Segons les últimes dades disponibles de l’Institut Nacional d’Estadística espanyol, l’any 2014 es van produir més de tres milions d’estades hospitalàries relacionades amb els trastorns mentals. Deliris, episodis maníacs, ansietat, depressió… L’existència de qualsevol d’aquests símptomes pot acabar amb la persona ingressada a la unitat d’aguts d’un hospital, sempre que les professionals sanitàries valorin que és necessari. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala que una de cada quatre persones podria patir aquesta mena de mals almenys un cop a la vida. La majoria de les persones que, l’any 2014, van ser internades en un centre hospitalari a causa d’aquestes afectacions van acabar prenent alguna de les tres grans famílies de fàrmacs utilitzats per combatre els símptomes dels trastorns mentals: antidepressius, ansiolítics i hipnòtics i antipsicòtics.
El consum de tots tres grups de medicaments ha augmentat de manera exponencial els últims anys a l’Estat espanyol. Pel que fa als antidepressius, el Ministeri de Sanitat espanyol informava d’un increment del consum del 200% en el lapse entre 2000-2013 a tot l’Estat. Amb un creixement més modest, la prescripció d’ansiolítics i hipnòtics va augmentar un 50% durant el mateix període. Tot i que, pel que fa als antipsicòtics, les dades només arriben fins a l’any 2006, aquestes indiquen que el seu ús pràcticament es va doblar en un espai de sis anys. Arreu del món, els resultats són molt similars. El procés d’homogeneïtzació del tractament dels trastorns mentals és global i s’ha accelerat els últims 60 anys. No obstant això, cada vegada hi ha més veus de l’àmbit de la psiquiatria que no només qüestionen l’efectivitat i la seguretat dels fàrmacs, sinó que també qüestionen el model de tractament d’aquests trastorns.
L’homogeneïtzació del tractament dels trastorns mentals és global i s’ha accelerat els últims 60 anys
Els trastorns mentals “es caracteritzen per una combinació d’alteracions del pensament, la percepció, les emocions, la conducta i les relacions amb els altres”, diu l’OMS. Tot i que, tradicionalment, quan es parlava de trastorns mentals es feia referència a l’esquizofrènia o la demència, la llista de síndromes i afectacions cada vegada és més llarga. Depressions, bipolaritat, trastorns alimentaris com la bulímia o l’anorèxia –que afecten més les dones–, autisme i trastorn del dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) durant la infantesa… Tots els diagnòstics són susceptibles de ser tractats mitjançant la psicofarmacologia, en gran part dels casos de manera crònica.
Diagnòstic i medicalització
En Pau va patir el seu primer ingrés després d’una discussió familiar el 2013. Passat el triatge d’urgències, va ser hospitalitzat durant un mes sense cap diagnòstic. Durant el seguiment extern, li van comunicar un diagnòstic d’esquizofrènia. En tot aquest temps, ha passat per fases de medicalització, però també ha patit reingressos i, ara, li injecten una dosi de Xeplion mensualment. Aquest medicament actua sobre els nivells naturals de serotonina i dopamina, dos neurotransmissors que principalment actuen a les connexions neuronals, en l’anomenat procés de sinapsi. El dia de la punxada, explica, és el pitjor dia del mes. Sent com si el forcessin “a entrar dins el seu cos”.
Actualment, les professionals de la psiquiatria disposen de dos documents de referència per arribar a un diagnòstic com el d’en Pau. Recullen els principals trastorns mentals definits mitjançant la identificació dels seus símptomes, així com el possible tractament per combatre’ls. El primer document és la desena versió de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), dirigida per l’OMS i publicada el 1992. L’adaptació espanyola és la Clasificación Internacional de Enfermedades, versión décima (CIE-10), que és la que s’aplica a Catalunya, el País Valencià i les Illes. El capítol 5 recull la classificació de centenars de trastorns mentals, agrupats en 99 categories.
