Tant l’Organització Internacional del Treball (OIT) en el seu darrer informe sobre les “Perspectives socials de l’ocupació en el mon”, com Oxfam-Intermón en el seu informe “Realitat o ficció: la recuperació econòmica en mans d’una minoria”, dedicat a l’Estat espanyol, han fet referència recentment a l’augment de les desigualtats econòmiques i socials.
Concretament, a l’Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d’uns pocs en detriment de la majoria de la població, i Espanya és avui una societat més desigual i més injusta que abans de la crisi.
A l’Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d’uns pocs en detriment de la majoria de la població
Així es manifesta en el risc de pobresa o d’exclusió social (sobretot dels infants o famílies monoparentals) o en l’important increment de les desigualtats en la distribució de la renda i de la riquesa. Els salaris van perden pes en el conjunt de l’economia mentre que les rendes del capital en guanyen, com a conseqüència de la destrucció d’ocupació, de la fragilitat de les relacions laborals -a partir de les reformes del mercat de treball- i de la desigual distribució del repartiment dels increments de productivitat.
També augmenten les desigualtats entre els treballadors: mentre que els millor retribuïts no han patit els efectes de la crisi sinó que, fins i tot, han vist augmentar les seves remuneracions, els que reben uns salaris més baixos han vist com disminuïen, sobretot pels joves i les dones.
Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l’auge de l’economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball. A més, el sistema fiscal (apart de l’evasió i l’elusió fiscal) és un dels menys redistributius de tota la Unió Europea.
Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l’auge de l’economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de trebal
Uns estudis meritoris que ens plantegen una qüestió important: l’augment de les desigualtats (que comencen amb el neoliberalisme en els anys 1980) és una causa essencial de la crisi des de 2007, com defensen alguns, o pel contrari n’és una conseqüència i, per tant, cal buscar quines són les raons últimes de la crisi? Un debat intens davant de la crisi actual però que es remunta bastant lluny en la història de les crisis econòmiques del capitalisme.
N’hi ha que pensen que l’augment de les desigualtats (salaris massa baixos i beneficis massa elevats) provocarà una disminució de la demanda efectiva i un creixement de la demanda de crèdit a l’economia i que això donarà lloc a les crisis. Si fos així, la solució a les crisis capitalistes seria relativament fàcil: només caldria disminuir les desigualtats (increment de salaris, sistema fiscal més progressiu, regulació del sistema financer). Tanmateix, res fa pensar que les classes socials més riques estaran disposades a disminuir els seus guanys per aconseguir una distribució més equitativa de la renda i la riquesa, com les dades demostren.
Els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s’apropien els propietaris del capital
A més, alguns estudis empírics, entre altres del Banc Internacional de Pagaments (Bank of International Settlements-BIS), conclouen que les desigualtats no semblen ser una causa de les crisis. Les expansions del crèdit poden conduir a crisis financeres, però l’augment de les desigualtats no suposen necessàriament una expansió del crèdit.
Per contra, des d’un altre punt de vista, es considera l’augment de les desigualtats més aviat una conseqüència de les crisis. La causa essencial està en la disminució de la rendibilitat del capital invertit que porta a una ràpida i/o excessiva expansió del crèdit i a la crisi financera, que ràpidament es transforma en crisi global. I aquesta és una tendència a llarg termini, que és va reproduint en el temps -encara que pugui tenir contra tendències temporals- i, per tant, les crisis són recurrents en el capitalisme, fins i tot si es redueixen les desigualtats.
Des d’aquesta perspectiva, els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s’apropien els propietaris del capital (accionistes, alts executius, banquers, etc.). De fet, l’augment de les desigualtats des dels anys 1980 -quan comença el neoliberalisme- és el resultat de l’èxit de les elits capitalistes en augmentar la rendibilitat del capital (via increment de la taxa de plusvàlua), mitjançant la desocupació i l’augment de l’exèrcit industrial de reserva, la demolició dels drets dels treballadors i dels sindicats, la privatització de les empreses públiques, la liberalització i la desregulació de les activitats econòmiques i, en particular, el sistema financer, etcètera.
