Fer desaparèixer algú suposa un dels pitjors crims contra la humanitat. Amb la convenció de 2010, les Nacions Unides es van comprometre a abordar aquesta pràctica, que durant les últimes dècades s’ha estès especialment a Mèxic, Colòmbia, Egipte, Síria i les antigues repúbliques soviètiques del Daguestan i Txetxènia. En aquest dar-rer país del Caucas, el 1995, un grup de dones amb fills o marits que havien estat arrestats van crear el col·lectiu Mares de Txetxènia. Dues de les víctimes van ser els germans de Madina Magomadova, l’actual presidenta de l’entitat, que a causa del clima de terror que practica el règim de Ramzan Kadírov, designat expressament per Vladímir Putin, canvia sovint de domicili per evitar possibles represàlies. Malgrat tots els obstacles i el patiment acumulat durant 63 anys, Magomadova manté la difícil tasca de traslladar als tribunals europeus els crims comesos per l’exèrcit rus, la majoria d’ells compilats a la sèrie d’informes L’ombra dels desapareguts.
Quan vas començar a implicar-te en la recerca dels desapareguts durant les dues guerres de Txetxènia (1994-1996 i 1999-2009)?
M’hi va portar la pèrdua del germà gran i la desaparició del petit. Era a principis de 1995, quan, a causa dels bombardejos, van decidir fugir en cotxe i durant el trajecte van ser interceptats. Al gran, el van afusellar; al petit, se’l van endur i encara avui no en sabem res. Aquesta i altres situacions van fer que, el maig d’aquell any, un grup de pares i mares ens trobéssim per intentar determinar quin havia estat el destí dels nostres familiars. No pensàvem que, 22 anys després, encara els estaríem buscant.
Estaven implicats en la resistència txetxena?
Cap d’ells no participava en accions armades. Feien una vida completament normal, com la immensa majoria de les 18.000 persones que van desaparèixer durant les dues etapes del conflicte (tot i que el govern txetxè només en reconeix 8.500). Si tenim en compte que, d’un milió d’habitants, Txetxènia va perdre 300.000 persones a la guerra, 18.000 de les quals van ser arrestades, vol dir que la meitat de les famílies va perdre algú. Conec una mare a qui van segrestar-li els tres fills i el marit. Com altres, se’ls van endur a la nit per evitar testimonis i que els veïns ho impedissin. Sovint em pregunto com pot viure amb aquesta tragèdia a les espatlles.
“Van desaparèixer 18.000 persones i, 22 anys després, només hem trobat 330 cossos en fosses comunes”
Fins a quin punt el passat encara afecta la vida de la població?
Les famílies continuen patint molt. Sobretot les mares que, a més de pujar els fills petits i cobrir-los les necessitats bàsiques, han d’investigar la situació del parent desaparegut. Moltes de les que he conegut han mort quan els seus cossos no han suportat més aquest calvari i les que segueixen tenen el cor dèbil i sofreixen dels nervis. És el dolor i l’instint maternal, el que resumeix el drama. Cal recordar que, a Txetxènia, els funerals duren tres dies i, el quart, es tanquen. Però quan et desapareix un familiar, mai no pots tancar el dol. No hi ha tragèdia més gran.
Fins ara, quins resultats heu assolit amb la vostra investigació?
No hem trobat cap dels desapareguts. Tan sols a finals dels 90 es van exhumar 330 cossos repartits en diverses fosses comunes, 147 dels quals es van poder identificar. Però el procés no ha continuat perquè les autoritats impedeixen consultar els arxius esgrimint que es tracta de documentació confidencial vinculada a activitats terroristes. I els jutjats civils, on hem dipositat les denúncies, tampoc no poden exigir-los res.
De les 220 demandes que heu formulat davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, quines han prosperat?
De moment, n’hem guanyat dotze i n’hi ha 76 que estan a punt per ser admeses. És un procés llarg i complex perquè, abans, ha de passar per totes les instàncies locals i nacionals. Triguem dos anys per preparar-ne una i passen entre cinc i set anys fins que no arriba la resolució. Pel que fa a les dotze guanyades, el tribunal ha condemnat Rússia com a responsable de la desaparició i l’ha obligat a compensar la família amb una quantitat equivalent a 50.000 euros. També l’ha instat a esclarir els casos, per bé que les desaparicions són delictes que prescriuen al cap de quinze anys i això fa que la majoria ja estiguin arxivats.
Quines altres vies exploreu a fi de visibilitzar la vostra lluita?
Treballem amb la Comissió dels Drets Humans de l’ONU, l’Alt comissionat del Consell d’Europa i Amnistia Internacional. I, a escala regional, ens coordinem amb organitzacions com Iniciativa de Justícia Russa, gràcies a la qual hem denunciat la pràctica de segrestos per part de militars federals i la falta de diligències de les autoritats per investigar les desaparicions. Malauradament, la reparació només està suposant compensacions econòmiques, ja que cap dels responsables dels crims no ha estat arrestat ni jutjat. Queda molt per aconseguir eradicar la impunitat.
*Article públicat al número 431 de la Directa.