L’altre document de referència per a la psiquiatria és la cinquena versió del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders o DSM (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, en català), publicat per l’Associació Americana de Psiquiatria, als Estats Units, l’any 2013. Aquest document fixa 22 categories, agrupades segons el seu criteri de diagnòstic, que van des de l’esquizofrènia i la bipolaritat fins als controls dels impulsos o la disfòria de gènere (el sentiment de disgust pel gènere atribuït en néixer).
L’homosexualitat apareixia com un trastorn mental en les categories de diagnòstic fins a l’any 1973
Les categories de diagnòstic incloses en aquests documents són flexibles i han variat amb el temps. Fins a la segona versió del DSM, publicada el 1973, l’homosexualitat apareixia com un trastorn mental i no va desaparèixer de les llistes de malalties de l’OMS fins a l’any 1990. Pel que fa a la transsexualitat, el DSM no la va despatologitzar fins a la cinquena versió, l’any 2013, mentre que l’OMS no preveu treure-la del CIM-11, que es publicarà l’any vinent.
“Els diagnòstics de trastorns mentals com l’esquizofrènia són sumes de símptomes categoritzades per comitès d’experts”, explica José Valdecasas, psiquiatre i un dels autors del bloc PostPsiquiatria. Valdecasas assegura que no hi ha evidències concloents sobre les causes dels trastorns mentals. El que troba inqüestionable és el patiment altíssim de la persona diagnosticada i el seu entorn i les ruptures de recuperació difícil que, a vegades, suposen les crisis. Joan-Ramon Laporte, director del Butlletí Groc (publicat per la Fundació de l’Institut Català de Farmacologia), matisa que la majoria dels problemes no tenen un diagnòstic clar: “Ni tan sols estem segurs que les categories diagnòstiques siguin malalties”.
En qualsevol cas, les dades de l’augment del consum de psicofàrmacs a l’Estat espanyol revelen que la majoria d’aquests diagnòstics acaben en un procés de medicalització, ja que aquest tipus de fàrmacs només es poden consumir sota prescripció mèdica.
Els orígens: sedació de soldats
Una de les primeres fites de l’extensió del tractament farmacològic dels trastorns mentals va arribar durant la dècada dels 50. Henri Laborit, un metge militar francès, va descobrir –per atzar– els efectes sedants d’un compost antihistamínic anomenat clorpromazina mentre operava soldats a Tunísia. Segons el metge, l’anestèsic produïa una “hibernació artificial”, motiu pel qual va ser rebatejat com el primer neurolèptic –per l’efecte de lligar els nervis. Laborit va observar que la clorpromazina “produïa una lobotomia química”, tot i que no es coneixien els seus efectes específics sobre la psicosi.
El doctor Laporte reflexiona: “Ni tan sols estem segurs que les categories diagnòstiques siguin malalties”
Així ho recull el periodista científic estatunidenc Robert Whitaker a Anatomia de una epidèmia. Al seu llibre, publicat el 2011, l’antic director de les publicacions de Harvard i redactor del Boston Globe fa una crítica a la psicofarmacologia. El volum li va fer guanyar el premi a la millor obra de l’Associació de reporters i editors d’investigació dels EUA. El text fa un repàs dels principals estudis clínics que s’han fet arreu del món sobre l’eficàcia dels fàrmacs que s’utilitzen en el tractament dels trastorns i els seus efectes a llarg termini. Els resultats de la seva investigació –de la mateixa manera que diferents estudis posteriors, alguns d’ells elaborats a casa nostra– mostraven que els efectes de l’ús de psicofàrmacs a llarg termini, com a mínim, eren dubtosos.
El desenvolupament de fàrmacs per als trastorns mentals està molt lligat a la teoria del desequilibri químic, una tesi en la qual la majoria de la comunitat professional basa el tractament. Sorgida a la dècada dels 60, aquesta teoria ha explicat les síndromes psicòtiques o depressives com males regulacions de la dopamina, la serotonina o la noradrenalina presents al cervell. Les neurones utilitzen aquests i altres neurotransmissors per transmetre informació i els alliberen durant la sinapsi, en el minúscul espai existent entre una cèl·lula i la següent, que disposa de receptors que interpreten els senyals químics.
