Batejat pel mateix papa feixista Pius XII, que l’1 de juliol condemnava el marxisme en una acta del Sant Ofici, Juan Carlos de Borbón y Borbón va néixer el 1938 a la Roma mussoliniana, on s’havia refugiat la família reial. “El pobre nació ochomesino y tenía los ojos saltones… Era horrible. Menos mal que enseguida se arregló”, va aclarir la seva reial mare. I a poc a poc, se li van anar solucionant les coses. De les penúries econòmiques de l’exili italià al de l’Estoril salazarista, el rei ha fet de tot per ser, precisament, rei, esquivant tots i cadascun dels obstacles que se li interposaven. De ser un príncep pobre a punt de ser desnonat, a disposar d’una fortuna de 1.790 milions d’euros segons la revista Forbes. Tot plegat, en 35 anyets ‘a cos de rei’. A propòsit del processament avui del Duc de Palma -una realitat de la que ja va alertar Media.cat en l’anuari “Els silencis mediàtics del 2010”– cal dir, primer, que el rei que Franco va nomenar és, amb plena immunitat penal, un irresponsable jurídic absolut. Per obra i gràcia del constitucionalisme patriòtic que l’exonera de qualsevol delicte que pugui cometre. Paradoxes de la igualtat davant la llei, el rei és immune i impune i no està obligat a retre a comptes, a la vista dels fets, de de com acumula riqueses milionàries, dels seus dubtosos negocis protagonitzats per corruptes corruptors, ni per significades amistats perilloses que escandalitzarien el darrer soci despistat d’Amnistia Internacional.
El tabú del Regne i el rei nuu
Malauradament, el tabú més immaculat, intocable i inexpugnable del règim continua essent inaccessible, informativament parlant, fruit d’un pacte blindat de silencis nascut en transició davant la debilitat de la monarquia. Silencis fora, però, el primer que va caldre per ser rei va ser trair el seu propi pare sense tenir en compte la línia successòria i fent-li el salt amb Franco –fet que li va comportar el sobrenom de “su bajeza”, imposat per Sainz Rodríguez–, el general assassí que li va monitoritzar el procés de formació, el va nomenar successor el 1969 i –aquí pau (dels cementiris), i després glòria–, fins que va accedir a la corona el 1975. Poder sense calers mai casen i el 1977 va requerir diners a la sempre despòtica monarquia saudita, de la qual va rebre un préstec de 10.000 milions de pessetes a deu anys i sense interessos que encara no se sap si ha tornat, malgrat que a Miravent durant molts anys corria un acudit per a iniciats: “¡Que viene el moro cabreao y quiere cobrar!” El que sí que se sap és que el 1996 encara no havia pagat i Banesto li va concedir un préstec de 3.500 milions camuflat en la ruïnosa operació Castillo de los Gracianos. Abans, havíem patit els salpebrats dels cops d’estat del 23-F, traca final que el va entronitzar definitivament. A ell i a la LOAPA.
I la resta, ja se sap, Borbón y cuenta nueva i com si aquí no hagués passat res. Res de res. Ha plogut molt des de la campanya falangista “¡No queremos reyes tontos!” dels anys 70. Però mai –en dictacràcia o democradura–, ni afers amagats, ni negocis més que foscos, ni finançaments d’escàs pedigrí democràtic, ni declaracions hagiogràfiques de Franco a la BBC han impedit al rei viure com un rei i esdevenir cap suprem de les forces armades espanyoles. Sempre saltejant i mantenint-se ben dret, en una imatge totalment falsa, prefabricada per un blindatge polític i mediàtic monolític, assessorada per uns consellers de la casa reial emborratxats de franquisme de soca-rel, com Armada o Sabino Fernández Campo. I quan no servia ni seducció ni censura, sempre el torn del clavegueram de l’enginyeria genètica del Seced, el Cesid o el CNI perquè res no surés. Sinistra Raó d’Estat Hispànic al Regne Feudal d’Espanya.
