Nascuda a Sa Pobla l’any 1976, és la portaveu del Grup d’Ornitologia Balear (GOB), el col·lectiu ecologista de Mallorca on fa una dècada que fa feina. Va arribar-hi després de passar pel Grup d’Investigació Sostenibilitat i Territori de la UIB (GIST) i d’haver fundat Enginyers Sense Fronteres a les Illes. Ens trobam amb ella a cala Morlanda, al llevant mallorquí, un diumenge de juliol. Recentment, va participar al curs ‘Economia i ecologia política del turisme’ organitzat a Palma per la cooperativa La Hidra, l’associació Alba Sud i el mateix GOB.
Deu anys al GOB. Quin balanç fas d’aquest període?
Jo estic contenta, però el GOB és dur i no ha estat fàcil substituir Miquel Àngel March (exportaveu de l’entitat) ni assumir la part de portaveu després que ho fos una persona com ell, amb tant de pes. Jo tenia molt clar que el GOB s’identificava molt amb ell i jo, que no entenc les organitzacions així, no volia per res aquesta responsabilitat. Llavors, vam començar a fer feina d’una altra manera i això també va generar friccions dins un dinosaure com és el GOB. Hi ha hagut moments en què ha estat complicat, però sempre tenia en Miquel Àngel a prop i li consultava tot: era com un disc dur. També és vera que teníem maneres diferents de veure les coses. Jo i altra gent enteníem que el GOB havia de respondre d’altres maneres i es va produir una ruptura. A poc a poc, tot torna a confluir de qualque manera i tot es torna a recol·locar… i ara, la veritat, és que és un fer feina que pas molt de gust. Entre l’equip de treballadors, sempre hi ha hagut molta sintonia. Feim una feina amb la qual jo ara em trob molt còmoda perquè estam en xarxa amb un munt de col·lectius i entenc que el GOB, més enllà de ser un col·lectiu ecologista, ha de tenir ànsies transformadores.
Enguany, fa 40 anys de l’ocupació de la Dragonera. Quatre dècades després, no n’hem après gaire?
Sempre pens que no és que haguem reculat, sinó que l’evolució és molt bèstia i les lògiques de funcionament dels motors de l’economia i les dinàmiques econòmiques i polítiques són molt perverses. A la sala de reunions del GOB, hi ha tot de cartells que mostren espais que s’han lluitat i s’han salvat arran d’unes campanyes que eren més aviat de preservació… però no qüestionaven el model. No s’ha qüestionat mai el model dins l’ecologisme: deies que estava vinculat al turisme i a la construcció… però, en realitat, no anaves a l’arrel del problema. I jo crec que això ha estat una desconnexió que ens ha situat on som. La conclusió de la taula rodona del tancament del curs va ser: alerta perquè, si només ens focalitzam en el turisme, com quan en aquell moment ens vam focalitzar en la protecció d’indrets territorials, perdem la batalla. El que s’ha de fer és posar damunt la taula el model productiu alternatiu que volem i generar alternatives que facin veure que és factible.
Per ventura ens hem quedat en la superfície del problema –Magaluf, s’Arenal…– i ens hem oblidat d’anar a cercar l’arrel: el sistema.
Hem de tenir capacitat per generar un discurs de model productiu, xerrar d’economia, de diversificació
Sempre! És com el tema d’Airbnb: tens unes comercialitzadores, però el problema no són elles, tot i que són una part visible del problema. Passa el mateix amb aquest tipus de turisme intensiu de Magaluf… Ens enlluernam i, mediàticament, això estira molt. Llavors, els col·lectius també hi participam per aprofitar tenir presència mediàtica, però també hi hem d’anar amb un altre discurs. D’on surten aquestes dinàmiques perverses, com s’afavoreixen i quines possibilitats hi ha de contenir-les. És mal de fer, però hem de tenir capacitat per generar un discurs de model productiu, xerrar d’economia, de diversificació, de com ho farem, del decreixement turístic i què representa, de quines alternatives i quines polítiques sectorials volem… Cal xerrar de moltes coses i, quan tens el discurs, no és fàcil transmetre’l i fer accions per visibilitzar-lo. Falta un dibuix d’una alternativa mentre mostram tots els indicadors (desnonaments, lloguer turístic, turisme de gatera, plàstics a la mar…) i una bona organització social. Per això entenc que el GOB ha de ser part del carrer, hem de ser part d’aquesta possibilitat de generar alternatives.
Creus que l’acció –o la inacció– del govern actual respon a un tema de pressions per part del sector turístic o s’està improvisant sense un full de ruta?