Un llibre que recull els principals estudis clínics que s’han fet al món considera “dubtosos” els efectes dels psicofàrmacs
En el cas de l’esquizofrènia, la hipòtesi dopaminèrgica neix de l’estudi dels efectes de la clorpromazina. Com a neurotransmissora, la dopamina es relaciona amb la memòria, els processos d’aprenentatge i el plaer i el seu augment s’associa a les crisis psicòtiques. Tot cercant una disfunció orgànica, la branca biològica de la psiquiatria va concebre una patologia basada en un excés de dopamina i va atribuir la capacitat de controlar aquest excés als antipsicòtics, ja que en bloquejaven alguns receptors. Pel que fa als trastorns depressius, es va crear una hipòtesi semblant, que en aquest cas afectaria les vies serotoninèrgiques del cervell.
Dubtes de la comunitat científica
Seguint el camí de la clorpromazina, durant els últims 70 anys, la indústria farmacèutica no ha deixat d’oferir nous remeis químics per als trastorns mentals: haloperidol, fluoxetina, diazepam, carbonat de liti… El consum d’aquests medicaments ha crescut entre un 100% i un 300% a l’Estat espanyol, depenent de la ubicació geogràfica. Tot i així, actualment, la psiquiatria crítica amb el model biologista i diversos informes i estudis d’organismes científics estan qüestionant el seu ús.
Dues revisions recents publicades per l’Asociación Española de Neuropsiquiatria (AEN) i el Butlletí Groc i la Guia para utilizar neurolépticos a dosis mínima (traduïda per l’Asociación Madrileña de Salud Mental, AMSM, el 2015) posen en dubte l’efectivitat dels antipsicòtics. Les tres revisions indiquen que els neurolèptics són parcialment efectius, causen efectes adversos freqüents –iatrogènia– i són injustificadament cars. També destaquen l’absència d’estudis de seguretat en casos d’un consum altament crònic, qüestionen la utilitat per prevenir recaigudes a llarg termini i assenyalen que només hi ha evidència de nivells alts de dopamina en les psicosis. Seixanta anys després de la hipòtesi biològica de l’esquizofrènia, la revolució química trontolla. Tot i així, l’Estat espanyol va desemborsar 350 milions d’euros en antipsicòtics l’any 2014 i la Generalitat de Catalunya, 50 milions d’euros durant els set primers mesos de 2015.
Joanna Moncrieff és psiquiatra i professora a l’University College de Londres i una de les veus més crítiques amb el model biologista. L’autora explica les manifestacions de trastorns com l’esquizofrènia seguint un model oposat a l’hegemònic. A The myth of chemical cure (Pelgrave Macmillan, 2008) i a Hablando Claro (Herder, trad. 2013), Moncrieff defensa que és l’acció sabuda dels fàrmacs i no una malaltia la que indueix un desequilibri químic contrastable. La sensibilització dels receptors de dopamina derivada del bloqueig químic podria provocar símptomes psicòtics en discontinuacions de tractament que alliberen receptors de cop. Igualment, l’acció sedant –assenyala– coincideix amb els anomenats símptomes negatius de l’esquizofrènia: depressió, aplanament o resposta emocional baixa.