Silenci, borbons
L’opacitat i el bloqueig informatiu també van arribar als aspectes més personals: la mort del seu germà Alfons per un tret de Juan Carlos I; una més que hipotètica filla amb Olghina de Robiland; una boda amb una monarquia grega destronada, anticomunista i atlantista; la ridícula i estúpida ocultació dels detalls d’una extirpació després d’un accident d’esquí; episodis d’ira o afers sonats amb dones, on Marta Gaià i Bárbara Rey són les estrelles del teló caigut de cop per decret llei. Sense jutjat la vida privada, només amatent a com s’han implementat operacions d’intel·ligència per encobrir-les. Tot molt feudal.
Allò destacable, però, no són pas els afers o la salut del rei –que a la vida privada i, posem per cas, al dry martini, tothom hi té dret–, sinó les operacions impensables que s’arriben a bastir per evitar que surtin a la premsa rosa, groga o blava. Autèntiques batalles campals per evitar qualsevol escletxa de filtració dels múltiples embolics, salvats per operacions encobertes dels serveis secrets i amenaces a dojo. Que li preguntin, si no, a Bárbara Rey quan el Cesid va assaltar casa seva a la cerca de cintes de vídeo; al jutge que va ordenar la destrucció immediata de tot el “material sensible” que van trobar a casa de Javier de la Rosa, o al delegat de banca de la UGT, que va tenir una visita sorpresa sorprenent –i militarment aclaridora–, quan es disposava a lliurar a Ruiz Mateos els rebuts bancaris que demostraven el pagament de 1.000 milions a la casa reial per part del protagonista mafiós del cas Rumasa.
Avui, el més esclaridor de tot plegat és que els administradors i assessors financers del rei que Franco nomenà han passat tots uns quants anys –pocs– a la garjola: l’íntímissim Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, De la Rosa o Ruiz Mateos. Entremig, KIO i la primera guerra del Golf, escàndols financers, les comissions pel petroli i el suport d’una llarga llista de financers, en què no falta el banquer protofranquista Juan March. El seu enriquiment, geomètric, però opac, ha estat a través de testaferros en negocis immobiliaris, especulacions financeres, comissions de l’or negre i, fins i tot, de tràfic d’armes en empreses hispano-saudites bastides per Colon de Carvajal.
Intermediacions inquietants
“Sólo Zarzuela lo arregla” ha estat també una frase recorrent a les bambolines del poder. És l’estel·lar Baltasar Garzon qui va afirmar –i després renegar– que el rei el va convocar a palau per suggerir-li que no remenés la merda de la claveguera de l’estat dels GAL. Amb aquestes paraules: “Yo de ti no avanzaba en eso del caso GAL. Hombre, los dos sabemos que es un tema de estado…” Del que sí que en queda acta rubricada és de la petició d’indult que el rei va sol·licitar en favor de Marc Rich, metàfora expansiva de la delinqüència globalitzada d’alta volada. Rich era, entre altres, propietari del fuel del Prestige, que va ensorrar i ennegrir la costa da morte galega.
A més, a Colòmbia, a Guinea Equatorial o a Turquia, el rei obre portes a l’assalt multinacional hispànic. Sopa amb dictadors per encàrrec de Repsol YPF a la caça neoliberal del petroli, viatja a Turquia com a propagandista de la indústria militar espanyola, es distreu a caceres amb ossos emborratxats a l’Europa de l’Est o col·loca patrimoni personal com a patrimoni de la corona per evitar-se despeses i passar-les a l’estat, com per exemple, el iot Fortuna. A tall d’exemple, el 15 de novembre de 2006 sopava a La Zarzuela amb Teodoro Obiang. Només 21 dies abans que Amnistia Internacional hagués emès la darrera “alerta internacional” sobre l’estat dels drets humans a Guinea, on es liquida l’oposició democràtica a còpia de tortures.
