A les afores de Perpinyà, dins d’un polígon d’oficines de lloguer, hi ha un petit cubicle amb tres taules, dos ordinadors i una vella cafetera elèctrica. Avui ho han arrambat tot a la paret i han demanat cadires extra, però encara hi ha gent que seu a terra i d’altres que s’ho miren drets, davant de la porta oberta. És una assemblea de l’Associació d’Apicultors dels Pirineus Orientals i fa la sensació que avui han vingut tots. Quan la van convocar feia dies que el telèfon no parava de sonar i que els censos d’abelles que l’Associació confecciona s’anaven consumint tràgicament. Llavors, amb les xifres a la mà i esparverats, van citar tothom aquí. Al pàrquing que hi ha a 700 metres d’on parlen, hi ha desenes de furgonetes i cotxes vinguts de pobles i masies de tot el Rosselló, del Conflent, del Vallespir i de l’Alta Cerdanya. En alguns porta-equipatges encara hi ha ruscs buits o diverses eines i indumentàries de feina, però és per inèrcia: la inquietant realitat és que la majoria d’aquests apicultors no està en actiu.
“L’any 2010 van començar a minvar les colònies i sabíem que ens confrontàvem a un fenòmen difícil, però el 2013 ha superat totes les previsions”, diu el Jean amb els censos a la mà. “Les abelles mel·líferes es moren a un ritme i nombre d’holocaust: el 80% de les colònies que hi havia al 2010; uns 59 milions d’abelles, pel cap baix, han desaparegut. Si el 2014 acaba com ha començat serà insostenible”.
El Jean, com tots els homes i les dones que s’han trobat avui aquí, du roba gastada i calçat resistent. Lia cigarretes amb les mans rudes i, a la cara, se li nota l’aire lliure. Són gent que treballa la terra o cuida el bestiar; petits productors d’aquests que coneixen personalment el plat de verdura que es posen a taula. En el seu cas no és exagerat afirmar que la seva relació amb les abelles és més que laboral: és una relació natural entre èssers vius.
“És molt dur haver d’escoltar històries com la teva, però fa companyia… Almenys així saps que a algú li importa el que esta passant”, segueix el Jean. El que passa amb les abelles és molt greu i molt confús: qualsevol que teclegi “abelles” i “mort” a un buscador d’internet veurà milers d’articles en llengües de tot el planeta assenyalant el problema i cap solució certera. A sota, si hi ha opinions dels lectors, normalment s’hi pot llegir una cita d’Einstein: “el dia que s’acabin les abelles els humans desapareixerem”, però el que passa realment amb les abelles ho saben el Jean i els seus: “ignorància. Ignorància desacomplexada de les institucions, de la gent, dels mitjans de comunicació, del mercat alimentari…”.
Set vegades han picat la porta del Departament amb un feix d’informes científics que s’han pres la molèstia de procurar-se sense ajudes i totes set han trobat esperes, copets de subaltern a l’esquena i ridícules gincames d’un despatx a un altre. “Som missatgers d’un problema incòmode sense solució amb claca i fotògrafs… Allò que menys interessa a un polític”.
A l’assemblea hi ha vingut gent jove que havia invertit temps i coneixement en l’ofici i han perdut els seus ruscs i també gent gran que mantenia colònies des dels avis i els pares; gent que no podrà deixar el llegat d’allò als seus fills. Són generacions d’apicultors units, centinelles de l’entorn. Saben bé que sense abelles no hi ha flors ni insectes ni ningú. De vegades miren a terra amb les espatlles caigudes i el rostre afectat i d’altres s’encén una brasa de ràbia als seus ulls, però han vingut a decidir que el problema no és seu sinó de tots i a dir-ho clar: perilla una relació, la dels humans i les abelles, que dura des dels inicis i és una part del tot. Si elles ens deixen, si se’n van, tindrem bons motius per angoixar-nos tots. No només els apicultors.
