Els següents relats emergeixen de tres dones que, malgrat la injustícia i el dolor que han patit, van decidir convertir la seva vida en coratge, en resistència i en activisme polític. Grace Fernández i Aracely Salcedo treballen activament per trobar persones desaparegudes. Trinidad Ramírez, defensora dels drets humans, lluita per la defensa del territori. Recentment, juntament amb altres activistes, van participar en les jornades “Mèxic, entre l’espoli i les desapariccions forçades. Caminant amb el poble”, a Barcelona, organitzades per la Taula per Mèxic, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i l’Institut Serapaz México. Hem tingut l’oportunitat de conversar amb elles. Aquestes són les seves històries, explicades per elles mateixes.
L’història de Fernanda Rubí
El 7 de setembre del 2012 a les 10.30 de la nit vaig parlar amb la meva filla i em va dir que estava arribant a un bar on anava a reunir-se amb unes amigues. Aquesta va ser l’última vegada que l’hi vaig sentir la veu. Va ser el dia més trist de la meva vida. És el dia que em van llevar una part de mi, el dia que van deixar a la meva filla sense somnis, sense il·lusions.
El meu nom és Aracely Salcedo, sóc mare de Fernanda Rubí, segrestada i desapareguda a l’Estat de Veracruz a l’edat de 21 anys. Pertanyo al Col·lectiu de Famílies de Desapareguts a Orizaba-Córdova.
Quan vaig anar a denunciar la desaparició de la meva filla, la policia em va dir que esperés, perquè potser ella estava de festa amb les seves amigues. Jo sabia que això no era cert perquè ja m’havien trucat els segrestadors, i vaig mostrar a la policia el número des d’on em trucaven però tot i això no van fer res. Aquesta va ser la primera omissió en el cas.
“El meu nom és Aracely Salcedo, sóc mare de Fernanda Rubí, segrestada i desapareguda a l’Estat de Veracruz a l’edat de 21 anys. Pertanyo al Col·lectiu de Famílies de Desapareguts a Orizaba-Córdova”
Van passar els dies i llavors vaig anar a la Marina [l’exèrcit] per investigar. Després d’això, vaig rebre una trucada i em van dir que per què estava preguntant per la meva filla a la Marina. Aquesta gent que em va trucar, com sabien que havia anat a la Marina, com van obtenir aquesta informació? Davant d’aquesta situació, vaig començar a denunciar-ho públicament, me n’anava als carrers a repartir fulletons però arribava la policia local i me’ls llevava. No em deixaven buscar a la meva filla. Vaig posar una queixa a la Comissió de Drets Humans en l’àmbit estatal i federal però no va transcendir, no van fer res.
Després em vaig adonar que no era l’única en la mateixa situació, i vaig conèixer dues mares que també tenien desapareguts els seus fills. El 2012 érem tres mares buscant als nostres fills a Orizaba, però al febrer de 2013 ja érem cinc mares. Vam començar a tancar carrers, a fer protestes; i arribava la policia però en comptes d’ajudar-nos a buscar els nostres fills ens fustigaven, ens intimidaven. Més tard vam conèixer a més mares d’altres llocs, i comencem a conèixer organitzacions que ens van vincular amb altres actors que també estaven passant per la mateixa situació. Ens vam organitzar i així va néixer el col·lectiu de Famílies de Desapareguts d’Orizaba-Córdova. Ara som més de 150 mares amb denúncies i altres que no volen denunciar per por.
Ens dediquem a buscar en fosses comunes i en fosses clandestines, fem assessorament, acompanyament i vinculació amb autoritats. Les famílies no estan soles, com jo vaig estar. Jo no sabia què fer… Ara elles tenen el nostre suport, perquè el camí que jo vaig haver de recórrer no vull que elles el tornin a patir. Hem posat en evidència l’Estat de Veracruz amb fosses clandestines, amb milers de fragments humans que hem trobat, perquè aquí, a Veracruz, no deixen ossades, no deixen cossos sencers, calcinen els cossos, els cremen amb dièsel, volen fer desaparèixer totalment als nostres fills.
“Ens hem guanyat una legitimitat a pesar que el govern ha volgut criminalitzar-nos brutament. Perquè el govern deia que tots els que estaven desapareguts eren criminals i no és veritat”
Ens hem guanyat una legitimitat a pesar que el govern ha volgut criminalitzar-nos brutament. Perquè el govern deia que tots els que estaven desapareguts eren criminals i no és veritat. Ens ha costat molt canviar aquest prejudici al si de la societat. Fem fòrums, impartim xerrades, en escoles, en universitats. No tots són criminals. Desafortunadament, n’hi ha alguns que sí, però no tots. I crec que els que es van ficar en la delinqüència és perquè no van tenir oportunitats, perquè la situació econòmica al nostre país és brutal, hi ha gent que no pot estudiar, i si la delinqüència els paga, doncs hi van.