Els antipsicòtics estarien causant més de 1.000 morts anuals a Catalunya per arítmia cardíaca, ictus o pneumònia
Els estudis revisats pel psiquiatre Jose A. Inchauspe i el psicòleg clínic Mikel Valverde al quadern de l’AEN, el del Butlletí Groc i el dels psiquiatres Volkmar Aderhold (Alemanya) i Peter Stastny (EUA) a la guia de l’AMSM ressenyen una efectivitat parcial pels neurolèptics i efectes adversos freqüents. Els efectes adversos poden suposar atròfia cerebral, deteriorament cognitiu i problemes motors, cardiovasculars o metabòlics, en funció del temps de consum, del fàrmac i de la dosi. Segons el Butlletí Groc, els antipsicòtics estarien causant més de 1.000 morts anuals a Catalunya entre majors de 70 anys, per arítmia cardíaca, ictus o pneumònia.
L’impacte dels efectes adversos
A. G. forma part d’un grup d’ajuda mútua a Madrid i considera que els efectes adversos que ha patit no són tan greus com els d’altres persones amb les quals s’ha relacionat. Tot va començar quan va passar dos anys i tres mesos hospitalitzada per un intent de suïcidi. Va ser diagnosticada de trastorn límit de la personalitat. A. G. explica que el tractament per la psicosi, amb el fàrmac haloperidol, li provocava tremolors. Ho compensava amb Akineton, un antiparkinsonià. No podia llegir i, de dia, s’adormia. Després d’una pausa d’antipsicòtics, recorda que el psiquiatre li va dir que calia tornar-hi: “Jo era àgil mentalment i feia jocs de paraules i acudits que agradaven a la meva parella. Sabia que, amb el nou fàrmac, allò s’acabaria”.
Si deixava de prendre Nemactil, se sentia “molt, molt nerviosa, agitada, irascible i era difícil de tractar”. En un dels ingressos posteriors, li van condicionar l’alta a injectar-se Clopixol mensualment. El va combinar set o vuit anys amb tres antipsicòtics orals, malgrat l’augment del risc de patir efectes adversos. Un d’ells, la paliperidona, li va apujar l’hormona anomenada prolactina fins a fer-li desaparèixer la menstruació durant mesos, un fenomen que es coneix com a amenorrea. “El psiquiatre m’animava a no llegir els efectes secundaris. Avui sé que tenia amenorrea, hiperprolactinèmia i galactorrea (flux espontani de la llet del pit no associat al part o la lactància)”. Després d’un procés d’apoderament, va deixar de prendre antidepressius pel seu compte i el psiquiatre, diu: “Sorprenentment, va accedir a desmedicalitzar-me”. Actualment, només pren benzodiazepines puntualment.
Diversos medicaments comporten efectes adversos per canvis als mecanismes d’acció
La coincidència a ressenyar la manca d’avantatges dels anomenats fàrmacs atípics també és plena. Els tres documents apunten que hi ha medicaments com la clozapina, la risperidona, l’olanzapina, l’aripiprazol o la quetiapina que comporten afectacions per canvis als mecanismes d’acció. L’atenuació d’efectes parkinsonians en portaria d’altres de metabòlics igualment importants. Un dels efectes freqüents de l’olanzapina (Zyprexa) –top de vendes amb la risperidona (Risperdal)– és l’augment de pes. Després d’onze anys prenent Zyprexa 2,5mg i amb un diagnòstic de trastorn bipolar, M.M explica que s’ha engreixat vint quilos. La guia de l’AMSM subratlla la sobrevaloració inicial i el biaix comercial sobre els estudis de la indústria. El Butlletí Groc parla sense embuts de “muntatge comercial i mala ciència”.
Riscos de la medicació a llarg termini
La manca d’investigacions a llarg termini té algunes excepcions. Els estudis interculturals elaborats per l’OMS el 1969 i el 1978, complementats el 1992, van assenyalar que, als països pobres amb menys accés als medicaments, les pacients amb esquizofrènia evolucionaven millor. El periodista Robert Whitaker assenyala que, durant els anys 70, amb els antipsicòtics a debat, diversos seguiments van mostrar que, a mitjà i a llarg termini, les persones que no es medicaven es recuperaven millor.
