el gruix dels empresonaments en l’àmbit del conflicte polític del País Basc. Ara, amb motiu del quarantè aniversari de la institució, el mateix president de l’Audiència Nacional espanyola, José Ramon Navarro, a més d’augurar una llarga vida al tribunal, ha posat xifres il·lustratives sobre la taula. Per una banda, actualment, 280 persones estan complint condemna per col·laboració o pertinença a ETA i tres es troben en presó provisional; per l’altra, el 2016, onze persones han estat condemnades sota l’acusació de terrorisme gihadista i un centenar es troben en presó preventiva a l’Estat espanyol per aquest motiu. Des d’un primer moment, les xifres corroboren que l’AN va ser creada per jutjar els delictes de terrorisme, malgrat el subterfugi utilitzat al decret de creació del tribunal, que feia referència al terme crim organitzat.
/ ÁLVARO MINGUITO
Paradoxalment, l’únic tribunal creat a cop de decret llei incompleix el principi del jutge ordinari –és a dir, que una persona sigui jutjada allà on s’han produït els fets– establert a la Constitució espanyola. Per tant, obliga a fer anades i tornades a Madrid, tant a les persones acusades com a les que formen part de les defenses o són testimonis, amb les implicacions personals, laborals i econòmiques que això comporta. Des de 2009, els macrojudicis se celebren en un nou edifici de 7.300 metres quadrats situat en un polígon industrial de San Fernando de Henares –a dotze quilòmetres de la Puerta del Sol–, on molts jutges arriben amb cotxe i xòfer oficial. Al carrer Génova –a només cent metres de la seu central del Partit Popular–, es manté en funcionament l’edifici original, que des de 2015 s’ha renovat i està a l’última en disseny i seguretat. La reforma, envoltada de queixes, va acabar costant 27 milions d’euros (el doble del previst) i l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), a través d’un procés negociat sense publicitat, va ser l’encarregada del conjunt de l’obra. Per l’advocada madrilenya Isabel Elbal, que hi està habituada, “s’ha transformat en un búnquer”. Les plantes estan aïllades i només són accessibles amb targeta magnètica. “És intimidant”, precisa.
Titelles, truita i baralla en un bar d’Altsasu
Tres de les darreres gestes de l’AN, que han ocupat portades de diaris i han obert informatius, afecten uns titellaires, un regidor i un grup de joves bascos. Els primers van estar empresonats durant quatre dies, acusats de delictes d’odi i enaltiment del terrorisme per l’obra La bruja y don Cristóbal, representada a Madrid. El regidor de Vic Joan Coma, acusat d’incitació a la sedició, va haver de declarar davant el jutge per haver dit que per fer una truita calia trencar els ous durant un ple municipal. I tres joves d’Altsasu encara es troben en presó preventiva, acusats de terrorisme arran d’una baralla en un bar en què es van veure implicats dos agents de la Guàrdia Civil fora de servei.
La Fiscalia de l’Audiència Nacional, dirigida per Javier Zaragoza, ha jugat un paper clau en tots tres procediments. En el primer, va demanar l’ingrés a presó dels titellaires; en el segon, va sol·licitar que s’investigués el regidor, i en el tercer, a diferència de la Guàrdia Civil, que apuntava a un delicte d’odi, va considerar que era terrorisme. “La fiscalia té un paper molt més preeminent que en la resta de tribunals penals de l’Estat espanyol. Acaba sent un instrument del poder executiu, del Ministeri de Justícia, per intervenir en el poder judicial sense els controls o les traves que podria trobar en altres espais”, assegura l’advocat gironí Benet Salellas –actual diputat de la CUP-CC. Salellas es va encarregar de la defensa d’onze veïns del barri barceloní del Raval que l’any 2009 van ser condemnats per la secció primera a penes d’entre vuit i catorze anys de presó, acusats de planificar una cadena d’atemptats al metro de Barcelona, amb una única prova en contra: les paraules d’un testimoni protegit de qui mai no es va saber la identitat.
