Coincidint amb el cinquè aniversari de la mort d’Iñigo Cabacas, la jutgessa ha ordenat l’inici de la vista oral, en què tres comandaments de l’Ertzaintza seran jutjats per un presumpte delicte d’homicidi negligent. Malgrat això, els pares d’Iñigo denuncien la demora en la instrucció i els obstacles que impedeixen encausar els responsables policials i polítics que van propiciar aquell terrible episodi. El cas d’Iñigo Cabacas, que tenia 28 anys quan va morir, continua aixecant la indignació entre amplis sectors del País Basc.
Ja fa cinc anys de la mort del vostre fill Iñigo. Com heu viscut aquest període?
“Sentim un dolor impressionant i no podem viure sense ell. I ens fa mal recordar la indiferència amb què van actuar les institucions”
Encara ens costa creure que estigui mort. Sentim un dolor impressionant i no podem viure sense ell. I ens fa mal recordar la indiferència amb què van actuar les institucions, perquè durant els tres dies que va romandre a l’hospital, ningú no va interessar-se per ell. Ni tan sols qui era l’alcalde, el dirigent del PNB i metge de professió Iñaki Azkuna. Si finalment es va obrir la causa, va ser per la forta pressió social.
Malgrat l’escalf de la ciutadania, els partits no van preocupar-se per la situació?
Ni l’aleshores lehendakari, el socialista Patxi López, ni el seu conseller d’Interior, Rodolfo Ares, no van mostrar cap empatia. Fins a l’extrem que el cap de la l’Ertzaintza [policia autònomica basca], José Antonio Varela, va marxar a treballar a Andalusia. Després, una vegada el Partit Nacionalista Basc (PNB) va accedir al govern, semblava que les coses canviarien, ja que durant l’oposició havia criticat el PSOE per la seva inhibició. Però se n’ha desentès completament. El mateix lehendakari Iñigo Urkullu va presidir un acte en memòria de les víctimes i va passar davant nostre sense, ni tan sols, donar-nos el condol. Només la nova consellera d’Interior, Estefanía Beltrán de Heredia, va trucar-nos al cap d’unes setmanes per prometre’ns que faria alguna cosa. Doncs bé: va trigar dos anys a convocar-nos a una reunió. En canvi, nombrosos col·lectius ens han fet costat i han denunciat la impunitat que s’amaga darrere la mort d’Iñigo.
En el transcurs d’aquests anys, quins obstacles heu trobat?
Des del principi van intentar tergiversar les coses, bé relacionant el nostre fill amb la kale borroka –quan mai no ha tingut res a veure amb incidents– o difonent la versió que havia rebut un cop d’ampolla o, en paraules d’un alt responsable de l’Ertzaintza, que la seva mort havia sigut accidental. Fins i tot la primera lletrada que representava els interessos del Govern basc va instar-nos a renunciar a la via penal. Un fet al qual va afegir-se la negativa de molts advocats a tractar el tema. La majoria eren afins al PNB o al PSOE i no volien involucrar-se. Finalment vam trobar Jone Goirizelaia, de la qual sabíem que havia guanyat el cas d’un noi atropellat, i ens va atendre.
A través de Goirizelaia, vau poder organitzar l’acusació?
Vam començar a reclamar una investigació i, de resultes de les primeres passes, vam aconseguir que la consellera Beltrán de Heredia ens rebés. Li vam reclamar que, si eren humans i volien ajudar-nos, aportessin les proves sobre les pilotes de goma que faltaven o els vídeos que van captar els moviments en el carreró on l’Ertzaintza va disparar. Malauradament, vam veure que estava lligada de peus i mans, perquè no va emprendre cap acció, tal com després ella mateixa va reconèixer. En definitiva: portem al damunt una immensa ràbia, ja que en lloc de víctimes, ens han tractat de botxins. És una vergonya.
