El 19 de juliol va clarejar a Barcelona enmig del soroll ensordidor de les sirenes que cridaven el poble a les armes.
Tot el dia 18, i el 17, i el 16, els treballadors els havien passat muntant guàrdia prop de les casernes i els centres oficials. Fins a les quatre de la matinada del 19, els militants van romandre als sindicats, a la Generalitat i a tots els centres i ajuntaments dels pobles i les poblacions de Catalunya. Arribaven notícies confuses de tot Espanya. Que si a Saragossa s’ha revoltat Cabanellas, que si a Sevilla Queipo de Llano i a les Canàries el general Franco. Que si s’espera el cop a Barcelona per aquesta nit.
Abad de Santillán, Garcia Oliver, Ascaso, Durruti i Assens, els dos últims en representació del Comitè Regional i de la Federació Local, havien estat a Governació i a la Generalitat exigint a Companys el lliurament d’armes, indispensables per organitzar la defensa al centre de la capital i a les barriades. Els les van negar fins a l’últim moment i els primers combats es van haver de sostenir a pit nu davant els fusells i els canons. I, ja començada la lluita, només ens van donar un centenar de pistoles. El poble es va haver d’armar conquistant les armes a les tropes revoltades.
Les descàrregues de fuselleria, el fragor dels combats, retrunyia d’un àmbit a l’altre de Barcelona. A la regió, el poble també estava sobre les armes. Venien treballadors de tots els pobles i es concentraven a les places fortes. Figueres i Girona van ser, durant força hores, motiu de gran preocupació. El poble envoltava les casernes per impedir la sortida de les forces rebel·lades contra la República. Lleida i Tarragona no es van arribar a revoltar, ja que el moviment, que no va triomfar a Barcelona durant les primeres hores, va aparèixer sense solució de continuïtat a la resta de Catalunya.
Tot el dia 19, la situació es va mantenir indecisa … La presa de la Telefònica i de Capitania van ser els primers triomfs efectius del poble
Tot el dia 19 la situació es va mantenir indecisa… La presa de la Telefònica i de Capitania van ser els primers triomfs efectius del poble. Tan aviat es va poder establir el tall que va deturar l’avenç de les forces que, des de les diferents casernes, es dirigien a prendre els edificis oficials i les ràdios, es va tenir la seguretat que, a Barcelona, no es declararia l’estat de guerra. Als barris alts i aristocràtics, on hi havia la gent de dreta i els convents, la lluita anava adquirint caràcters decidits de guerra social. Atacaven i es defensaven des de les esglésies i els cenobis i el poble, de manera espontània, va descarregar tot el seu furor contra ells.
I mentre els avions lleials volaven sobre la caserna de Sant Andreu, sobre Capitania i sobre el Parlament català; mentre els canons arrabassats a les tropes revoltades tronaven a la plaça de Catalunya i a la caserna de l’avinguda Icària; mentre les Forces d’Assalt i Seguretat, alguns guàrdies civils que no s’havien revoltat ni van voler romandre a l’expectativa i els militants de la FAI i la CNT, al capdavant d’aquestes forces, prenien la Telefònica –Durruti va ser el primer que hi va entrar–, l’Hotel Colón, Capitania i les Drassanes, les dones, els homes i fins i tot els nois atacaven els convents com podien. Falangistes, requetès i la gent de dreta del Sometent s’hi havien refugiat i obrien foc, al costat dels monjos, contra les masses. El furor mil·lenari i contingut de les multituds contra l’Església multiplicava les energies. El foc s’anava estenent d’un edifici a un altre, mentre els frares i els seus satèl·lits s’escapaven per les clavegueres.
L’epopeia de Capitania
Els guàrdies civils, de seguretat, d’assalt i carabiners que es van sumar al poble havien llançat les seves guerreres i les seves gorres i lluitaven en mànigues de camisa, confosos amb els obrers. Els soldats i els militars antifeixistes també lluitaven barrejats amb el poble. Va ser així com els guàrdies seguien electritzats per Garcia Oliver i Durruti, transfigurats pel dolor i la ràbia de la mort d’Ascaso, anant d’un lloc a l’altre, acudint a tot arreu, com si tinguessin el do de la ubiqüitat, terribles, imponents, escombrant l’enemic amb els seus fusells. Tota la ciutat va ser el teatre de la revolució desencadenada.
El poble, a mesura que ocupava els reductes de l’enemic, s’armava. Els canons s’arrossegaven pels carrers a força de braços humans. Mentrestant, les coses s’anaven organitzant. Mentre la lluita continuava, es va començar a preparar l’alba d’un nou dia, ja que Barcelona, Catalunya, estaven en mans de la Revolució triomfant. El Comitè de Milícies Antifeixistes, constituït el dia 20 i en el qual es trobaven representats tots els sectors en lluita contra el feixisme, era, de fet, el veritable govern de Catalunya. La Generalitat desapareixia davant la força del nou organisme revolucionari sorgit de la voluntat popular. Els sindicats de l’Alimentació i de la Distribució eren els encarregats de regular l’abastament de Barcelona. D’ells, en va sortir el Comitè de Proveïments, que després es convertiria en conselleria. A les barriades, els comitès revolucionaris assumien la responsabilitat d’organitzar el desenvolupament de la situació.
A les comarques de Catalunya passava el mateix. L’intent feixista havia estat reduït immediatament; els ajuntaments estaven en poder del poble; els comitès de milícies antifeixistes, creats; la Revolució ja era un fet grandiós i esperançador.
La bandera roja i negra oneja al vent, triomfant
Però les notícies que arribaven d’altres regions no eren tan satisfactòries. Madrid se sostenia gràcies a l’empenta dels treballadors i al bloc de voluntats antifeixistes establert immediatament. Saragossa estava sota el poder dels rebels per culpa de la traïció del governador. El Marroc i Mallorca, també. Sevilla es defensava, amb els obrers refugiats a Triana, venent cares les seves vides.
El 19 de juliol s’extingia gloriosament, immers en l’embriaguesa revolucionària d’una jornada de triomf popular. Les lletres CNT-FAI destacaven als murs i els edificis
Però, a Barcelona, a Catalunya, el 19 de juliol s’extingia gloriosament, immers en l’embriaguesa revolucionària d’una jornada de triomf popular. Les lletres CNT-FAI destacaven als murs i els edificis, a les portes de les cases, als cotxes, a tot arreu. La bandera rojinegra onejant al vent era una imatge que contemplàvem amb l’ànima i els ulls il·luminats, preguntant-nos si estàvem adormits o desperts.
No, no dormíem. Les vídues i els orfes venien a recordar-nos la realitat fecunda i tràgica. Quanta sang vessada! Quants homes caiguts en el fragor dels combats, confosos en el seu heroic anonimat!
El valor espartà de les nostres dones
Recordo les dones de la família Ascaso, estoiques, espartanes. I la compañerita d’Obregón –secretari de la local de Grups Anarquistes, mort en combat a la plaça de Catalunya– preguntant-nos a tots, cada minut, mentre ens donava el menjar a l’improvisat refectori de l’antic Foment del Treball, convertit en casa CNT-FAI després de ser ocupat pels treballadors: ”“Heu vist Obregón? Si el veieu, digueu-li que em doni notícies; estic inquieta…”. Començava el gran drama, l’obra gegantina i la lluita terrible. Però això ja pertany a la història que encara no s’ha escrit i que estem fent tots els catalans i tots els espanyols.
