El dissabte, el projecte Castor seurà al banc dels acusats. Però ho farà al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en un judici popular i amb una acusació exercida per la societat civil: l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia, la Plataforma d’Afectats/des per la Plataforma Castor i més de 40 organitzacions que han signat el manifest-acusació. Entre el 2012 i el 2013, el magatzem geològic de gas, que mai ha estat en funcionament, va provocar més de mil terratrèmols al Montsià i el Baix Maestrat, un fet que va provocar la paralització de la injecció del gas. El projecte deixa també vint persones investigades per prevaricació mediambiental i ha comportat una indemnització per a l’empresa constructora Escal UGS -participada en un 66,67% per l’ACS de Florentino Pérez- de 1.351 milions d’euros. Conversem amb Mònica Guiteras de l’ODG, que ha investigat el finançament del projecte Castor.
El projecte Castor ha estat extremadament car, però era realment necessari?
“Fins i tot, si la demanda no hagués caigut, des del nostre punt de vista, no era un projecte necessari. Hi ha altres maneres d’abastir-nos d’energia”
Per a mi, és un dels temes més importants. El 2012, la mateixa Comissió Nacional de l’Energia – ara, Comissió Nacional dels Mercats i la Competència- considerava que s’havien planificat en excés infraestructures d’aquest tipus, magatzems geològics de gas. Hi ha una gràfica que mostra que la demanda prevista s’havia quantificat a l’alça, quan la tendència era a la baixa. Davant d’un canvi d’escenari, no s’havien replanificat les infraestructures. D’altra banda, des de l’ODG, com des d’organitzacions que formen part del judici, defensem que si s’ha de decidir quines són les estructures energètiques que es paguen, en part amb diner públic, no s’aposti per projectes que ens hipotequen en el model fòssil. Encara que no hi hagi un desastre, són infraestructures que s’han de retribuir durant dècades, normalment uns trenta anys. No podem oblidar, a més, que el model del gas té impactes allà on s’extreu. Per exemple, Algèria n’és el principal exportador i sabem que implica una sèrie d’impactes socioambientals. Fins i tot, si la demanda no hagués caigut, des del nostre punt de vista, no era un projecte necessari. Hi ha altres maneres d’abastir-nos d’energia.
Hi ha determinades infraestructures, i especialment el Castor, que han rebut un tracte de favor per part de les administracions?
Hi ha hagut altres projectes de gas que incorporaven condicions en la línia de la clàusula 14 [real decreto 855/2008], però en cap cas contemplaven que es pogués indemnitzar en cas de negligència. Aquesta part de la clàusula es específica del Castor, no hi ha precedents. Hi ha altres dinàmiques, que acaben empenyent cap a la socialització de pèrdues, però amb el Castor és encara més exagerat. No només amb la clàusula, sinó també amb altres elements del procés, tan flagrants com el canvi de límits marítims de Catalunya i el País Valencià o el canvi de cinc a 25 anys per poder renunciar, mesura sense la qual l’empresa no hagués tingut dret a indemnització… i també tot el que està relacionat amb la categoria d’urgent, prioritari i estratègic. Els procediments no només es veuen accelerats a nivell burocràtic i administratiu, sinó també de finançament. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) es justifica en aquest tipus de classificacions. Al cap i a la fi, també es mesclen moviments de geopolítica entre regions i això fa que aquests projectes estiguin totalment desconnectats de les necessitats reals de la població. Acabem decidim no pel que necessitem, sinó pel que necessiten els mercats del capital o les grans empreses transnacionals.
El projecte havia de costar 500 milions d’euros, però va acabar costant-ne 1.693. La intervenció de la Iniciativa de Bons de Projectes ha estat clau?