Aquest passat dilluns, la jutgessa Ana Torres va decidir imputar tres responsables de les furgonetes antidisturbis però en canvi no ha encausat l’Ugarteko, que segons desvelen les converses enregistrades, va ordenar des de comissaria als “responsables de carrer” que els ertzaines entressin al carreró “amb tot el que tenim”. Volen centrar les culpes als esgraons més baixos del cos?
Exacte. Nosaltres no demanem cap condemna prèvia, sinó que s’investigui l’Ugarteko com a cap de l’operatiu que va ordenar entrar a la zona on es trobava el meu fill i centenars de persones més malgrat que, segons es recull en les converses, els comandaments li indiquen a l’Ugarteko que “la placeta està plena de gent però no hi ha cap baralla ni aldarull”. No oblidaré el moment en què, després que li comuniquen que hi ha un ferit a la zona, ell riu i respon: “s’haurà marejat”. Això em remou l’estómac, i fins que no ho pagui, no descansaré.
La jutgessa no ha valorat el factor probatori de les converses?
En cap moment. És més: l’Ugarteko va amenaçar de portar-nos a judici després que jo afirmés en un diari que, amb un jurat popular, ell estaria a la presó. Des de llavors, la imatge que tinc de l’Ertzaintza ha canviat de dalt a baix. Abans hi creia, però ara els veig com a gent perillosa que desoeix la funció de garantir la seguretat de la població.
Tot i aquest corporativisme, algun dels ertzaines han declarat que van disparar més del que s’ha publicat i que els alts comandaments els han exigit que callin…
Però la fiscal no els ha cridat a declarar ni tampoc ha demanat cap prova per avançar en la investigació. I a tot això em pregunto: quina autoritat moral pot tenir l’Ertzaintza per sortir al carrer amb aquest cas a les seves espatlles? És que, fins i tot, han ascendit els responsables per comprar-los el silenci! Això no té nom.
En els casos d’Ester Quintana o de Jimmy, el seguidor del Deportivo de la Corunya assassinat per ultres de l’Atlètic de Madrid, els jutges van decretar l’arxivament argüint que havia estat impossible determinar l’autor dels fets. Podria passar el mateix en el cas d’Iñigo?
És el que temem. Si l’Ertzaintza lliurés els vídeos i el nombre de pilotes que l’escopeter va apuntar que faltaven, seria possible. Però si no, llavors és impossible. Per això alguns ertzaines han arribat a afirmar que els tocarà pagar els plats trencats. No pas l’Ugarteko, que si fos encausat, es demostraria la seva culpabilitat i, de retruc, la dels altres responsables que, juntament amb ell, van dissenyar l’operatiu aquella nit. Com que no són imputats, tots ells han quedat blindats i, per tant, eximits de culpa.
La responsabilitat última és política, doncs?
Estem convençuts que el PNB va arribar a un pacte de silenci amb el PP i el PSOE per no tocar el cas Cabacas a canvi que els donessin suport als pressupostos. Així li vaig recriminar als dirigents del PNB Joseba Egibar, que va reaccionar molt nerviós, i Andoni Ortuzar, que va defensar-se amb falses promeses. Són molt valents quan parlen de restaurar la memòria amb les víctimes del franquisme, però per les víctimes actuals no s’atreveixen. Quan li vaig preguntar a Ortuzar si ajudarien a esclarir la veritat, va abaixar la mirada.
Davant d’això, teniu alguna esperança que es faci justícia?
Molt poques. No sols pel paper de l’Ertzaintza; també quan escolto el lehendakari Urkullu i la resta de polítics parlar d’odi. Utilitzen el cas com si es tractés d’una qüestió política, quan estem parlant de drets humans. Però independentment del desenllaç que hi hagi, tenim la satisfacció que avui ningú no nega la veritat, ni a Bilbao, ni a Sant Sebastià ni a enlloc. Tothom està amb nosaltres i no comprèn que la mort d’Iñigo pugui quedar impune.