Una vegada el govern em va buscar i em va dir, et donarem una bona reparació perquè tinguis una bona vida, perquè t’allunyis de tot això, i jo vaig dir que no. Jo no vull els seus diners, jo no vull els diners del govern. A mi, que m’ajudin a buscar a la meva filla. Jo he estat molt fustigada per l’autoritat i per la delinqüència organitzada, vaig haver de desplaçar-me amb tota la meva família perquè la situació és greu. Moltes vegades he tingut por que em facin desapareixer, però aquí segueixo.
Nosaltres estem aquí per transmetre la realitat que vivim i per fer vincles amb altres organitzacions, perquè facin ressò internacional del que estem denunciant. Crec que aquest seria el cost més gran que pagaria el govern, el cost polític i econòmic, perquè no els dolen els nostres desapareguts, els dol que altres països sàpiguen la realitat de Mèxic, i que ells ens facin ressò.
L’història de Dan Jeremeel Fernández
La desaparició d’un ésser estimat és devastadora i no s’entén fins que t’hi trobes, en les circumstàncies que siguin. A diferència de quan una persona mor, que fas un procés, compleixes amb el teu dol i comences a refer la teva vida a partir del fet que acceptes que aquesta persona ja no hi és, la desaparició és la tortura constant de no saber si el teu ser estimat està viu, si està malalt, si menja, si dorm, si el colpegen.
El meu nom és Grace Fernández. Jo busco al meu germà, Dan Jeremeel Fernández, desaparegut a Torreón, Coahuila, el 19 de desembre de 2008. Va desaparèixer per l’acció d’elements militars. Pertanyo al Col·lectiu Forces Unides pels Nostres Desapareguts a México.
“El meu nom és Grace Fernández. Jo busco al meu germà, Dan Jeremeel Fernández, desaparegut a Torreón, Coahuila, el 19 de desembre de 2008. Va desaparèixer per l’acció elements militars”
Encara que han passat més de nou anys em segueix dolent molt. El Nadal del 2008 va ser el pitjor de la meva vida, va ser el primer des que havia deixat de festejar. Un mes després de desaparèixer al meu germà, van atrapar als responsables. Es tractava d’un grup de militars que es dedicava a segrestar persones. Llavors va començar una sèrie d’omissions i irregularitats en el cas.
Als segrestadors els tenien en un hotel de arraigo; després els van traslladar a un penal i els van deixar a l’àrea d’ingrés. Al segon dia des que van ingressar, va entrar al penal un comando armat, els van assassinar i els van cremar amb gasolina. Ens va costar moltíssim tenir accés a la recerca de tot això. Dos mesos després vam ser amb el procurador de justícia militar, el qual ens va afirmar que els militars que van ser detinguts estaven en actiu treballant a l’exèrcit, però que ell no podia fer res.
Entre els segrestadors hi havia una dona que van detenir i una altra persona més que va aconseguir escapar. A la dona la van torturar i no va voler dir absolutament res. Sobre el pròfug, vam aconseguir un nom però no hem pogut confirmar la seva identitat perquè ni l’exèrcit ni altres dependències de govern han pogut ajudar-nos. Llavors, la falta d’informació en el cas del meu germà fa que sigui summament complicat que jo pugui arribar a la seva localització.
“Lamentablement, la Fiscalia de Desapareguts de la Procuraduria General de Justicia té prop de 2.000 expedients i compta només amb 25 ministeris públics”
Lamentablement, entre altres coses, la Fiscalía de Desapareguts de la Procuraduria General de Justicia (PGR) té prop de 2.000 expedients i compta només amb 25 ministeris públics. El ministeri on està el meu cas té 45 carpetes de recerca i està càrrec de diverses regions, per tant no té la capacitat per atendre adequadament ni el meu cas ni els altres casos. Les facultats de l’Estat per investigar són molt deficients.
Arran de la desaparició del meu germà, ens vam organitzar amb altres persones i vam formar un dels primers col·lectius sobre desapareguts a l’Estat de Coahuila i a Mèxic. Hem tingut moltíssima feina en l’àmbit de suport a famílies amb persones desaparegudes i en matèria legislativa.
Avui ja hi ha quatre col·lectius més a l’Estat i junts estem treballant en una llei que es va promulgar el 2016. Aquesta llei està pensada per investigar les fosses comunes i les fosses clandestines o, més específicament, els centres d’extermini. A Coahuila, del 2008 a 2011, va haver-hi el nombre més gran de desaparicions a causa de la guerra entre el Càrtel dels Zetas i el Càrtel del Golf. Van guanyar els Zetas. Aquest grup, creat per militars, practica les estratègies més inhumanes per desaparèixer els cossos i el seu poder arriba al grau que el penal de Piedras Negras era utilitzat com a centre d’extermini, allí mataven a la gent i la incineraven.