Pot semblar molt dur, però, per mi, és una qüestió d’incapacitat. I, dins aquesta incapacitat, hi ha una errada d’estratègia. Insistesc que sé que és un judici dur, perquè entenc que, quan et poses a gestionar, mai no és fàcil. Però crec que, quan Biel Barceló va entrar com a conseller de Turisme, no tenia un full de ruta. I crec que trien un equip equivocat, de gent propera al sector precisament, per intentar calmar-lo. Si volien fer una política rupturista, que és la que calia fer per deixar de tenir el turisme com a objectiu de totes les polítiques, havien de rompre. I ho havien de fer des del principi: havien de deixar molt clar que no es venen a ningú, que el seu objectiu no és tenir el sector content. Si tenguessin clar on van, ho haurien de posar damunt la taula i dir: “Fins aquí”. L’intent d’apropar-se al sector ha estat la primera errada, aquest sector mai no serà proper a un govern d’esquerres. I han fet dues errades més. Primer, triar Pere Muñoz (actual director gerent de l’Agència de Turisme de les Illes Balears), una persona que té un objectiu de mercantilització turística brutal. Ell veu que la seva missió és la promoció i la creació de nous productes turístics. Posaren l’etiqueta de turisme sostenible i feren una campanya i això, que ja és un error en si, i ara ve la tercera errada, se’ls ocor fer-ho durant la pitjor temporada turística que hem tengut a la història. Parlen de la diversificació i la desestacionalització i s’equivoquen totalment, de moment i d’estratègia. Davant una situació d’excepcionalitat, les mesures haurien d’haver estat excepcionals. És vera que és una bombolla turística i petarà, però millor que l’anam punxant nosaltres perquè vagi baixant l’aire que no que ens esclati a la cara perquè deim que no la veim. Des de la nostra perspectiva, si es podia fer malament, s’ha fet pitjor.
Parlem de la llei turística…
És vera que és una bombolla turística i petarà, però millor que l’anam punxant nosaltres perquè vagi baixant l’aire
El nou govern entra després que Bauzà, Delgado i Company desregulassin totes les lleis que tenien una certa cobertura de protecció urbanística. Llavors, pens que el govern actual hauria d’haver derogat directament els efectes urbanístics d’aquelles lleis. Però van fer un decret de suspensió, no de derogació, i més d’un any després. Els hotels ja havien fet totes les obres que havien volgut i més perquè sabien que es podia acabar i volien fer les reformes amb els avantatges que donava la llei Delgado. Van suspendre els efectes urbanístics de les lleis turístiques, però només fins a finals de 2017, amb el compromís que tendran una nova llei del sòl, la revisió de la llei turística i la revisió de la llei agrària (de la qual també suspenen els efectes urbanístics) per aquella data. Som al mes de juliol, oi? Sembla que la llei del sòl s’aprovarà a temps, però només tenim un preesborrany de llei agrària damunt la taula i, de la llei turística, l’únic que tenim és una modificació per tractar exclusivament el lloguer vacacional. De la resta, no han tocat res. Per tant, continuarem amb la llei Delgado com a marc; si ningú no es preocupa pels efectes urbanístics suspesos abans del desembre, es tornaran a activar, i la llei que regula el lloguer turístic és, finalment, una amnistia. És el que sempre ha fet el PP: hi ha una irregularitat i, en comptes d’abordar-la, la regularitzam i possibilitam que la llei permeti que gent que ha actuat il·legalment pugui legalitzar la seva situació. I, quan Terraferida surt i diu: “Enguany heu autoritzat 11.000 places”, el conseller respon: “No són places noves, és que ara aflora l’oferta il·legal”. Que tu has de tancar perquè és la teva responsabilitat i estàs content de sortir a dir que es regularitzi! És increïble.
Una mesura concreta ha estat l’impost de turisme sostenible, què en penses?
És una oportunitat que s’ha perdut. Ara, l’oposició dels hotelers ja no seria tan activa perquè estan fins a dalt. No es queixen. Una de les claus del canvi és la fiscalitat. L’impost era una primera clau que hagués pogut tenir molt bona propaganda i una acció que hauria marcat perfil. Una manera de dir als hotelers: “He dit que sí i és sí”. L’impost es posa en marxa amb perspectiva i vocació de recuperar i rebaixar la pressió de la càrrega turística. Perquè aquesta és l’altra: el més fotut d’aquest impost, al final, és a què es dedica i com s’està repartint.
Hi ha molta confusió al voltant del repartiment dels beneficis de l’impost. Se sap com es reparteixen?