La fiscalia mana
El pes de la Fiscalia de l’Audiència Nacional es pot quantificar: hi ha gairebé tres fiscals per cada jutjat d’instrucció penal. Amb més de 35 anys d’experiència en aquest tribunal, l’advocat basc Iñigo Iruin considera que, a través del “paper estel·lar de la policia i la Guàrdia Civil en la instrucció” i de “la patologia orgànica” de disposar de tants fiscals, “es dóna una presència directa dels ministeris de l’Interior i de Justícia a l’òrgan jurisdiccional”. L’impuls fiscal va ser determinant en les causes per enaltiment del terrorisme durant l’exercici de 2015; per ordre del fiscal en cap Zaragoza, es van obrir 55 diligències d’investigació, 43 de les quals van ser arxivades “per falta d’autor conegut o perquè els fets no eren delictius”. El desenllaç final exculpatori no va lliurar les persones encausades de les despeses del desplaçament a Madrid i, en molts casos, de la difusió de les seves dades personals i la seva imatge als mitjans de comunicació. Pel lletrat de Madrid Gonzalo Boye, les absolucions per manca absoluta d’indicis de criminalitat demostren que “aquesta fiscalia no té cap funció real i fa anys que s’inventa causes per poder justificar la seva existència”.
El fiscal en cap, Javier Zaragoza, va recordar als Mossos que han de comunicar, informar i acreditar tot comportament que suposi un atac a les institucions de l’Estat
Un dels advocats del cas Pandora, Enrique Costoya, va viure en primera persona la influència de la fiscalia. Va ser detingut i empresonat preventivament durant la segona fase de l’operació, fet que va ser denunciat per l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates (AED). Assegura que el jutge instructor ni tan sols s’havia mirat la causa: “Em va enviar a la presó, tot i que és una mesura danyosa i excepcional, sense tenir en compte els motius. Ho va fer perquè està polititzat; pren les decisions en funció dels criteris de la fiscalia”. Costoya havia assistit i visitat algunes de les anarquistes detingudes durant la primera part del cas als centres penitenciaris. Malgrat la insistència dels Mossos, la manca de proves ha obligat a arxivar les actuacions contra l’advocat i la resta de detingudes durant la segona part de l’operació.
Superada la fase d’investigació, també han transcendit certes actituds i comentaris d’alguns jutges a la sala, especialment, els estirabots d’Ángela Murillo o les pujades de to d’Alfonso Guevara. Per la seva banda, Javier Gómez Bermúdez –que des de 2015 és a França, on ocupa la plaça de jutge d’enllaç amb el Tribunal Correccional de París– va etzibar a una advocada: “Aquesta és la meva sala i, aquí, mano jo”. Zoubida Barik Eididi protestava perquè el magistrat havia ordenat la seva expulsió pel fet de portar vel. Tot i que l’Estatut General de l’Advocacia només obliga a vestir la toga, el Suprem va avalar Bermúdez.
Demandes de dissolució
Moltes veus del món de la judicatura i de l’àmbit de la defensa dels drets humans han criticat les actuacions del tribunal i fins i tot han demanat la seva dissolució. L’any 1986, un grup de lletrats i lletrades joves del Col·legi d’Advocats de Madrid va reclamar, mitjançant un comunicat, la desaparició de l’AN i que les seves competències passessin a la jurisdicció ordinària. L’esquerra abertzale i el diputat del PNB Iñaki Anasagasti hi van insistir en reiterades ocasions durant els anys 90. El posicionament és compartit per l’esquerra independentista catalana, ERC, ICV, Izquierda Unida i el BNG. Durant els últims anys del procés català, la petició ha estat assumida fins i tot per CDC.
És més, el magistrat de l’Audiència Nacional espanyola Ramón Sáez Valcárcel, el 2008, en una taula rodona centrada en la penalització de les injúries a la Corona i la bandera espanyola celebrada al Col·legi de Periodistes de Barcelona, va posar en dubte la conveniència del tribunal.
Apagar les veus dissonants
Quan un jutge surt del guió, rep patacada. El 2014, Francesc Homs (CDC) i Rafael Català (PP) van criticar la sentència absolutòria per l’acció d’Aturem el Parlament i van instar la Generalitat i la fiscalia a recórrer-la, fins que van aconseguir una condemna del Tribunal Suprem. El mateix any, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, va carregar contra els jutges que van excarcerar diverses persones condemnades per pertinença a ETA, atès que ja havien complert pena a l’Estat francès. La reacció va comportar que Jutges per la Democràcia fes públic un comunicat per reivindicar el respecte a la “independència” dels tribunals.
Si remuntem uns anys enrere, veiem que, curiosament, els magistrats de la sala més discordant amb la doctrina del tot és ETA del jutge Baltasar Garzón van ser apartats. Carlos Cezón, Juan José López Ortega i Carlos Ollero qüestionaven i tombaven –una rere l’altra– les instruccions del jutge estrella, que va il·legalitzar Kas, Ekin, Haika i Gestoras Pro Amnistia i va tancar publicacions com Egin, Ardi Beltza i Egunkaria. Com a exemple, el 2001, la sala quarta del tribunal va rebutjar les acusacions d’“integració a banda armada” de Garzón contra els directius d’Orain SA, empresa propietària d’Egin i Egin Irratia, i va excarcerar el periodista Pepe Rei en el marc del sumari d’Ardi Beltza.