“El meu país està sofrint molt, no solament per la corrupció i la impunitat sinó també per la falta d’humanitat, no només dels criminals, sinó dels governs i les autoritats indolents”
Comptem també amb mares d’altres països de Centreamèrica, que és un altre drama més complex perquè no tenen diners per anar a Mèxic i posar la denúncia. Hi ha una fiscalia especialitzada en migrants desapareguts a Mèxic que té quatre ministeris públics per sis països. Se suposava que havien d’anar a aquests països una vegada cada 6 mesos però l’any passat només hi van anar una vegada, i aquest any no hi han anat. Hi van un dia i atenen 4 hores. En aquesta estona no aixeques una denúncia.
El meu país està sofrint molt, no solament per la corrupció i la impunitat sinó també per la falta d’humanitat, no només dels criminals, sinó dels governs i les autoritats indolents. Avui dia qualsevol persona a Mèxic pot desaparèixer i s’ha convertit en un tema tan normal, tan comú… Estem parlant de més de 33.000 desapareguts. La pregunta és, què més ha de passar perquè els ulls del món vegin la tragèdia humanitària que hi ha a Mèxic. On està la humanitat que ens pot ajudar?
L’història de l’aeroport de San Salvador de Atenco
Em dic Trinidad Ramírez, pertanyo al Front dels Pobles en Defensa de la Terra de San Salvador Atenco, a Mèxic. El govern federal vol construir un aeroport internacional a les nostres terres però no ens ha tingut en compte, no ens han preguntat si volem vendre la nostra terra.
No és la primera vegada que passa això. L’any 2001, el president de llavors, el senyor Vicente Fox, va fer expropiar terres dels municipis de Texcoco, Chimalhuacán i San Salvador Atenco per construir un nou aeroport internacional per a la Ciutat de Mèxic. No obstant això, els habitants d’aquests municipis ens hi vam oposar, ja que no ens havien consultat i, a més, l’aeroport suposava la desaparició de la nostra forma de vida arrelada a la terra. Davant la imposició del govern, ens vam organitzar i vam fundar el Front dels Pobles en Defensa de la Terra. Vam resistir i lluitar, a escala social, política i jurídica i finalment, vam guanyar. L’any 2002 el govern va retirar el decret d’expropiació de les nostres terres.
“Em dic Trinidad Ramírez, pertanyo al Front dels Pobles en Defensa de la Terra de San Salvador Atenco. El govern federal vol construir un aeroport internacional a les nostres terres però no ens ha tingut en compte”
D’aquesta forma, el Front dels Pobles es va convertir en un referent social important i vam començar a acompanyar i donar suport a altres resistències i moviments socials de Mèxic. En aquesta lògica, l’any 2006, vam ajudar un grup de floristes de Texcoco a les quals el govern impedia treballar en un mercat municipal. En aquesta ocasió, el govern va ordenar un operatiu policial de grans proporcions que va deixar com a resultat dos morts, més de 200 detinguts i l’abús sexual a més de 30 dones que havien estat detingudes per la policia. Per a nosaltres, aquest operatiu va ser una venjança del govern per sotmetre’ns, per controlar-nos.
Després d’aquest operatiu, ens vam mobilitzar amb l’ajuda de moltes persones i organitzacions per treure de la presó als nostres companys. El 2010, aconseguim alliberar a tothom. En relació a les agressions que la policia va cometre a les nostres companyes, actualment el cas està en tràmit en la Cort Interamericana de Drets Humans.
En certa mesura, l’operatiu del govern ens va descol·locar, va ficar por en la comunitat i, en aquestes circumstàncies, l’any 2013, el Poder Executiu Federal va anunciar novament el projecte de l’aeroport internacional al mateix territori assenyalat l’any 2001. En aquesta ocasió, el projecte va incloure una sèrie de desenvolupaments annexos, com ara autopistes, un tren lleuger, noves urbanitzacions, un corredor industrial i centres comercials, entre altres construccions.
“El nostre repte és molt gran: no només és el govern de Mèxic, que és un titella, sinó que el nostre repte és lluitar contra el capitalisme. Estem desafiant l’imperi capitalista”
Nosaltres, altre cop, ens estem organitzant per defensar la nostra terra. Les circumstàncies ara són diferents perquè el govern ha optar per fer por; per no tenir problemes, diverses persones han venut la seva terra i, quan fem una protesta, el govern envia a grups que fins i tot usen armes de foc per atacar-nos.
El nostre país s’està arruïnant perquè, en comptes de representants polítics, tenim depredadors que estan lliurant tota la nostra riquesa, despullant-nos de la terra, llevant-nos els recursos de la naturalesa i violant els drets humans a través dels projectes que ens imposen.
Venint aquí la meva expectativa és aconseguir que s’escolti la veu sobre el que està fent el govern de Mèxic: la despulla de la terra, el narcotràfic, la violència, la inseguretat, la corrupció. Volem que des d’aquí es denunciï, perquè això és el que a ells no els agrada. El nostre repte és molt gran: no només és el govern de Mèxic, que és un titella, sinó que el nostre repte és lluitar contra el capitalisme. Estem desafiant l’imperi capitalista.
