Un grup de persones sense llar que es trobava acampat a la plaça Catalunya de Barcelona des de gener – i que va ser desallotjat amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi–, orienta ara la seva protesta a denunciar el negoci de les empreses que gestionen els serveis de l’anomenat Tercer Sector i a demanar la “remunicipalització dels serveis socials”.
Quan els van dir que havien de desmuntar les tendes de campanya, aquestes persones es van reunir en assemblea per veure el que podien fer. És aquí on va a agafar pes aquesta reclamació. És per aixó que en la
carpa que han muntat en plaça Cataluña s’hi llegeixen ara missatges com “Stop negoci de la pobresa”. Les afectades sostenen que la cronificació de la seva situació es deu, entre altres motius, a l’adjudicació de la gestió dels serveis d’atenció a empreses i associacions privades. Segons denuncien, el fet que no hi hagi un control públic total sobre els recursos genera una situació en la qual els diners no arriben a les usuàries. Assenyalen empreses com Accent Social, la cooperativa Suara o fundacions privades com Arrels, que a pesar que –no ho neguen– fan la seva tasca, reben grans quantitats de diners, el repartiment dels quals es decideix de forma privada. En el cas de les empreses, diuen, aquest repartiment es duu a terme perseguint finalitats lucratives, “hi ha persones que s’estan enriquint a la nostra costa”, protesten.
A Barcelona, la gestió dels serveis d’atenció a persones sense llar la duen a terme diferents empreses, cooperatives o fundacions que formen part de l’Acord Ciutadà
A Barcelona, la gestió dels serveis d’atenció a persones sense llar la duen a terme diferents empreses, cooperatives o fundacions que formen part de l’Acord Ciutadà, un acord de cooperació públic-privada integrat per 700 entitats (entre les quals es troba l’ajuntament). Aquestes entitats gestionen els serveis que es presten en centres de titularitat municipal –albergs, centres de dia, dutxes, etcètera– a través d’adjudicacions públiques. L’ajuntament també concerta places en centres residencials privats (albergs o pensions) per pal·liar la falta de places en centres de titularitat pública. Que l’ajuntament no s’ocupi directament de les residències o dels serveis de menjador provoca, segons les veus crítiques del col·lectiu de persones sense llar, que aquesta atenció acabi precaritzant-se per afavorir els beneficis privats. Jordi, un home que ha viscut part de la seva vida al carrer i que coneix el funcionament dels serveis d’atenció, explica que això es veu, per exemple, en la qualitat del menjar que serveixen les empreses de càtering. “Hi ha una empresa que et serveix el cafè i en l’etiqueta figura el nom d’una altra empresa coneguda. Quan dónes a menjar a quatre empresaris pels aliments que et menges tu, aquests no poden ser bons”, apunta.
El nombre de persones sense llar a la ciutat de Barcelona va en augment. Segons dades dels Sistemes d’Inserció Social (SIS) l’any 2017 hi havia a la ciutat 3.383 persones sense llar, de les quals 1.026 dormien al carrer, segons la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), 415 persones vivien en assentaments il·legals i la resta –2.006 persones– van ser allotjades en centres residencials. Les persones sense sostre es queixen que hi faltin places quan hi ha albergs tancats com el Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE) –que obre tres mesos a l’hivern– o el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), que compta amb més de 100 places i només obre quan les temperatures baixen dels 0 graus. Tant el CANE com el CUESB són gestionats per l’empresa Progess S.L. Davant aquesta situació, explica Jordi, són ONG com Càrites les que acaben fent de pal·liatiu, deixant dormir a les persones en esglésies com la de Santa Ana. Que s’hagi de recórrer a la caritat és, segons el col·lectiu, negatiu.
Aquesta situació, en la qual l’ajuntament depèn d’organitzacions privades no és nova. Durant moltes dècades aquesta mena de serveis socials no formaven part de l’àmbit d’actuació de l’administració, eren les organitzacions privades les que s’ocupaven. No obstant això, a pesar que l’administració ha anat fent-se càrrec, aquesta tendència inicial ha estat reforçada pels diferents governs municipals. El govern de CiU, per exemple, va defensar durant els seus anys de mandat l’externalizació de serveis públics, no només en l’àmbit de les persones sense llar, sinó també en la sanitat o la gestió d’infraestructures. Barcelona en Comú, partit que ha fet passes per combatre aquesta tendència, és ara criticat per no frenar-la.