Així com volen, sense cap criteri. L’any passat va ser aborronant: nosaltres vam votar en contra del primer pla de repartiment dels doblers perquè vam veure que havien creat un comitè executiu que se suposava que havia d’elaborar un pla anual. Ens van dur el pla anual fet perquè el votéssim i, després, ens van dir que la primera prioritat eren els recursos hídrics: Però aquesta inversió no ha de sortir d’aquí, ha de sortir dels pressuposts. La Conselleria de Medi Ambient de MÉS, en un govern liderat pel PSOE, ha de tenir el pes que li toca. I no el té. Li diuen: tendràs tants de doblers de l’impost de turisme sostenible abans que els projectes que han de ser aprovats passin per la comissió. Vicenç Vidal (conseller de Medi Ambient) ja sabia el pressupost que tenia provinent de l’impost abans que la comissió que suposadament havia de decidir s’hagués reunit. Nosaltres vam exigir que quedàs reflectit a l’acta de la convocatòria que volíem un pla participat, uns criteris de baremació i de repartiment de doblers. Les votacions es fan amb uns vots ponderats que el govern no pot perdre mai. I ara hi ha aquest govern, però, d’aquí un temps, n’hi haurà un altre i farà el que voldrà amb l’impost. Si volen donar-lo directament a la federació hotelera, no hi haurà cap vot de ningú d’allà dedins que ho pugui evitar.
L’excepcionalitat ja no només es viu des dels entorns més polititzats, sinó que la població també la pateix: precarietat laboral, expulsió dels barris i els pobles, massificació… Ens hem deixat de creure la llegenda que diu que vivim del turisme?
Quan assumeixes que ets un territori turístic, estàs perdut perquè tota la planificació pivotarà sempre al voltant del turisme
M’agradaria que més… però encara no. Crec que hi comença a haver debat dins la societat, que comença a qüestionar el turisme, això sí… Però molta gent encara et diu: “I quina és l’alternativa al turisme? No n’hi ha: aquí, vivim del turisme”. Quan assumeixes que ets un territori turístic, estàs perdut perquè qualsevol planificació futura que facis sempre pivotarà al voltant del turisme. I això s’està fent políticament, encara que ja no es digui que vivim del turisme. En realitat, el seu discurs vol dir el mateix: som unes illes turístiques i, per tant, les nostres polítiques no poden anar en contra de fer més promoció. Les Illes podrien deixar de fer promoció turística perfectament. I què han fet? El Better in winter, un projecte que presenten a les fires turístiques com una estratègia de turisme sostenible que no existeix, que no és res més que una marca per vendre les Illes durant l’hivern que aquí no s’han atrevit a presentar. Nosaltres ho vam explicar un dematí i, a les quatre de l’horabaixa, van treure una nota per explicar que era el seu pla d’acció.
Anam a les alternatives. Com s’atura aquest desgavell?
Explicar com entens el decreixement turístic és complicat, però, primer, hi ha tota una sèrie d’accions que van directament dirigides al sector: moratòria de noves places hoteleres del que sigui (sòl rústic, dins els hotels, etc.) i limitació de la capacitat d’allotjament.. Diuen que, amb la nova llei, hi haurà un sostre de places, però no hi haurà limitacions perquè es passa la pilota als ajuntaments i aquest tema no pot recaure sobre ells. S’havia de deixar com estava, fer una moratòria per noves llicències de cases turístiques a unifamiliars, que és el que estava previst, i prohibir els allotjaments plurifamiliars dins les ciutats i els pobles grans. I això s’hauria de fer des del govern, no des dels ajuntaments o des del Consell. I no haurien d’aprovar cap altra llei, ja la tenen: la llei Delgado, que era una porqueria, però això ho prohibia. Per tant, l’haurien d’aplicar i fer-la complir en aquest sentit. I també aturar les noves llicències i no fer aflorar l’oferta il·legal, sinó aturar-la. No és tan difícil detectar-la, ho han demostrat col·lectius com Terraferida o Dins Airbnb. Són portals que es comercialitzen i, per tant, la informació està a l’abast de tothom. Pel que fa al sector hoteler, es poden aplicar una sèrie de mesures per aturar noves places i regular la capacitat d’allotjament a la baixa amb el tema del 2×1: per cada plaça que vulguis donar d’alta, en dónes dues de baixa. Després, hi ha el tema de les polítiques sectorials, que per jo és on hi ha l’alternativa. L’agrària és la primera. I quan enfoques les polítiques sectorials des de la perspectiva de la sobirania, les enfoques al marge del turisme, perquè penses que han d’esdevenir una possibilitat de generar llocs de feina, sustent i una realitat que pugui subsistir al marge del turisme. Ara, l’únic que feim és rebaixar les lleis perquè inversors de fora venguin a invertir aquí i això els generi riquesa. Som purs espectadors de fluxos econòmics en els quals ni incidim.
És on hi ha el forat negre, oi?
