A les set del matí del 26 d’octubre –un dijous– va començar, a la província de Pontevedra, la primera vaga indefinida duta mai a terme per les treballadores de les botigues d’Inditex. Eren les deu del matí i les reixes de les botigues Bershka de Vigo, Vilagarcía de Arousa i Pontevedra romanien abaixades. Diverses treballadores es reunien als carrers Urzáiz i Gran Vía, on s’agrupen les principals botigues de la ciutat. “Estàvem unides”, sosté la treballadora i delegada sindical, Ana Abraldes. Tot i que la por i la tensió acabarien arribant, les delegades i la majoria de les treballadores relacionaven la sensació de tranquil·litat que imperava a aquesta unitat que havien teixit.
Feia un any que el conflicte s’anava gestant. La Confederació Intersindical Galega (CIG), sindicat al qual pertanyen les cinc delegades del comitè d’empresa, va començar a negociar a principis de 2017 amb la companyia per equiparar les condicions laborals de les treballadores de Pontevedra a les aconseguides a la província de la Corunya. Sol·licitaven millores com el permís per lactància, l’elecció de vacances i un plus de 80 euros mensuals. El punt més conflictiu, en el qual l’empresa no volia cedir, era la demanda d’un altre plus de 50 euros, del qual gaudien a la Corunya. Diversos conflictes laborals, com el tancament de dos centres de treball, van interrompre les converses, i no va ser fins a finals del mes de setembre que les assemblees de treballadores van decidir plantar-se i anar a la vaga.
Por, cures i apoderament
Els dies van començar a passar, la vaga seguia endavant i el conflicte no es desbloquejava. “No teníem experiència en un conflicte sindical d’aquesta envergadura i vam anar planificant i vivint la vaga dia a dia”, recorda Rebeca Dicha, treballadora i membre del comitè d’empresa, qui assegura que “quan estàs tants dies al carrer lluitant contra una empresa tan potent passes per totes les emocions possibles”. I aquí van jugar un paper crucial per al manteniment de la vaga les cures entre les treballadores.
Reclamaven millores com el permís de lactància, l’elecció de vacances i un plus de 80 euros mensuals
La secretària de Serveis de la CIG a Vigo, Tránsito Fernández, considera que “si un col·lectiu abriga i no deixa ningú sola, si fa un acompanyament, llavors trasllada una força de suport que permet portar el conflicte endavant”. La unitat i el suport mutu són elements que totes les treballadores entrevistades destaquen i que van permetre fer realitat la vaga. “Hi ha moments, pocs, però n’hi ha, en què perds els ànims i et planteges si el que estàs fent servirà per aconseguir l’objectiu”, reflexiona Rebeca, moments en què aquest suport
esdevenia essencial.
Sense una aparent consciència de gènere a l’hora d’afrontar la lluita, el conflicte sindical es va anar impregnant de feminisme en elevar les cures a arma i estratègia. “Unides podem aconseguir allò que vulguem. Un gegant com Inditex ens va prendre per unes nenes i li vam demostrar que som unes dones que sabem el que volem i que lluitem per aconseguir-ho”, apunta Jéssica Fernández, treballadora en un dels Bershka de Vigo.
Aquest apoderament també va penetrar en el sindicat, que, tal com explica la responsable de Serveis de la CIG a Vigo, “és un reflex de la societat” i, per tant, “també hi trobes masclisme”. Tránsito Fernández explica que “un home que acompanya un conflicte laboral rebrà més suport que tu, pel fet que tu ets una dona i ell un home”. “Portàvem diversos dies de vaga en els Bershka de Pontevedra i hi havia qui rondinava si ens estàvem equivocant. Les dones són majoria en els sectors més precaritzats, com pot ser la neteja o les cures. I quan es generen conflictes, la rebel·lia és brutal. He vist dones llançar merda de vaca!”. Fernández destaca que, en aquest cas concret, les dones que negociaven per l’empresa també eren dones. “Totes ho érem, les treballadores, les assessores sindicals i les negociadores de l’empresa, i això es va notar tant en les formes de la negociació com en la seva agilitat”.
