El novembre passat, la metgessa Aina Perelló es dirigia a una vintena de persones en un centre cívic barcelonès. Amb 55 diapositives, narrava com s’havia produït el pas cap a un model mèdic que qualificava de publicitari, de baixa investigació. Segons Perelló, les formes de burlar les salvaguardes mèdiques mitjançant la pressió d’interessos privats assetjants no només afecta l’experiència individual de les professionals, sinó també les institucions mèdiques, el coneixement científic i l’ètica.
L’exposició de Perelló referenciava que la indústria gasta més en màrqueting que en innovació i influencia –a banda dels petits regals a través del finançament de congressos– definint malalties a partir de fàrmacs, estenent patents, pressionant sobre les guies de pràctica clínica, formant sobre noves molècules, esbiaixant el disseny i la publicació d’assaigs clínics, promocionant carreres, interaccionant amb societats i col·legis professionals, finançant associacions de familiars i pacients… i publicitant obertament els fàrmacs.
Els darrers 40 anys, els diferents mètodes de penetració industrial i financera han suposat una pèrdua d’independència per generar coneixement científic. El físic i historiador de la ciència Dominique Pestre, al seu llibre Ciència, diners i política, descriu l’evolució dels contextos en què es generen aquests coneixements. L’arribada del neoliberalisme, explica, marca un abans i un després, amb privatitzacions, entrada de capital risc, ús massiu de patents, pèrdua d’independència a les universitats i producció de coneixement científic amb menys garanties. Pestre considera que l’equilibri entre ciència oberta i ciència privada es podria haver trencat.
En aquest context, allò que podria passar com una anècdota cobra rellevància. Fa escasses setmanes, el Foro Vasco de Salud va demanar al Parlament Basc que posés fi a les visites de comercials al servei basc de salut perquè les considera una forma de corrupció. En un debat posterior, José Zamarriego, representant la patronal Farmaindustria, defensava la legalitat dels patrocinis, la funció formativa de la indústria i la confiança en el bon criteri de les professionals. Abel Novoa, metge de família, president de NoGracias i coordinador del grup de bioètica de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria (SEMFyC), sosté que la medicina està influenciada de manera greu i sistemàtica pel mercat i la gestió empresarial de les organitzacions.
La penetració financera suposa una pèrdua d’independència per generar coneixement científic
Segons Novoa, l’evidència mostra indiscutiblement que les professionals mèdiques “canvien d’acord amb les estratègies de la indústria”. L’estratègia, indica el facultatiu, impregna tota la cadena des de la gènesi del coneixement. Novoa matisa que els interessos privats són legítims i, tot i que generen circumstàncies de risc d’afavorir un tercer, no impliquen necessàriament una mala praxi. Amb tot, subratlla que les pacients i la indústria tenen interessos diferents i assevera que les quatre dècades d’embat neoliberal estan perjudicant les persones en l’àmbit mèdic. Un dels efectes visibles és el que es coneix com a captura dels ens reguladors, que explica com, per decisió política, els organismes creats per protegir la població acaben afavorint els interessos de la indústria.
En trobem un altre exemple en els assaigs clínics. Novoa afirma que aquests assaigs, tradicionalment orientats a la seguretat, ara s’enfoquen a l’eficàcia i que “l’eficàcia només es pot veure en la pràctica clínica”. També explica que, ara, l’aprovació de fàrmacs és molt més barata, tot i que això no respon als interessos de la població. El president de NoGracias assenyala que es treballa per limitar els conflictes d’interessos –entre professionals i indústria– en àrees estratègiques. Les guies de pràctica clínica serien una d’aquestes àrees i l’Institute of Medicine dels EUA (IOM), referència per a Novoa, ja limita la presència de conflictes a un 30% de les autores. El British Medical Journal, subratlla, no accepta conflictes als articles divulgatius importants.
Novoa lamenta que, sovint, aquest debat quedi restringit dins el món de l’acadèmia. Anatomía de una epidemia (2011), del periodista Robert Whitaker, i Psicofármacos que matan, del catedràtic en assaigs clínics Peter C. Gøtzsche (2016), el van abordar amb dos llibres que han aixecat polseguera en l’àmbit psiquiàtric. Els autors expliquen que l’ascens de les tesis biològiques que es qüestionen avui dia prové d’una simbiosi estreta amb els laboratoris. Guanyar el reconeixement de la psiquiatria, expliquen, alimenta un model que acaba en fàrmac per a tot i en què la vaguetat dels símptomes, afegeix Gøtzsche, converteix la psiquiatria en “el paradís de la indústria”.
Finançament per assistir a congressos
Al voltant del Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), per exemple, s’han assenyalat interaccions de risc repetidament. Les vies diagnòstiques s’han eixamplat a l’actual manual de referència, el DSM 5, en què un 69% de les redactores tenen conflictes d’interessos amb la indústria, segons el projecte PLOS (Public Library of Science). La Guia de Pràctica Clínica espanyola (2010), un esglaó per sota, reconeix un 70% de conflictivitat, amb un paper destacat dels laboratoris Janssen i Eli Lilly, fabricants del metilfenidat Concerta i l’atomoxetina Strattera. El coordinador clínic va declarar haver estat ponent i consultor d’ambdós laboratoris. Al Protocol Català (2015), un 60% de les autores declaren que reben finançament per assistir a reunions o congressos, per la recerca i la consultoria o per crear unitats de TDAH. Els laboratoris irlandesos Shire, que el 2013 presentaven l’Equasym i el 2014 l’Elvanase, són un dels centres assenyalats.
