El passat 23 d’abril, quan als Països Catalans es celebrava Sant Jordi, a l’Estat francès la festa del llibre i de la rosa tenia una altra dimensió. Al final de l’escrutini de la primera volta presidencial, una rosa s’apagava, la del Partit Socialista, que va treure un 6,3% de vots; i una altra s’obria i esclatava en els resultats, una rosa blava, el nou símbol de la candidata ultradretana Marine Le Pen, que va obtenir un 21,3% de sufragis, el millor resultat històric del seu partit. Si aquests resultats han tingut molt de ressò en l’àmbit internacional, a l’Estat francès no semblen sorprendre tant. La por del 2002, quan el llavors candidat del Front Nacional, Jean-Marie Le Pen, arribava per primer cop a la segona volta, s’ha traduït quinze anys més tard en una certa normalitat, fruit del que s’ha anomenat estratègia de desdimonització del partit ultradretà.
A les eleccions presidencials del 2002 i del 2017, dos candidats d’una mateixa família van passar a la segona volta. El 2002, el pare, Jean-Marie Le Pen, que ja acumulava dècades com a dirigent del Front National. Personatge radical que col·leccionava missatges impactants (negacionisme, homofòbia, xenofòbia, etcètera), justificava les seues derrotes electorals dient que la classe política i els mitjans de comunicació “dimonitzaven” el seu discurs. Quinze anys més tard, la seua filla, Marine Le Pen, va treure més vots que el seu pare i es prepara per a la segona volta de les eleccions del pròxim set de maig. Fa sis anys, va ser elegida presidenta del partit amb una estratègia clara: “desdimonitzar” la seua família política. Una estratègia exitosa, ja que aquest concepte envaeix el debat polític (i fins i tot ha entrat al diccionari Larousse). Dos conceptes creats pel partit mateix.
De la dimonització del pare a la ‘desdimonització’ de la filla
Sis anys amb una estratègia de neteja mediàtica del partit, que durant la campanya presidencial ha arribat al seu apogeu en termes de comunicació. No busqueu més banderes del Front National als mítings de la Marine Le Pen: han desaparegut. Fins i tot el nom de Marine Le Pen no apareix en la comunicació de la campanya. Ara només es tracta de “Marine”. La menció “Présidente”, en femení, també és un canvi estratègic: el fet de ser dona ha esdevingut un punt clau en el seu discurs. La flama tricolor, símbol històric del partit (inspirat del logo del partit feixista Movimento Sociale Italiano) ha passat a ser una rosa blava.
Fa sis anys, Marine va ser elegida presidenta del partit amb una estratègia clara: “desdimonitzar” la seua família política. Ho ha aconseguit de ple. El terme fins i tot ha entrat al diccionari Larousse
Però l’apel·lació a “Marine” és la clau. Potser és el seu èxit en comunicació més important. La gent –tant les seves simpatitzants com l’electorat en general– l’anomena Marine. A l’inici, per marcar diferències amb el seu pare (que tothom coneixia per “Le Pen”). D’una banda, abandona l’etiqueta que li dóna el seu cognom, desmarcant-se d’un progenitor massa radical, que ja no correspon en la nova línia del partit. Tot això participa en el projecte de desdimonització, continuar desmarcant-se de l’aparell del partit i federar l’electorat al voltant del personatge mediàtic que és avui dia Marine Le Pen.
El fet de ser dona com arma política
Quan, als anys 2000, Le Pen filla començava a implicar-se en l’aparell frontista, ho feia defensant posicions que trencaven amb la tradició del partit, sobretot de cara a les dones (igualtat de salaris, posicions més moderades sobre l’avortament…). Fins i tot, la seua situació sentimental (el fet de no haver-se casat amb la seua parella) semblava una posició radical que trencava amb l’esquema del partit tradicionalista vers les dones. Quan el 2011 va ser elegida presidenta del partit, tot aquest discurs va desaparèixer i és justament de la seua formació que va sorgir el debat sobre el fet de no reemborsar més l’avortament i, fins i tot, la proposta d’un “salari parental” per permetre a les dones quedar-se en casa, llevar-les de tota forma d’autonomia i reenviar-les a un paper tradicionalista.
Però el 2017, la presidenta de la formació d’extrema dreta (rol prou original a les galàxies ultradretanes) ha canviat el seu discurs de cara a les dones. Històricament, a l’Estat francès les dones votaven més la dreta que els homes, però eren poques les que votaven l’extrema dreta. Llavors no feia falta canviar del tot el discurs del partit cap a les dones. Però recentment es nota un creixement del vot femení cap al partit frontista, creixement que ha incitat la seua presidenta a canviar de discurs. Quan parla d’inseguretat diu que ho fa com a “mare que té por pels seus fills”. Més enllà de l’estatut de mare, el mot “dones” reapareix molt sovint a la seua comunicació, i la candidata torna a recuperar en el seu discurs la igualtat de salaris o la defensa dels drets de les dones (“franceses”, ben segur). Però el discurs no sembla quadrar amb la seua trajectòria. El seu únic càrrec d’electa és d’eurodiputada i, des de l’inici del seu mandat, el Parlament europeu ha proposat 59 proposicions per millorar la situació de les dones. D’aquestes 59, només tres vegades la candidata frontista hi ha votat a favor (també cal subratllar el fet que, en 32 d’aquestes ocasions, Marine Le Pen era absent al Parlament).