Però, l’any següent, els tres magistrats rebels, sotmesos a una campanya de desprestigi, van ser suspesos cautelarment. La raó: haver decretat la llibertat sota fiança d’un narcotraficant –davant el risc de suïcidi palès en un informe psiquiàtric– i que aquest l’aprofités per fugir. Gairebé dos anys més tard, el Tribunal Suprem va descartar qualsevol indici de delicte dels tres jutges, però només un d’ells, Ollero, va tornar a l’AN. El tot és ETA, sense la sala quarta, va ser imparable.
Si remuntem uns anys enrere, veiem que, curiosament, els magistrats de la sala més discordant amb la doctrina del tot és ETA del jutge Baltasar Garzón van ser apartats
Sobre terra cremada, el 17 de gener de 2017, una interlocutòria del Tribunal Suprem va reconèixer que s’havia fet “una interpretació àmplia (…) del fenomen del terrorisme vinculat a la banda armada ETA”. Iruin afegeix que l’Audiència Nacional espanyola també ha intervingut en el “cicle de producció” del dret, amb el sorgiment de l’anomenada doctrina Parot o l’aplicació de l’article 129 del Codi Penal per suspendre activitats de partits polítics o tancar mitjans de comunicació, tot i que no hi apareixen esmentats com a destinataris. Hi coincideix Elbal, que parla d’una aplicació “expansiva i extensiva” del Codi Penal, i l’advocat Enrique Costoya, que considera que aquest tribunal “va una mica més enllà quan es parla de dret penal de l’enemic: persegueix la ideologia”.
La incomunicació i la tortura
L’Audiència Nacional espanyola té el monopoli del règim d’incomunicació des que es va aprovar la llei antiterrorista el 1988. Des d’aleshores, el Comitè Europeu i el de l’ONU no s’han cansat d’advertir l’Estat espanyol de l’escenari d’impunitat que dibuixa la capacitat de mantenir la persona detinguda fins a tretze dies –mitjançant dos terminis prorrogables– sense accés a una defensa i a un metge forense de la seva elecció.
Basant-se en l’experiència, advocades basques com Amaia Izko denuncien que l’Audiència Nacional espanyola representa les vulneracions de drets humans més greus, tant “del detingut, amb la incomunicació i la tortura, com dels presos, amb l’allargament de les condemnes”. Inicialment, les preses basques eren interrogades en dependències del País Basc i Navarra, on alguns jutges instructors obrien diligències davant l’evidència de maltractaments o tortures. Posteriorment, el govern espanyol va modificar el protocol i va ordenar el trasllat de les persones detingudes directament a Madrid. Tots els jutges d’instrucció de l’AN han vist desfilar joves del País Basc que han relatat tortures –en molts casos, en un evident mal estat físic i psicològic–, però pràcticament mai no han investigat els fets. Amb una sola excepció: el jutge Santiago Pedraz.
Tots els jutges d’instrucció de l’AN han vist desfilar joves del País Basc que han relatat tortures –en molts casos, en un evident mal estat físic i psicològic–, però pràcticament mai no han investigat els fets
Cara a cara, en un programa d’EITB, el periodista Alberto Pradilla mostrava un informe forense al jutge d’instrucció Grande-Marlaska. La detinguda Beatriz Etxebarria denunciava que li havien intentat introduir un pal d’escombra per la vagina, li havien fet la bossa i havia arribat a perdre el coneixement, però, tot i que el magistrat havia tingut el document sobre la taula el 2 de març de 2011, en va fer cas omís. No era la primera vegada ni seria l’última.
Marlaska ha tingut al davant joves que denunciaven tortures, com els del cas Aztnugal –acusats de ser “membres desdoblats” d’Ekin, detinguts i incomunicats el 2011. L’exjutge estrella Baltasar Garzón també va poder sentir el relat dels maltractaments rebuts que feien diverses persones detingudes, com les del macroprocés 18/98 o, anys abans, els independentistes catalans. El Tribunal d’Estrasburg ha atorgat versemblança a les denúncies i ha condemnat l’Estat espanyol vuit vegades per no investigar les tortures. En el cas d’Etxebarria, fins i tot el magistrat Ramón Sáez va criticar Marlaska.