Fonts de l’ajuntament expliquen que l’externalizació és una forma de donar resposta ràpida a la cobertura de serveis que històricament no s’han cobert
Fonts de l’ajuntament expliquen que l’externalizació és una forma de donar resposta ràpida a la cobertura de serveis que històricament no s’han cobert. Asseguren que l’equip de govern, que fa poc anunciava l’obertura de tres escoles bressol per al curs que ve, està estudiant la municipalització de més serveis que, en tot cas, han de dur-se a terme “tenint en compte la capacitat pressupostària i la particularitat de cada servei”. Pel que fa a les concessions, addueixen que és la llei de contractació pública –traslladada d’una directiva europea– la que regula els concursos públics i que per tant, “l’ajuntament no pot contractar a qui vulgui”. A més, diuen estar treballant també en àmbits com el de l’habitatge social perquè l’abordatge del sensellarisme ha de ser de caràcter estructural.
Una de les empreses que s’encarrega de la gestió de serveis d’atenció a persones sense llar és la cooperativa Suara. Aquesta cooperativa, que va arribar a facturar més de 70 milions d’euros a l’any, gestiona l’alberg de primera acollida de Sarrià i tot l’equipament de Zona Franca. Suara ha estat qüestionada per sindicats i per les seves pròpies treballadores per les condicions laborals del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), que també gestiona l’entitat. Especialment polèmica és la figura de Ricard Fernández Ontiveros, director general de la cooperativa fins a l’any 2015. Diversos col·lectius, entre els quals es troba el col·lectiu de persones sense llar, han criticat que ara Ontiveros sigui gerent de l’àrea de Drets Socials de l’ajuntament, àrea de la qual depèn l’Institut municipal de Serveis Socials (IMSS), encarregat d’adjudicar les concessions.
Fonts de Suara apunten que el qüestionament de la gestió privada és lícit, si bé sostenen que no és una opinió estesa entre les persones sense llar amb les quals treballen i que pot ser que no tinguin una posició tan mediàtica. Maite Maurici, responsable de desenvolupament de servei de Suara, explica que, malgrat ser una entitat privada, treballen amb vocació pública. “Quan prestes un servei públic ho fas de la mateixa manera que ho faries des del sector públic”, apunta. Des de la cooperativa s’assegura que, com cooperativa d’iniciativa social, seria contradictori fer el repartiment de diners amb ànim lucratiu, per eixò, aseguren que els diners és reinvierteixen. Sobre la situació laboral de les seves treballadores, afirmen que és compleixen els convenis i apunten que, en tot cas, caldria debatre si aquests convenis del sector social són adequats.
Una altra d’aquestes empreses és Accent Social. Gestiona, entre altres, l’Equipament Integral de Ciutat Meridiana i és dependent del grup ACS –el màxim accionista del qual és Florentino Pérez–. Aquesta empresa va adquirir l’any passat una nova concessió per seguir donant servei. Dani, un treballador del centre afiliat a la CNT, apunta que la precarietat en els àmbits d’actuació d’aquest tipus d’empreses no és circumstancial. Tal com explica, es tracta d’empreses multiservei que abans de 2008 es dedicaven a la construcció i que ara es dediquen a “especular amb les cures”. Aquesta deriva revela, segons Dani, que el seu compromís amb els treballadors i usuaris no és sincer. Reflex d’això, és el fet que l’empresa incomplís el conveni –Dani explica que no se substituïa als treballadors, no hi havia formacions…– o que tingués als treballadors donats d’alta en una categoria inferior a la qual els corresponia, situació que ha estat revertida a través de la lluita sindical. A part de la precarietat laboral, que també afecta els usuaris, aquest tipus de negocis reforça, segons Dani, l’assistencialisme. Segons el seu raonament, l’assistencialisme es basa a ajudar puntualment les persones necessitades i no en dotar aquestes persones de mitjans perquè puguin construir una vida independent, que és el que ha definit tradicionalment els serveis socials. Una forma de concebre les prestacions socials, en definitiva, que crea un sistema d’administracions i usuaris dependents.