Martin Harrow, després de vint anys d’observacions, es pregunta si els fàrmacs afavoreixen les psicosis
El 2014, va finalitzar el seguiment observacional dut a terme per Martin Harrow durant vint anys. L’autor indica que els neurolèptics no milloren els símptomes ni la integració ni el nombre de fases psicòtiques i arriba a preguntar-se si, a llarg termini, no acaben afavorint les psicosis. El 2013, un estudi de Lex Wunderink va comparar, durant set anys, casos de manteniment, reducció o eliminació d’antipsicòtics en un primer episodi i els resultats van indicar el mateix. Davant les crítiques i el debat obert, actualment, el sistema públic de salut britànic finança l’estudi RADAR, que explora les conclusions de Wunderink i de la psiquiatra Joanna Moncrieff.
El quadern AEN conclou que, passats 60 anys d’hipòtesi dopaminèrgica, el reconeixement ampli de la gravetat dels efectes dels neurolèptics no ha provocat altres canvis que l’ampliació d’indicacions basades en una creença d’efectivitat. La manca de millora dels fàrmacs atípics respecte als clàssics ha estat assenyalada repetidament. Amb tot, tant les indicacions com el consum d’atípics han crescut. Jordi Marfà, psiquiatre de la Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública en Salut Mental (PSM), d’orientació comunitària, valora la despesa de 50 milions d’euros en cinc antipsicòtics que s’ha fet a Catalunya en set mesos: “Nova generació es deu referir al fet que s’han generat amb el propòsit inicial i gairebé exclusiu de guanyar diners”.
Trevicta i Xeplion: injectables d’alt cost
El mes de gener passat vam poder llegir titulars com: “Un nou medicament és capaç de controlar l’esquizofrènia amb només quatre dosis anuals” (20 minutos) o “Esquizofrènia: quatre punxades l’any per controlar la patologia mental” (La Razón). El Trevicta és un injectable trimestral i és la quarta patent que la farmacèutica Janssen encadena al medicament Risperdal. Un parent molecular dels medicaments Consta i Invega i de l’injectable mensual Xeplion. El darrer de la llista va permetre que Janssen facturés 115 milions d’euros l’any 2015. Com a fàrmac me too (jo també), el Trevicta altera el fàrmac anterior (Xeplion) i, modificant-ne l’aplicació, obté una patent nova i manté un preu elevat. La promesa: millorar l’adherència al tractament.
El setembre de 2016, el psiquiatre Javier Valdecasas advertia a PostPsiquiatria que l’injectable Modecate registrava problemes de subministrament. El Modecate tenia un cost de set euros mensuals i la versió equivalent del Xeplion la vertiginosa xifra de 504 euros mensuals (6.000 euros l’any). Valdecasas subratlla que, “per cada deu pacients amb Trevicta, podríem pagar un nou psiquiatre, el professional més car de tots”. Joan-Ramon Laporte descriu el que entén com un contrasentit: “No tenim inconvenient a pagar un fàrmac de 3.000 euros, però en canvi no garantim la continuïtat assistencial dels professionals”. Joan Tremoleda, psiquiatre i director del Centre de Salut Mental per a Adults de Sant Andreu (Barcelona) i membre de la PSM subratlla el següent: “Estem pagant medicació de 500 euros a gent que no té casa. Amb aquests diners podríem solucionar el que potser és part fonamental del problema”.
La Marisa té un fill amb esquizofrènia. Després d’haver aconseguit reduir molt la medicació a base d’insistència i aprofundiment en farmacologia assenyala: “la comoditat que suposa el Trevicta a escala de funcionament és molt gran, l’aplicació cada tres mesos farà coincidir la punxada amb la visita”, assenyala. “Quina diferència hi haurà amb una màquina expenedora?”.