Apagada mediàtica
Les treballadores en vaga no només tenien davant d’elles l’imperi Inditex sinó també la indústria dels mitjans de comunicació. “L’estàvem liant al carrer i no sortíem enlloc”, es lamenta la delegada sindical Ana Abraldes. Ni La Voz de Galicia ni El Faro de Vigo ni la televisió o ràdio públiques. Ningú deia res.
A finals del mes de setembre, les assemblees de treballadores van decidir plantar-se i anar a la vaga
Davant l’apagada mediàtica, van usar l’arma que més coneixien i que millors resultats els havia donat: el suport mutu. “Ens vam posar totes a compartir-ho a les xarxes socials”, explica Ana, que reconeix que al principi va ser “frustrant i dur”. Gràcies a l’esforç i a la solidaritat, els suports van anar arribant i es va aconseguir estendre la notícia. “El cinquè dia de vaga ja era una passada el nivell de suport de gent anònima i d’alguns mitjans digitals”. A partir de llavors, cap mitjà podia fer veure que no ho sabia.
Una victòria de i per a les treballadores
El dia 3 de novembre, el grup de treballadores va acudir per segona vegada a protestar davant la seu central d’Inditex a Arteixo, a la Corunya. Aquell mateix dia, la responsable de la negociació per part de l’empresa va trucar a Tránsito Fernández amb la intenció de desbloquejar el conflicte. “Vam aconseguir pactar el plus de 40 euros, el pagament dels endarreriments i que no es descomptessin del sou els dies de la vaga”, explica.
A partir d’aquí, el conflicte va generar un efecte dominó i va començar a estendre’s per la resta de Galícia. “Negociarem aquestes mateixes condicions amb la cadena Oysho, també a Pontevedra, i després a les províncies de Lugo i Ourense”. L’objectiu és aconseguir un acord gallec que unifiqui les condicions laborals de les treballadores del sector comercial d’Inditex. “Si l’empresa no vol pactar un acord general gallec, ho farem de manera encoberta”, sosté Fernández, “batallant província a província”.
La plantilla destaca la necessitat de la lluita sindical en aquest sector, tant precaritzat com feminitzat
Les treballadores destaquen la necessitat de la lluita sindical en aquest sector, tant precaritzat com feminitzat. “En el comerç hi ha salaris baixos, un altíssim nombre de contractes a temps parcial, dificultats per conciliar la vida personal i laboral, horaris en jornades partides i molta temporalitat”, assegura Ana Abraldes. “És molt necessari que les persones prenguin consciència que les coses es poden canviar i que els drets es conquereixen lluitant”. Jéssica i Rebeca comparteixen l’opinió: “La lluita sindical continua essent molt necessària, especialment en els treballs precaris i feminitzats”, apunta la primera. I la segona afegeix: “Ens enduem amb nosaltres l’orgull d’haver tingut el valor de lluitar per allò que era nostre i no rendir-nos”.
És comú que es presenti el fundador d’Inditex, Amancio Ortega, com un home que va construir una fortuna des del no-res a base d’esforç. Però a Galícia, on va fundar l’imperi Zara, és conegut de sobres que esforç, en aquest cas, és sinònim d’explotació aliena, especialment de dones. L’imperi d’Inditex, que continua conduint Ortega als llocs més alts de la llista Forbes, se sustenta en l’externalització de la seva producció i en el lucre derivat de l’explotació. Aquesta pràctica l’ha exercit a Bangladesh, al Brasil, a l’Argentina i a la mateixa Galícia.
D’aquí també sorgeix la importància d’aquesta victòria de les treballadores de les botigues Bershka a la província de Pontevedra, que han marcat un precedent en el sector del comerç i en la lluita enfront de l’imperi Inditex. Han estat les primeres a vèncer a la por, plantar-se davant el fort i torçar-li el braç al Goliat del tèxtil. Moltes van entrar a treballar en aquestes botigues quan amb prou feines tenien dinou anys. Totes se senten orgulloses d’aquesta victòria com a sindicalistes, treballadores i dones.
Article publicat al número 444 de la ‘Directa’