Aquest és un programa estrella impulsat per la Comissió Europea, a través del banc públic, que pretén solucionar la manca de liquiditat, d’inversió i, per tant, motivar els inversors en aquest tipus de projectes. Permet dividir el deute en diferents trams: aquells que tenen prioritat de cobrament se’l queden els inversors, i els de menys prioritat -deute subordinat- se’l queda el BEI. Si no és suficient, a part de quedar-se una part del deute, el Banc Europeu ofereix una línia de liquiditat. En el cas del Castor, no va caldre aquesta segona part perquè el pagament a ACS es va fer amb quaranta dies. Amb la financiaritzaicó d’una infraestructura, el que tens davant deixa de ser quelcom físic per convertir-se en futurs ingressos, que beneficiaran els bonistes que comprin els bons en què s’ha convertit el deute que estava en mans d’uns altres bancs. I així, perdem la pista de qui són: podem saber qui és el creditor, però no els bonistes. Els nostres diners han acabat en mans dels bonistes, que no han perdut ni un cèntim, només futurs interessos. Les garanties públiques per atraure la inversió privada no són res nou, però al projecte Castor s’hi ajunten diferents garanties. No hi ha manera que l’empresa o l’inversor privat perdi, és la ciutadania qui suporta la càrrega del deute.
Sense l’existència de la clàusula no hagués estat possible indemnitzar l’empresa?
“El Tribunal Suprem diu que la indemnització no és l’únic escenari. Depenent de la magnitud del dol o la negligència, podria arribar a no existir”
La clàusula permet que això sigui possible, però el Tribunal Suprem diu que no és l’únic escenari, perquè aquestes clàusules tenen una lletra petita. Recull que la indemnització es faria sense perjudici de les responsabilitat que se li poguessin exigir a l’empresa, però també que depenent de la magnitud del dol o la negligència, la indemnització podria arribar a no existir. Com a govern, has de mirar per l’interès públic, i fixar-t-hi, però no han volgut fer cas d’aquesta part de la sentència. Haurien d’haver buscat les escletxes. Evidentment, seria millor que la clàusula no hi fos, però com hi és, era interessant veure el que deia el jutge.
A més, es va pagar la indemnització amb una celeritat sorprenent.
Des d’un inici, sospitàvem que hi havia una data límit al contracte amb el BEI per finançar el deute. Si les instal·lacions no estaven operatives el 30 de novembre del 2013, s’havien de retornar els bons. Hi havia uns terminis a complir. No és tan difícil pensar que es va accelerar la injecció dels diners perquè sinó no arribaven a complir terminis. Necessitaven la indemnització per poder pagar els bonistes. Aquestes van ser les prioritats d’ESCAL i del Govern.
A qui no s’ha indemnitzat és a les persones afectades pel sismes…
No només això, sinó que les investigacions que hi ha actualment a Vinaròs són causa complexa, i això ha fer que s’hagin allargat fins a dia d’avui. Fa un parell de setmanes es va anunciar que es feia la segona pròrroga i podrien allargar-se fins a finals del 2018. I parlem d’investigacions prèvies per saber si anem a judici. Pel que fa a la reparació dels danys causats, pensem que no s’està donant respostes a les necessitats de la població. Ni a la local que té la planta hivernada i no sembla que tinguin intenció de desmantellar, ni a a resta, que estem pagant les factures del gas.
Com afecta aquest “deute il·legítim” a les butxaques de la població?
És un concepte que, evidentment, nosaltres no podem percebre, les factures són molt difícils de descodificar i entendre. Però és un concepte que paguem a través de la part de la factura que no és consum. Ara mateix, hi ha una gran part del dèficit del gas que és culpa del projecte Castor. Hi ha un informe de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència que ho explica. Amb aquests deutes paguem infraestructures que no estan en funcionament, que no s’han construït per resoldre les necessitats de la ciutadania. Encara que que dividim l’import i toquin pocs euros per cap, a la gent sí que li va de poc per poder pagar les factures. Per això, per a nosaltres, també és important que al judici hi hagi l’Aliança conta la pobresa energètica. No es tracta de quant surt per cap, sinó de no pagar dues cocacoles si te n’has pres una. Sabem que cada any, dediquem cent milions aproximadament que són per pagar el Castor, el deute de la indemnització i el seu manteniment.