Però utilitzar el fet de ser dona també li permet fer un altre discurs de cara a uns dels temes que més apareix en els seus mítings: l’islam. Potser no sorgeix de seguida la correlació entre els dos conceptes, però ella sempre els relaciona. Ben segur, l’eix més fàcil que té per atacar l’islam són els recents atemptats i assimilar l’islam com una socialització al terrorisme. Quan es queixa que en els barris populars existeix una pressió sobre les dones per no vestir com volen, ho relaciona amb l’islam. Que les dones no puguin entrar en qualsevol lloc (fent referència a la polèmica originada per un grup de dones foragitades d’un bar), és culpa de l’islam. Així doncs, un membre del partit explicava al Huffington Post que el fet que es vegi en part una cama sortir de la faldilla de la Le Pen al seu cartell de campanya era una referència a aquesta oposició dona lliure/islam.
Atacar la migració però deixant una porta oberta
Quan no ataca l’islam, Le Pen arenga molt sovint contra les migrants (o, segons com, contra ambdós a la vegada). Aquest és un tema històric de l’extrema dreta francesa: aturar la immigració massiva. I el partit encara utilitza el discurs d’un Estat francès hereu d’una “civilització cristiana, d’herència grega i romana” com una “fortificació de cara a l’immigració”.
Tampoc no té por a oposar migrants i classes populars quan proposa suprimir les ajudes socials a la ciutadania estrangera, com per exemple les ajudes per a les famílies: “les ajudes seran per a les famílies franceses per una raó senzilla: per què hauríem de sostenir la natalitat d’altres països?”, s’ha preguntat la candidat. Proposar la fusió entre el carnet d’identitat francès i la carte vitale (targeta de la seguretat social) és un pas més cap a aquesta escissió social, segons el FN. “Una societat multicultural és una societat multiconflictiva”, explicava la Le Pen en un míting de Marsella. La seua idea és ben clara: per tal que la gent estrangera sigui inclosa dins la seua idea de societat ha d’adoptar tots els seus codis.
“Una societat multicultural és una societat multiconflictiva”, explica la Le Pen. La idea és ben clara: per tal que la gent estrangera siguin inclosa dins la seua idea de societat han d’adoptar tots els seus codis
Malgrat tot, una nova visió ha entrat en el seu discurs de cara a la població migrant. Avui dia, “l’estranger” no només és l’enemic sinó que pot esdevenir “el germà” per a aquelles que, com diu ella, tenen “sentiments d’amor per França”. D’aquesta idea en treu dues categories de ciutadanes: “els francesos de filiació i els francesos de desig […], tots fills d’una mateixa mare: la França”. En aquest sentit, escollir el lema “triar la França” per a la segona volta és un missatge cap a aquesta gent.
Per guanyar vots, un discurs per sectors
Dividir la societat en categories, vet aquí la nova comunicació frontista. El partit no s’adreça més a les masses sinó a sectors concrets, en particular els que el poden votar. És, per exemple, el que fa amb la policia. Un estudi del CEVIPOF anunciava que un 57% de policies votaria Le Pen, dada que no ha escapat al partit i que ha aprofitat al llarg de la campanya. Aquest exemple li ha permès a la vegada blasmar les “mílicies d’extrema esquerra” que “ataquen als policies en les manifestacions”, i atacar “el terrorisme islàmic que mata policies”.
Però, més enllà, Le Pen busca els sectors que la podríen votar per tenir preocupacions que quadren amb el seu discurs. Als patrons de petites empreses els parla de “patriotisme econòmic”; a la gent del camp els diu de sortir de la UE; a les aturades, els diu que cal donar prioritat laboral als “ciutadans francesos”. Fins i tot s’adreça al jovent (que vota massivament al FN) o a les ensenyants, un electorat històricament d’esquerra que cada cop vota més l’extrema dreta. Un electorat que interessa al FN, ja que va crear un Col·lectiu anomenat Racine per introduir les seues idees a les escoles. Per aquest cas concret, l’eix d’atac són les condicions de treball i els canvis de programes (supressió de certes hores, el programa d’història o la introducció del gènere a les aules).
Objectiu: seduir l’electorat d’esquerra
Malgrat el suport recent de Dupont-Aignan (Debout la France), la Le Pen vol fitxar una part de l’electorat d’esquerra. Per aconseguir-ho, la manera més simple ha consistit en usar el seu rival a la segona volta, Macron, el candidat ultraliberal. Això li permet a la vegada denunciar l’oligarquia tecnòcrata (Macron, exministre d’economia i antic banquer d’un banc de luxe) i posicionar-se com a candidata “del poble” (amb una clara dicotomia poble-elit).
Després de la primera volta el candidat d’esquerra radical Jean-Luc Mélenchon no va donar cap consigna de vot. El 34,8 % de les seves militants semblen decidides a votar Macron, però un recent sondeig avalua que quasi uns 20% de les electores de Mélenchon podrien apostar per Le Pen a la segona volta. Una oportunitat per a la candidatura d’extrema dreta i, de fet, l’organització jove del FN ha arribat a l’extrem de publicar un cartell comparatiu dels programes de Melenchon i de Le Pen, amb la idea d’evidentciar que la líder del Front Nacional reprèn bona part dels lemes del candidat d’esquerra.