No és tan difícil detectar l’oferta il·legal, ho han demostrat col·lectius com Terraferida o Dins Airbnb
Sí, exacte. Només els obrim les portes: ells venen, especulen, fan, desfan, guanyen, se’n van… I tu restes expectant, vigilant. Per tant, la sobirania econòmica tampoc no la tenim. Són tres potes: rebaixar els fums al turisme; reforçar les sobiranies des del punt de vista de les polítiques sectorials –per jo, l’agrària és la més bàsica, però l’energètica també és clau: recursos hídrics, residus, indústria, artesania…– de manera que puguem pensar en una illa on el turisme sigui el complement d’una activitat econòmica diversificada. I la tercera pota: la gestió de ports i aeroports i el finançament. Hem de poder decidir quantes persones arriben al nostre territori. L’Estat no ens pot abocar gent com si no hi hagués demà perquè això és limitat i té una determinada capacitat de càrrega. Passem-los les factures de l’increment dels costos de les infraestructures per poder mantenir aquest personal durant els mesos d’estiu! Jo crec que fa falta que el govern es planti. En determinades coses, tenen un discurs més ferm, però amb això haurien d’anar junts. I et diré més: si anassin junts crec que tendrien el suport social amb unes reivindicacions i un discurs molt clars: dir-los que la base de la nostra subsistència depèn de poder decidir en aquestes qüestions que són fonamentals. I, a partir d’aquí, nosaltres decidim on invertim i on ficam els esforços d’incrementar determinades economies. És fàcil pensar-ho i no és fàcil implementar-ho, però jo crec que, amb un gruix d’esquerres i un objectiu clar que situï les persones al centre de les polítiques, si atures els processos especulatius i els plantes cara i dius que ja n’hi ha prou… Però, què et diuen els suecs? Que vénen a comprar pisos i fer lloguer turístic. Els dius que és il·legal i et diuen que els és igual. Tot això passa perquè deixam que passi. I la responsabilitat és exclusivament nostra.
A través del curs, heu pogut establir contacte amb col·lectius de Barcelona, València, Madrid, Lisboa, Venècia… Es pot generar un discurs conjunt i global del qual derivi un moviment ampli i potent?
Crec que, pel que fa al discurs, és fàcil perquè, tot i que cada ciutat té la seva particularitat, el diagnòstic és el mateix pertot. I l’explosió i les conseqüències més greus, com per exemple el dret de l’accés a l’habitatge, les patim tots igual. Un poc, la conclusió va ser aquesta: generem un discurs conjunt i que ens vegin junts. En relació amb l’acció, serà una mica diferent perquè cada territori s’organitza a la seva manera i té uns moviments socials i unes cultures polítiques diferents. Nosaltres, hem engegat la campanya OverBOOMking, que té tres fronts: teixir xarxa, generar debat i reflexió crítica (per això hem organitzat el curs) i Europa. Plantejam aquest darrer front no perquè tenguem l’esperança que Europa canviï res, ja que al cap i a la fi aplica unes directrius que aquí ens ofeguen, però poder anar a Europa (ja no com a territori insular, sinó com a territoris i ciutats de diferents indrets) a dir que el turisme ens està matant… per ventura no farem la revolució, però crec que seria un missatge potent. Necessitam missatges potents i conflictivitat social perquè, si no, d’aquesta no en sortim. Quan acusen la gent de Ciutat per qui l’habita de crear conflicte social, hem de dir que el conflicte social ja hi és! Nosaltres el visibilitzam i convé que el visibilitzi qualcú. Però, si no partim d’això, que la gent digui prou, serà difícil forçar canvis perquè, ara, el discurs de l’esquerra és totalment desmoralitzant. I quan vengui la dreta, que probablement vendrà, és una estora vermella. Almanco que xerrin clar. Si amb un govern d’esquerres, sensibilitzat, hi ha d’haver conflictivitat social, et diria que ha de ser ara. És clar que genera tensió, molta, que els moviments socials xoquin contra un govern d’esquerres. Els fa molt de mal i, segurament, té un cost polític, però potser és l’única manera d’aconseguir que reaccionin. Jo necessit pensar que la societat va a poc a poc. Fa uns anys, ningú no s’atrevia a qüestionar el turisme: el primer any que vàrem presentar el Tot Inclòs érem quatre rates i, l’altre dia, érem més de cent persones i ho cobrien tots els mitjans. És notícia diàriament i jo crec que la societat comença a qüestionar models i a organitzar-se. A Palma, per exemple, on va néixer l’assemblea Ciutat per qui l’habita d’una manera espontània després d’unes jornades. La conflictivitat social, ara mateix, és una eina. No hem d’esclatar sense tenir una opció, un discurs alternatiu i unes propostes per generar unes altres dinàmiques. Ells van a 1.000 per hora i nosaltres a 10; necessitam una espurna que generi el conflicte i obligui a reaccionar. El gran problema és que l’esquerra no té un projecte alternatiu i, segurament, el conflicte esclatarà sense que aquesta esquerra hagi estat capaç de posar en marxa les bases… i això és fotut. No és fàcil i correm el risc de semblar apocalíptics, però és que totes les alarmes que havien de botar ja han botat.
*Article publicat al número 436 de la Directa
