Es negocia un nou conveni per als repartidors de pizzes que reconeix el plus de nocturnitat. La negociació, però, es fa sota l’amenaça implícita de reducció de la plantilla de repartidors de les principals empreses i subcontractació del servei a deliveroo o similars. Com entendre això que està passant?
Aquesta i altres formes d’externalització al món del treball van ser l’objecte de debat d’un seminari organitzat el passat 30 de gener per l’organització Alba Sud juntament amb el grup de recerca Greds-Emconet. Va tractar-se d’un seminari a la universitat ben poc habitual: en primer lloc, per no tenir un ponent; el seminari es plantejava com un espai de diàleg horitzontal i posada en comú de propostes i preocupacions. En segon lloc, combinava un grup molt heterogeni d’actors vinguts d’arreu, geogràficament però sobretot en l’àmbit de les tradicions i experiències. Treballadors del món de l’hostaleria juntament amb persones del món de l’administració, la política i els sindicats. cambreres d’hotel, parlamentaris, enllaços sindicals, regidors, cambrers, estudiants, secretaris generals, tècnics de l’administració. Els acadèmics estàvem a casa però en minoria.
L’acte aplegava actors amb una preocupació especial per les condicions de treball sorgides de l’activitat lligada al turisme, però la discussió es va enfilar sobre les causes, conseqüències i solucions a l’externalització en general. La conclusió: en els últims anys les pràctiques d’externalització han aprofundit en els processos de precarització de les condicions de treball de la classe treballadora.
Les causes
Durant el debat va haver-hi cert consens en considerar que les externalitzacions no responen tant a criteris d’innovació o especialització, sinó que són el resultat d’un model empresarial que busca l’externalització dels riscos i sobretot la reducció de costos a través de la devaluació salarial com a estratègia per a l’acumulació de beneficis. A més, s’emmarca en un context de flexibilització salvatge i de definició del “dret laboral” al servei de l’interès econòmic. En altres paraules: cobdícia amb carta blanca del marc legal.
Les externalitzacions no responen tant a criteris d’innovació o especialització, com a l’objectiu d’externalitzar els riscos i reduïr la despesa salarial
Per començar, hi ha una falta de regulació sobre què es pot externalitzar i què no. Tradicionalment les empreses tendien a externalitzar el treball considerat menys productiu i de menys valor –com ara el de la neteja–, tot reproduint una noció classista i de gènere sobre el valor del treball, però en el marc actual aquesta pràctica s’ha anat estenent fins a les activitats principals de les empreses, fins al punt que ara mateix hi ha, per exemple, hotels en què només la gerència i recepció funcionen amb treballadors propis.
La desregulació té a veure amb la internacionalització i els grans acords comercials transnacionals associats, així com amb la digitalització i l’auge de l’economia informal. Tanmateix, la reforma laboral espanyola del 2012 va suposar un clar punt d’inflexió en la generalització de les externalitzacions, en permetre que els convenis d’empresa es despengin dels convenis col·lectius sectorials. És a dir, arran de la reforma laboral una empresa pot aplicar un conveni propi amb unes condicions pitjors que les del conveni sectorial, en termes de reconeixement professional, condicions de treball i retribució. Això ha promogut el creixement de grans empreses multiservei, que poden negociar convenis propis amb uns pocs treballadors afins a l’empresa, i l’empresa multiservei pot oferir a altres empreses treballadors “més barats” que substitueixin els seus propis. S’ha alimentat així la competència a la baixa en les condicions de treball de les empreses prestadores de serveis.
Les conseqüències
Si la cobdícia n’és la causa, la por n’és la conseqüència. Algunes treballadores van expressar com és l’experiència de l’externalització fent un símil amb la humiliació, solitud i desempara que senten les famílies desnonades pel fet de deixar de formar part d’un equip i un projecte i passar a ser una peça externa. En un pla més material, l’externalització suposa la pèrdua de garanties laborals (fruit, entre altres, de les majors facilitats per a l’acomiadament), la degradació de les condicions de treball i l’empobriment, la qual cosa redunda en un deteriorament de la salut.
