Les primeres paraules que vaig obtenir d’un noi del barri de la Mina foren: “La Mina es un imán para los antropólogos“. I tenia tota la raó. Però no tan sols els antropòlegs ens sentim atrets per dur a terme recerques sobre barris pretesament marginals i qui els habiten, sinó també periodistes, educadors, treballadors socials i tot un llarg etcètera que aspira, potser, a solucionar la vida de la gent a propòsit de qui escriu. L’imaginari que s’ha construït al voltant de la Mina s’ha desplegat, gairebé sempre, en termes negatius, precisament en tant que perifèric i suposadament marginal, encara que no quedi clar en relació a què o a qui són perifèrics i marginals. En aquest sentit, el cinema quinqui, nascut als anys 70 a Barcelona i que pretenia mostrar la realitat dels suburbis més degradats de les grans ciutats, contribuí en gran part a la conformació d’aquesta imatge.
Plantejat seguint el model dels polígons d’habitatges que es generalitzen al llarg dels anys 60 a tot l’Estat, les obres de la Mina s’inicien el 1957 i, en el moment de la seva finalització l’any 1975, el conjunt quedava compost per vint blocs, 2.721 habitatges i una població censada de 15.133 habitants. La Mina va ser el destí dels qui havien estat pobladors de barriades xabolistes com el Camp de la Bota, Pequín, la Perona o Can Tunis. L’estigmatització que sofrien els barraquistes pel fet de ser-ho no els va abandonar quan s’assentaren a la Mina, de tal manera que, aquesta marca es va estendre a pràcticament qualsevol habitant del barri, hagués o no viscut en barraques. Podem veure en el cas de la Mina una forma d’allò que el sociòleg francès Loïc Wacquant denominaria “estigma territorial”, entès com la marca denegatòria que afecta determinats entorns urbans i aquells que els habiten i que derivaria, alhora, d’una oposició moral i d’una distància social i física respecte a la resta de la ciutat i la ciutadania.
L’estigmatització que patia el barri als seus inicis, sens dubte es va veure incrementada amb la filmació, l’any 1977, del que es considera la primera pel·lícula de l’anomenat cinema quinqui, ‘Perros Callejeros’
L’estigmatització que patia el barri als seus inicis, sens dubte, es va veure incrementada amb la filmació, l’any 1977, del que es considera la primera pel·lícula de l’anomenat cinema quinqui, Perros Callejeros. Aquest gènere cinematogràfic sorgeix durant l’anomenada transició política i ofereix diverses produccions –la majoria signades per José Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia– fins a mitjans dels anys 80. En un exercici de representació, capta i transmet la suposada realitat urbana marginal de grans ciutats com Barcelona, Madrid o Bilbao. És, en bona mesura, a partir de la imatge que ens mostra De la Loma –el pioner del gènere– en les seves pel·lícules, que sorgeix el que després acabaria quallant com la cultura quinqui: una sort de conglomerat d’estereotips que pretenien representar a part dels joves de les perifèries de les ciutats. D’aquesta manera, les pel·lícules de gènere quinqui i, en concret, Perros Callejeros, s’articularen en l’imaginari popular i van contribuir a projectar una imatge farcida de tòpics sobre la Mina que serviria per justificar posteriors intervencions i renovacions urbanístiques associades a la reforma d’una zona ben cobdiciada del litoral barceloní.
Indagant sobre la memòria al barri de les protestes que va suscitar la presència de l’equip de rodatge –i que acabarien per forçar a De la Loma a fer un canvi d’escenari cap a Ciutat Badia–, es pot constatar com els actuals veïns de la Mina manifesten el descontentament sobre allò que es mostrà sobre ells al cinema quinqui i com encara en pateixen les conseqüències. Un noi del barri m’exposava no fa gaire el següent al respecte: “Ahí se enseñó todo lo malo y ahora aún vivimos con esa carga. Aquí vienen periodistas y no enseñan el portal bonito, ni la gente normal, no. Van a por el yonki, a por las partes malas del barrio”.
En definitiva, Perros callejeros reprodueix –i en bona mesura produeix– una certa imatge del que deu ser un barri marginal i, més que mostrar des d’un angle crític la situació en la qual es trobaven els joves de classe treballadora que vivien en els grans barris de blocs, posà l’accent en la relació, degudament exagerada i carregada de tints tràgics, de la seva relació amb el crim i les drogues. Les qüestions estructurals associades a la pobresa, l’atur massiu i crònic, la total manca de perspectives, l’estigmatització que afectà –i afecta– al poble gitano, les raons per les quals es recorria al delicte, etc., eren obviades o retratades de manera supèrflua, atorgant-les poca o nul·la importància. I així, els joves d’aquesta i d’altres pel·lícules del gènere quinqui eren tematitzats exclusivament com a protagonistes de proeses delictives i consumidors de drogues, perpetuant una imatge destinada a produir una mena d’admiració-temor pel gran públic, i un model heroic a seguir per una part dels joves de barris castigats per la crisi econòmica dels anys 80.
La fotografia de la Mina que apareix a les pel·lícules de De la Loma –la Mina com el bressol de les drogues i la delinqüència de Barcelona– ha contribuït a la mitificació del barri i els seus habitants com a tals
Per tant, vet aquí algunes de les contribucions del cinema quinqui al sistema de representació dominant: mostrar, al si de la realitat de les grans ciutats, un imaginari univers quinqui en el qual s’integrava un sector de la població al qual s’obligava a sotmetre’s, sense poder defensar-se, a una determinada imatge clau per la seva postergació. La fotografia de la Mina que apareix a les pel·lícules de De la Loma –la Mina com el bressol de les drogues i la delinqüència de Barcelona– ha contribuït a la mitificació del barri i els seus habitants com a tals, imbricant-se a l’imaginari popular com un espai marginal habitat per marginals, esperant per a ser netejat i pacificat pel seu propi bé.
És sobre aquests fonaments que s’han basat en bona mesura les polítiques de renovació urbana de tall neoliberal que s’han intentat aplicar al barri des de la seva construcció, un cop més, i per no perdre el costum, sense tenir en compte els seus habitants. És més, desitjant que tant de bo desapareguessin d’una vegada i per sempre.
*L’article forma part de la col·laboració mensual del l’Observatori d’Antropologia del Coflicte Urbà (OACU)