La sedició i la Corona
Després del judici per la mobilització d’Aturem el Parlament –impulsat a quatre bandes per la Generalitat, el Parlament, Manos Limpias i la fiscalia–, el contacte de Catalunya amb l’Audiència Nacional espanyola s’ha centrat en el procés polític català. Recentment, l’interrogatori al regidor de Vic Joan Coma va generar polèmica perquè el fiscal Vicente González Mota es va obcecar quan li va preguntar si trencar els ous per fer la truita implicava l’ús de la violència o no, arran de les paraules que Coma va pronunciar durant un ple municipal. Acusat d’incitació a la sedició, es tracta d’un dels nou casos directament relacionats amb el reclam d’un referèndum a Catalunya que ha investigat el tribunal. La resta afecten ajuntaments que van aprovar mocions de suport a la resolució del 9-N del Parlament de Catalunya.
Tots els procediments han estat oberts per ordre de la fiscalia i, als consistoris, també se’ls investiga per rebel·lió o sedició, a més de prevaricació, desobediència, ús indegut de fons públics i usurpació de funcions. Ara per ara, quatre casos han estat arxivats i, per tant, a més del procés contra el regidor vigatà, resten obertes les investigacions dels ajuntaments de Deltebre, Celrà, Girona i Vic. Des de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) matisen que són xifres orientatives, ja que hi ha ajuntaments que reben denúncies i no ho comuniquen. Per tant, encara hi podria haver més municipis sota la lupa de l’AN.
No es van depurar policies ni fiscals ni jutges de la dictadura. Ara, un expolicia franquista, Ismael Moreno, instrueix casos com el de Joan Coma o els titellaires
Truites, mocions i crema de fotografies. Recentment, el fiscal en cap, Javier Zaragoza, mitjançant una circular, va recordar als Mossos d’Esquadra que han de comunicar, informar i acreditar qualsevol comportament que suposi un atac a les institucions de l’Estat, inclosos els delictes contra la Corona, com ja havia fet el novembre de 2015. Obeint aquest reclam, el 20 d’octubre, la policia catalana va fer arribar al jutjat central d’instrucció número 4 un informe i diverses imatges de la crema de fotos del monarca Felip VI que es va fer durant l’acte de l’esquerra independentista al passeig del Born barceloní l’11 de setembre. Cinc militants de la CUP, la COS i Arran van ser inculpades i forçades a declarar a Madrid –tres d’elles, detingudes pels Mossos i traslladades per la Guàrdia Civil.
Resseguint els procediments impulsats per l’AN, es pot constatar que la Corona ha estat una de les seves grans protagonistes. El 2003, Arnaldo Otegi va ser condemnat a un any de presó per haver acusat el rei de ser “el cap dels torturadors”. Anys més tard, el 2011, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va obligar l’Estat a indemnitzar-lo amb 20.000 euros per vulnerar la seva llibertat d’expressió. Així mateix, la fiscalia va impulsar un procediment per injúries a la Corona contra el guionista Jaïr Domínguez del programa Bestiari il·lustrat del Canal 33 perquè simulava disparar contra Joan Carles I. Dos anys més tard, el jutge de l’AN Javier Gómez Bermúdez va arxivar la imputació, però ja era massa tard: Televisió de Catalunya havia retirat el programa de la graella i va forçar la dimissió de la directora Mai Balaguer.
Per l’advocat Jaume Asens –actual quart tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona–, en general, hi ha un problema que afecta el conjunt de l’aparell judicial i, especialment, l’òrgan de l’Audiència Nacional: “Està construït sobre els ciments del franquisme i a partir de les condicions imposades pels vencedors de la guerra”. No es van depurar policies ni fiscals ni jutges de la dictadura. Ara, un expolicia franquista, Ismael Moreno, instrueix casos com el de Joan Coma o els titellaires i, fins ben entrada la dècada dels 80, el magistrat del TOP Ricardo Varón Cobos integrava el jutjat d’instrucció número 1. Cobos va posar en llibertat el falangista Ricardo Sáenz Ynestrillas, acusat de preparar un grup armat colpista. També va instruir el cas Xavier Vinader, a qui va tancar al seu despatx per dir-li: “S’ha convertit en el capdavanter de la llibertat d’expressió d’un determinat tipus de periodisme d’investigació, de ficar el nas a les clavegueres de l’Estat, i no ho podem permetre. Calia posar un càstig exemplar i li ha tocat a vostè”.