A més de la precarietat que suposa per als treballadors, l’externalització també té conseqüències per al moviment sindicals, doncs fragmenta les solidaritats i dificulta l’organització col·lectiva. La divisió d’un mateix servei o procés productiu en diferents empreses trenca vincles de companyonia horitzontal, ja que suposa que companys i companyes no es coneguin, emergeixin suspicàcies i es fomenti la competència. Es tracta de la vella estratègia de dividir per vèncer.
Les solucions
Les experiències ja viscudes amb les Empreses de Treball Temporal (ETT), així com les d’aquelles zones i sectors en què s’han experimentat formes per frenar les externalitzacions, apunten que una de les principals solucions implica garantir la igualtat salarial dels treballadors que fan una mateixa feina, independentment de l’empresa que les contracti. De nou, una màxima habitual: igual salari pel treball d’igual valor. Es tracta d’una proposta que ataca la lògica empresarial de reducció de costos i que per tant desincentiva les externalitzacions massives. Entre els participants en l’acte es van recollir una munió d’actuacions que s’estan emprenent des de diferents instàncies per avançar envers aquest horitzó. A escala judicial, s’ha dut a terme una campanya d’impugnació de convenis d’empreses multiservei –precisament per les irregularitats en la seva negociació–, que ja ha aconseguit anul·lar el 80% d’aquests convenis.
S’ha dut a terme una campanya d’impugnació de convenis d’empreses multiservei –precisament per les irregularitats en la seva negociació– que ja ha aconseguit anul·lar el 80% d’aquests convenis
En l’àmbit legislatiu, al Congrés s’estan treballant vàries propostes per igualar els salaris de les empreses subcontractades, així com propostes de reforma de l’article 42 de l’Estatut dels treballadors –un article extremadament sensible en relació a aquest tema. Pel que fa a la negociació col·lectiva, es treballa per incloure clàusules de limitació de l’externalització en convenis sectorials i d’empresa. També alguns governs, com ara el de l’Ajuntament de Barcelona, estan plantejant eines per incrementar el control sobre les condicions de treball dels treballadors externs, i s’està pensant en la possibilitat de crear distintius públics per senyalar les empreses amb bones i males pràctiques laborals que reforci la responsabilitat i el paper polític dels consumidors.
No obstant això, davant les transformacions globals lligades tant a l’emergència de l’economia informal digitalitzada (mal anomenada ‘col·laborativa’) com a la pèrdua de sobirania d’aquestes institucions, es va posar sobre la taula la necessitat de construir aliances entre diferents tipus d’actors i moviments polítics i socials per tal d’innovar en les formes i enfortir la capacitat de resposta enfront dels reptes a resoldre.
És necessari donar rellevància als valors progressistes: la seguretat per sobre de la flexibilitat, la igualtat al costat de la llibertat
Per acabar, es va parlar de la feina a fer en el terreny cultural. De la necessitat de trencar amb els discursos hegemònics que culpabilitzen els propis treballadors de la seva situació, de fer valdre el que és col·lectiu i de donar rellevància als valors progressistes: la seguretat per sobre de la flexibilitat, la igualtat al costat de la llibertat. Alguns assistents també van interpel·lar directament al paper de les universitats i el treball intel·lectual, assenyalant la conveniència de teoritzar i visibilitzar la situació de la classe treballadora com una forma de dignificar-la i fer-la avançar.
En definitiva, el més interessant de l’acte és que la forma va tenir el seu valor, però no es va quedar en un gest buit i poc fructífer. Al contrari, va donar peu a una anàlisi polièdrica i de qualitat, de manera que el contingut –allò que es va dir i sentir– se’n va beneficiar enormement. Aquest èxit posa de manifest el potencial de les universitats per fer-se permeables a les problemàtiques rellevants a escala social, polític i econòmic a través de compartir espais de debat amb altres actors, amb formes de generar saber que doni valor als qui viuen un fenomen com a subjectes del coneixement.
Malauradament aquest acte va ser excepcional, una raresa en la tendència actual de fer ciència social “amb bata blanca”, és a dir, des de la distància i amb finalitats purament acadèmiques. Esperem que aquest tipus d’esdeveniments segueixin proliferant en el futur per posar les universitats a l’ull de l’huracà i fer-les capaces de generar coneixement apoderador.
