Com a defensora dels drets de les dones, ha lluitat per visibilitzar la violència sexista en les comunitats indígenes i incloure un enfocament de gènere en els acords de pau a escala nacional. “Traurem tot allò que amenaci a la família i a l’església i buscarem una frase, una paraula que no atemoreixi els creients”. Amb aquesta declaració el president Santos donava pistes de l’efecte que tindria un dels punts més rellevants dels acords de pau de Colòmbia en la seva reformulació: l’enfocament de gènere. Amb xifres, les mencions a l’enfocament de gènere s’han reduït de 144 a 55. Amb conceptes, no es fa referència explícita al col·lectiu LGBTI com a col·lectiu afectat pel conflicte i s’introdueix el concepte de “família” com a unitat social. Al nou text s’hi inclou també la llibertat de culte i el reconeixement a les víctimes de l’església. La pressió dels sectors cristians i conservadors de Colòmbia han recollit els seus fruits. N’hem parlat amb Rosalba Velasco, activista indígena i defensora dels drets de les dones en les comunitats del poble nasa.
Com valores els canvis que s’han fet en els nous acords de pau en la qüestió ètnica i de gènere després del ‘no’ en el referèndum?
Hi ha un canvi substancial. En els nous acords l’enfocament ja no és de gènere sinó que és un enfocament de família. Durant els quatre anys que va durar el procés de l’Havana, les dones i la comunitat LGTBI ens vam ajuntar en l’àmbit nacional i vam aconseguir incidir perquè aparegués l’enfocament de gènere, i no només en el preàmbul, també en tots els altres punts. En els nous acords, però, el gènere ja no apareix com a tal i l’enfocament s’ha canviat al de família. Això té unes implicacions per nosaltres molt diferents d’allò que reivindiquem i pel que vam lluitar. Quan se’ns ubica a la família, tota la responsabilitat que ja tenim cau sobre nosaltres. A les dones ens toca fer de tot: transmetre la cultura, els costums, quedar-nos a casa i cuidar del marit i dels fills. Tot recau sobre les nostres espatlles, però per a nosaltres, la família està formada per homes i dones, és una comunitat diversa. Nosaltres reclamem un altre espai més enllà de la cuina i per això no volem que se’ns encaselli a la família.
Després de tot l’esforç de mobilització de les dones per incloure l’enfocament de gènere, es van trobar amb el ‘no’ del referèndum. Com interpreta el resultat?
“La justícia transicional hauria de jutjar els crims comesos per l’exèrcit i la policia, i quan això passi, Álvaro Uribe sortirà implicat en molts crims que van succeir durant el seu mandat”
Colòmbia encara és un país molt masclista i conservador, i les esglésies van tenir un paper molt important perquè guanyés el ‘no’. Es va utilitzar el púlpit de l’església per adoctrinar la gent contra l’homosexualitat o perquè no anessin a votar [en concret, el referèndum va tenir més d’un 60% d’abstenció]. Al mateix temps, els acords de pau tampoc convenien a la persona que més ha lluitat pel ‘no’, l’expresident Álvaro Uribe. La justícia transicional hauria de jutjar els crims comesos per l’exèrcit i la policia, i quan això passi, Álvaro Uribe sortirà implicat en molts crims que van succeir durant el seu mandat. Uribe va utilitzar moltes mentides i va aconseguir identificar en cada regió el mitjà pel qual poder enverinar la gent. En el cas del Cauca, va enfocar el tema en les terres perquè la majoria al Cauca són terratinents. Va arribar a dir que els indígenes els hi traurien les terres amb els acords de pau. En altres llocs es va utilitzar l’estratègia de l’homosexualitat o la família. En els acords no apareixia per enlloc que les parelles homosexuals poguessin adoptar fills, però ho van utilitzar com a arma perquè sortís el ‘no’. La gent es va deixar portar per l’opinió pública. Què li passa a aquest país que és l’únic al qual se li pregunta si vol la pau i diu que no? Els que havíem lluitat pels acords ens vam desanimar moltíssim.
Quina és la perspectiva de gènere i de la comunitat LGBTI en les comunitats indígenes?
La perspectiva de gènere dins de la comunitat indígena està molt poc treballada perquè el lideratge dels homes no veu amb bons ulls que les dones comencem a organitzar-nos i a lluitar. Tenen aquesta idea que s’ha de parlar sobre la família. Si això ja no és fàcil, molt menys ho és el fet de reconèixer que dins de la comunitat hi ha gais, lesbianes i transsexuals. La gent pensa que a la comunitat indígena això no pot passar. Però n’hi ha, i estan invisibilitzats. La majoria decideix no expressar-ho obertament i a vegades se’n van de la comunitat a viure a una ciutat.
Què pensen les dones de la comunitat?
En el grup de dones també hi ha debat. Jo sóc de les més crítiques sobre el que nosaltres som com a dones. Jo penso que hi ha coses que ens han ensenyat a través de la cultura i que ens fan mal. A vegades les dones més grans no veuen bé que es qüestioni la cultura ni volen reconèixer que hi ha masclisme i que el patriarcat hi és i no ens deixa ser el que realment volem ser. En canvi, jo crec que si que hi ha coses que ens fan mal, encara que sigui la nostra cultura, hem de pensar a transformar-la. Hem de conscienciar a les mateixes dones que s’han de canviar les coses.
