La feliç idea d’utilitzar un dia de repòs proletari com a mitjà per obtenir la jornada laboral de vuit hores va néixer a Austràlia. El 1856, els treballadors decidiren organitzar una jornada d’aturada total, amb reunions i distraccions, amb l’objectiu de manifestar-se a favor de la jornada de vuit hores. S’exigia que la durada de la jornada de treball estigués d’acord amb una distribució harmònica de les 24 hores del dia (vuit de feina, vuit de descans i vuit de lleure). Nascuda en un ambient d’explotació social i violència, la data d’aquesta manifestació havia de ser el 21 d’abril. En principi, els treballadors australians havien previst fer la mobilització únicament l’any 1856, però aquesta primera manifestació tingué una gran repercussió sobre les masses d’Austràlia, que les va estimular i les portà a noves campanyes. Així doncs, decidiren fer aquesta manifestació cada any.
La idea d’una festa obrera fou acceptada ràpidament i, d’Austràlia, començà a estendre’s a d’altres països fins a conquerir el conjunt dels treballadors del món. Els primers que van seguir l’exemple foren els treballadors dels Estats Units. El 1886, decidiren que l’1 de Maig seria una jornada universal d’aturada laboral. La data també volia recordar els fets sagnants ocorreguts durant les jornades de protesta del obrers de Chicago de principis de maig de 1886, que acabaren amb l’execució (l’11 de novembre de 1887) de quatre dirigents anarquistes acusats de llençar una bomba contra la policia que va causar vuit morts. Anys més tard, es conegué la identitat de l’autor de l’atemptat, es tractava d’un anarquista alemany, sense connexió amb els dirigents condemnats a mort. L’any 1893, després d’una llarga revisió del procés de Chicago, s’hi van descobrir diverses irregularitats. Els que eren a la presó van ser alliberats i els quatre executats, rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com els màrtirs de Chicago.
A Catalunya, la jornada del Primer de Maig se celebrà per primera vegada l’any 1890, amb manifestacions i mítings a Barcelona i a d’altres ciutats
Mentrestant, el moviment obrer s’havia reforçat a Europa. L’expressió més forta es produí al Congrés de la Segona Internacional el 1889. Tot i que els socialdemòcrates volien que el Primer de Maig fos una jornada pacífica centrada en la consecució de demandes estrictament laborals, els anarcosindicalistes la plantejaven con una data revolucionària lligada a la utilització de la vaga general. Tanmateix, en aquest congrés, constituït per 400 delegats, es va decidir que la jornada de vuit hores havia de ser la primera reivindicació. El delegat dels sindicats francesos, el treballador Raymond Lavigne de Bordeus, proposà que aquesta reivindicació es produís a tots els països a través d’una aturada universal. En aquesta ocasió, com trenta anys abans a Austràlia, els treballadors pensaven en una sola manifestació. El congrés decidí que els proletaris de tots els països es manifestarien junts per la jornada de vuit hores el Primer de Maig de 1890.
Naturalment, ningú no podia preveure l’èxit brillant que tindria la idea, la velocitat amb què seria adoptada par les classes treballadores. De totes maneres, no n’hi va haver prou manifestant-se l’1 de Maig una vegada perquè tothom comprengués que aquesta data havia d’esdevenir una institució anual i perenne. Va caldre l’esforç tenaç i constant d’un moviment obrer que es manifestava any rere any.
A Catalunya, la jornada de reivindicació del Primer de Maig se celebrà per primera vegada l’any 1890, amb manifestacions i mítings a Barcelona i a d’altres ciutats del Principat. Antonio García Quejido, aleshores president de la UGT, encapçalà els actes i va lliurar el manifest reivindicatiu dels treballadors al governador civil de Barcelona.
De 1890 a 1893, a Catalunya, els primers de maig van originar greus conflictes d’ordre públic, que es van saldar amb importants fracassos per al moviment obrer
De 1890 a 1893, a Catalunya, els primers de maig van originar greus conflictes d’ordre públic, que es van saldar amb importants fracassos per al moviment obrer. La imponent vaga de La Canadenca que va tenir lloc a Barcelona a principis de 1919 i la vaga general de quinze dies de duració que la va seguir van ser el detonant perquè el govern del liberal comte de Romanones concedís la jornada de vuit hores (el tres de abril), davant la temença que el conflicte s’estengués a la resta d’Espanya. Però, quan aquest objectiu fou aconseguit, el Primer de Maig no es va pas abandonar.
La legalització i la institucionalització d’aquesta diada per part dels diferents estats al llarg del segle XX ha desvirtuat el seu sentit originari i ha transformat una jornada de lluita reivindicativa del proletariat en una festa del treball. Però, aquest caràcter festiu no ha amagat el veritable sentit d’aquesta data emblemàtica. Fins que totes les reivindicacions dels treballadors no siguin satisfetes, el Primer de Maig continuarà sent l’expressió anual d’aquestes reivindicacions.
Aquest any, davant les retallades dels drets laborals i les polítiques d’austeritat que estem patint, era més necessari que mai que la ciutadania participés a les manifestacions de l’1 de Maig. Un 1 de Maig en precampanya electoral ens ha de fer reflexionar sobre quines opcions tenim davant unes polítiques cada vegada més antisocials i que estan fent recular dècades els drets laborals i la situació econòmica. Unes polítiques, en definitiva, que en bona mesura vénen marcades per Europa.
*Soledad Bengoechea és historiadora i membre d’Espai Marx