———————————————————————————–
Alfonso Guevara: l’hereu malcarat
“También podrían esperar que este humilde magistrado que les habla hubiera fallecido para que no se celebrase el juicio. Si no quieren celebrarlo, ya conocen el camino de salida”. Així és com replicava la petició de suspensió d’una vista oral formulada per l’advocat basc Iñigo Iruin el jutge Felix Alfonso Guevara Marcos, president de la secció tercera de la sala penal de l’Audiència Nacional espanyola. Guevara és conegut pels exabruptes dirigits a persones acusades de pertànyer a ETA, al personal judicial i fins i tot als xofers del tribunal especial. Per aquest motiu, ja l’any 86, a l’edat de 30 anys, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) proposava sancionar-lo per una falta greu d’excés o abús d’autoritat.
El càrrec a l’AN no li ve de nou. El seu pare, Bienvenido Guevara, ja va ser jutge d’aquest organisme. De fet, va ser un dels tres magistrats que van dirigir el judici contra l’escamot feixista que va atemptar contra la revista El Papus l’any 1977. Tot i que l’atac va causar la mort a una persona i ferides a disset més, els acusats només van ser condemnats a sis mesos de presó pel pare de l’actual president de secció.
Eloi Velasco: l’home de Zaplana
És l’artífex de l’expressió “intimidació ambiental” en relació amb els fets d’Aturem el Parlament. Dirigeix el jutjat central d’instrucció número 6 i va considerar que no calia cap agressió o bloqueig físic, sinó que amb la simple presència física hostil a l’exterior del parc de la Ciutadella es podia considerar que les manifestants estaven cometent un delicte contra les altes institucions de l’Estat. Velasco mai no ha amagat la seva ideologia. Va ocupar la plaça de director general de Justícia de la Generalitat Valenciana durant el període de 1995 a 2003, sota els mandats d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps.
L’any 2008, va aconseguir la plaça a l’AN, en substitució de Juan del Olmo. Va instruir la causa contra Arnaldo Otegi per enaltiment del terrorisme arran de la seva intervenció en un míting a l’estadi d’Anoeta de Sant Sebastià. L’any 2010, va prohibir un brindis per les preses en el marc de les Festes Alternatives de Sants i les organitzadores van optar per fer un minut de silenci i omplir el parc de l’Espanya Industrial amb cartells que feien referència a la llibertat d’expressió.
‘Concha’ Espejel, a l’ombra de Cospedal
Concha per a les amigues; si més no, així és com l’anomena María Dolores de Cospedal, que va professar públicament l’amistat amb María Concepción Espejel l’any 2014 durant l’acte d’imposició de la Creu de l’Ordre de Sant Raimon de Penyafort a la magistrada. Bona padrina, carrera fulgurant. Emmotllada ideològicament a la Universitat Pontifícia Comillas-ICAE, el 2008, accedeix a una vocalia del Consell General del Poder Judicial, proposada pel PP al Senat. Quatre anys més tard, la designen magistrada de l’Audiència Nacional espanyola i, directament, passa a ocupar la presidència de la secció segona de la sala penal, fet inèdit que genera queixes de magistrats que consideren que tenien preferència per al càrrec.
La proximitat al PP i a Cospedal l’ha situada sovint en una situació explosiva, sobretot per tot el que té relació amb el cas Gürtel. Recusada de gairebé totes les peces d’aquest cas; l’última, la vinculada amb la visita del papa a València. En aquesta ocasió, tant ella com un altre magistrat, Enrique López (col·laborador habitual de la fundació FAES), han acceptat la recusació, però, en totes les altres, l’han recorreguda.
Ángela Murillo, una dura pionera
Del seu salt a la fama amb el “Por mí, como si quiere beber vino” que va reblar a Otegi quan la seva advocada li va demanar veure aigua durant un judici el gener de 2010, fins al “Y encima se rien estos cabrones” en la vista contra un comando d’ETA, Murillo ha rebut elogis per la duresa, crítiques per l’espontaneïtat i desautoritzacions per la seva parcialitat. Aquesta li ha costat disgustos com l’anul·lació, per part del Tribunal Suprem, de la sentència condemnatòria dictada contra el dirigent abertzale per “manca d’imparcialitat del tribunal” o la recusació en l’altre judici anteriorment esmentat. Murillo va néixer a Almendralejo (Extremadura) fa 64 anys, va ingressar en la carrera judicial el 1980 –amb tan sols 27 anys– i es va convertir l’abril de 2008 en la primera dona presidenta d’una secció de la sala penal de l’Audiència Nacional espanyola, tribunal on també va ser la pionera ara fa més de 23 anys. Ha estat ponent de grans sumaris com el 18/98, el de la suposada cèl·lula espanyola d’Al-Qaeda i processos contra el narcotràfic com el cas Nècora.