Shire també va finançar el Llibre blanc del TDAH (2013) europeu i el Proyecto Pandah (2016). El primer era un consens amb experts continentals i el segon, un d’estatal que vinculava el fracàs escolar amb la manca de tractament i demanava canvis legislatius. Àmpliament difós, va ser presentat per psiquiatres líders d’opinió com César Soutullo, assessor a la guia estatal, o Luis Rojas Marcos. L’acte estava avalat per Fulgencio Madrid, president de la Federació espanyola d’associacions d’ajuda al dèficit d’atenció i la hiperactivitat (Feaadah), assenyalat per NoGracias pels seus vincles amb els laboratoris Shire, Eli Lilly i Rubió.
L’any 2015, el psicòleg clínic Mikel Valverde es va proposar mostrar com funciona el màrqueting que envolta el TDAH. A Haciendo visible lo invisible, Valverde desgrana una narrativa múltiple que oculta patrocinis i té rols molt definits, com el de les afectades, les líders o les associacions de familiars, per desplegar un missatge emotiu. La Feaadah compta amb 85 entitats; les principals generen un circuit limitat d’expertes i un marc teòric en què les tesis neurobiològiques desplacen les explicacions de tipus social.
La publicació ‘British Medical Journal’ no accepta conflictes d’interessos als articles divulgatius importants
Gøtzsche, Whitaker i Frances assenyalen la vinculació entre indústria i familiars o pacients. Com es poden traçar complicitats? Els premis als projectes o els patrocinis de jornades són dues possibles fórmules. El 25 i 26 de maig, la Confederación de Salud Mental de España (Consalud) va celebrar una trobada estatal a Àvila sota el lema Una vida en primera persona. La patrocinava Janssen, fabricant dels antipsicòtics Risperdal, Xeplion i Trevicta i del Concerta, que va disparar el consum de metilfenidat pel TDAH el 2004, com assenyala Valverde.
Govern i laboratoris, a la mateixa taula
El 30 de setembre passat, la campanya contra l’estigma Obertament, estratègica dins el Pla de Salut Mental i Addiccions de Catalunya, va presentar un estudi sobre diverses formes d’estigma al Palau de la Generalitat. Compartint taula amb la consellera de Presidència, Neus Munté, el director institucional de Janssen, Ramón Frexes, va aprofitar el patrocini de l’estudi per avançar el llançament d’un antipsicòtic injectable. La presentació del Trevicta, descrit com un medicament capaç de controlar l’esquizofrènia per la premsa, es va celebrar quatre mesos més tard.
Com reconeix l’Asociación Madrileña de Amigos y Familiares de Personas con Esquizofrenia (AMAFE), Janssen ha finançat projectes per valor de 100.000 euros entre 2013 i 2016. També en relació amb l’esquizofrènia, els laboratoris Lundbeck i Otsuka financen el Proyecto Voz amb Consalud, AMAFE i CIBERSAM, una xarxa de recerca d’enfocament biologicista. Els camins dels patrocinis són inescrutables i també generen còmics en què veiem cangurs obedients aprenent a estar tranquil·les o manuals i guies informatives per a pares i mares.
La indústria té influència sobre les entitats? Pel que fa a les professionals, les revistes científiques pronuncien un sí sostingut. El febrer passat, la xarxa Cochrane va publicar que els estudis patrocinats –sovint sense reflectir-ho obertament– afavoreixen la indústria. El 20 d’abril, NoGracias resumia una revisió de Plos One indicant que els conflictes dupliquen risc de mala praxi. El 2 de maig la revista de l’associació mèdica nord-americana, JAMA, publicava 23 articles sobre risc i conflictes d’interès.
John Ioannidis és un referent destacat en metaciència. L’any 2005, tot reflexionant sobre la investigació, es preguntava: “Per què la majoria de resultats de recerca publicats són falsos?”. Ioannidis denuncia danys per manca de transparència. Ben Goldacre, creador de la iniciativa All Trials per destapar resultats d’assaigs mai publicats, demana un pas més: nova normativa. Mentre l’autogestió de congressos creix, la publicació de transaccions amb la indústria i el pagament (o no) d’impostos manté el debat a la punta de l’iceberg. Al bloc del col·lectiu crític Silesia, el metge Javier Padilla descriu el glaç que aflora. Titula, ras i curt: “Formació mèdica: hem de parlar (i deixar de fer vergonya)”. I rebla: “Hi ha gent que no hem fet ús del finançament de la indústria per sufragar les despeses de la nostra formació i no per deixadesa formativa, sinó per imperatiu ètic”.
Article publicat al número 432 de la ‘Directa’