Com es treballa la violència contra les dones dins de la comunitat?
Molts cops, la violència contra les dones està invisibilitzada. Creiem que no vivim situacions de violència, que sempre li passa a una altra. Aquest any, vaig tenir l’oportunitat de treballar de manera molt pròxima amb dones d’entre 19 i 38 anys, sobretot amb les més joves. Quan vam començar a parlar sobre violència i a explicar el que cadascú havia viscut, només una de dotze va poder dir que ningú li havia pegat en la seva vida. Així vaig poder veure que no només m’havia passat a mi. Els hi vaig preguntar perquè mantenien aquelles relacions de violència. Moltes porten deu, dotze anys en aquesta situació, i em van respondre que continuaven perquè per a elles la família és molt important, que una parella és per tota la vida. Totes aquestes idees catòliques que ens inculquen i que fan que decidim callar i aguantar que els nostres companys ens peguin. Necessitem poder dir-li a l’altre que ens respecti, però moltes no ho aconsegueixen i són maltractades durant tota la vida. Si una deixa que passi, ens seguirà passant a totes. Després hi ha la violència sexual, que en els últims anys és més notòria perquè avui en dia les dones denuncien. Abans hi havia moltíssima violència sexual contra les dones, però ningú denunciava perquè ens semblava una cosa normal dins de la comunitat. Per nosaltres era normal que el tiet t’embarassés, estava permès. Aquest canvi s’ha aconseguit a través dels processos de formació. També tenim casos de violència sexual contra menors d’edat, contra nenes. Els homes aprofiten que són família: el tiet, l’avi, o el pare que t’estima. Així violen a les nenes i el delicte queda molt amagat perquè els hi posen la por al cos amb amenaces. Com que són de la família no poden dir res. Aquesta és una debilitat interna de la comunitat i crec que ens estem quedant curts a l’hora d’exercir la justícia indígena en aquest tipus de casos. Estem sent molt permissius i això fa que aquestes situacions es continuïn donant.
Com actua la justícia indígena en casos de violència contra les dones?
“Abans hi havia moltíssima violència sexual contra les dones, però ningú denunciava perquè ens semblava una cosa normal dins de la comunitat. era normal que el tiet t’embarassés, estava permès”
La gent no ho veu com un delicte, i per això la condemna no s’exerceix amb la força que caldria per donar exemple. En general, als assetjadors se’ls envia a la presó, i com que les comunitats indígenes no tenim presons en molts casos se’ls envia a la presó ordinària, el que se’n diu “prestar el pati”. També se’ls hi aplica remeis com el fuet, i alguns es queden a la comunitat fent treballs comunitaris. Tot i això, la majoria de les dones i els seus familiars no els hi sembla bé que es quedin a la mateixa comunitat. Les dones senten que la condemna no va d’acord amb el que elles han patit i viscut. Els homes han d’entendre que aquestes coses no s’han de permetre: que et toquin, que abusin de tu. No és el mateix robar una gallina que violar una dona, i per això les penes han de ser diferents.
Què és el que provoca que a l’Assemblea no decideixi aplicar una sanció més forta?
Tot i que en les decisions que prenem estem tots, homes i dones, la veu de l’home predomina. La veu de les dones està molt silenciada, en part perquè som molt insegures en donar la nostra opinió. La qüestió és com aconseguim incidir en el nostre treball perquè les dones no tinguin por a donar la seva opinió i que la resta de la comunitat les escolti. És per això que el treball de formació s’ha d’enfocar en la nova generació de nens i joves. Amb els adults és molt complicat.
Quines propostes teniu les dones per fomentar la perspectiva de gènere i millorar la resposta de la justícia indígena en casos de violència contra les dones?
Estem pensant en la possibilitat de crear la figura de les defensores comunitàries, no solament dones, sinó també homes. Volem formar a líders i amb un enfocament en dret perquè la justícia pròpia aconsegueixi aplicar-se com deuria, perquè puguin orientar en casos de violència contra les dones i perquè les dones no siguin victimitzades i jutjades després de posar la denuncia. Hem de fer entendre que una dona pot sortir a ballar, posar-se la roba que vulgui, i que ningú la pot tocar. Aquest és un treball de consciència. A l’hora del judici, les mateixes dones surten jutjades, i això deslegitima la mateixa justícia perquè les dones no creuen en elles i prefereixen no denunciar o denunciar a la policia o a la justícia ordinària.
Què farien les defensores comunitàries en aquests casos?
Portarien personalment el cas i argumentarien a favor de la dona. Al cabildo hi ha un comitè jurídic que s’encarrega de fer la investigació de tots els casos. Les defensores comunitàries podrien ajudar en aquest procés per fer entendre a la gent per què la dona diu que se sent violentada i atacada. Acompanyarien al cas i formarien a la comunitat a prendre consciència i a diferenciar aquest tipus de delictes d’altres situacions.
Quan has intentat treballar la qüestió de gènere amb la comunitat, amb quins problemes t’has trobat?
Hi ha gent que m’assenyala per ser feminista, com si fos alguna cosa dolenta. Jo tinc un fort enfrontament amb els líders homes perquè són molt contradictoris. Des del moviment indígena exigim canviar les condicions desiguals del nostre país, però en el moment que les dones decidim organitzar-nos i lluitar per canviar les desigualtats que tenim internament, ens trobem amb una barrera.