La nova versió injectable del medicament Xeplion suposa una despesa de 504 euros mensuals
A Psicofármacos que matan, Peter Gøtzsche, catedràtic de disseny i anàlisi d’assaigs clínics al Nordic Cochrane Center i una veu reconeguda en el món acadèmic, explica que la psiquiatria buscava una revolució equiparable a la dels d’antibiòtics. Durant els anys 60, el mot antipsicòtics va reemplaçar el de neurolèptics i va conferir als fàrmacs l’aparença d’abordar amb precisió les psicosis. De manera semblant, els nous fàrmacs dels anys 90 van ser batejats com a atípics i prometien menys efectes adversos a preus més alts. Avui, ni l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) ni el Butlletí d’Informació Terapèutica de la Generalitat ni el Butlletí Groc ni diversos informes autonòmics acrediten aquesta versió ni justifiquen el pagament de fàrmacs cinquanta vegades més cars. L’informe de l’AEMPS 1992-2006 mostra que, malgrat tot, la promoció dels medicaments atípics en va multiplicar el consum i va desplaçar els fàrmacs anteriors.
Reducció progressiva i abordatge comunitari
El biologisme pretén explicar el patiment mental com una patologia orgànica, sovint crònica, a la qual cal donar resposta amb processos químics. Contextos socials o vitals com les tensions ambientals, l’empobriment creixent o els vincles inestables són considerats simplement com a activadors de patologies definides, sumes de símptomes que cal tractar químicament. Sovint, l’abordatge biopsicosocial (o multimodal) de trastorns molt diversos present a les guies és un eufemisme publicitari: a Catalunya, com assenyala la Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública en Salut Mental (PSM), la disminució de recursos i la seva distribució potencien el component bio també en atenció primària.
La medicalització de la vida diària genera un ventall ampli d’alternatives. La guia de l’AMSM proposa, com una primera opció, ajustar l’ús de fàrmacs als mínims necessaris. Segons les corbes de resposta, explica, les dosis acostumen a ser excessives, fet que augmenta els efectes adversos sense produir cap benefici. Convé remarcar que les tres guies assenyalen que aturar la medicació de cop multiplica les possibilitats de recaiguda, encara que sigui per abstinència del fàrmac.
L’abordatge comunitari és la via aconsellable, segons diverses veus professionals. El desembre passat, Joan Tremoleda i Jordi Marfà van presentar una crítica a la manca de recursos i el model d’atenció davant la Comissió d’Afers Socials del Parlament de Catalunya. Tremoleda assenyala que els psicofàrmacs s’enduen un 72% del pressupost i que els recursos destinats a l’atenció psiquiàtrica hospitalària doblen els dedicats a la comunitària. “Ara tothom parla de psiquiatria comunitària”, assegura. Considera que una psiquiatria comunitària ha de contemplar serveis d’inserció i continuïtat fora de l’àmbit mèdic i també més polítiques socials. Per a Tremoleda, els 100 milions promesos en salut mental permeten tornar als nivells de 2010, que, recorda, “ja presentaven greus mancances”.
Acabar amb les contencions mecàniques
La construcció amb nous paradigmes també s’ha demostrat possible. L’Open Dialogue engegat per Jakko Seikkula i Birgitte Alakare a Finlàndia es basa en intervencions integrades i grups terapèutics estables que incorporen la decisió de la persona afectada. Aquestes estratègies han permès minimitzar l’ús de fàrmacs i reduir els diagnòstics d’esquizofrènia a partir d’un únic episodi. El bloc Primera Vocal, que uneix salut mental i revolta, traça semblances amb el projecte residencial Soteria de Loren Mosher, cap d’estudis sobre esquizofrènia de l’Institut Nacional de Salut Mental (NIMH en les seves sigles en anglès) dels EUA. Amb una orientació psicosocial, diverses pacients diagnosticades d’esquizofrènia es van recuperar sense medicació crònica als anys 70. Hi ha comunitats de l’estil de Soteria a diferents ciutats d’Europa.
Fa un mes, Noruega ha anunciat que inclourà zones lliures de medicació a les unitats d’aguts. Segons explica Mad in America, una web generada pel periodista Robert Whitaker, el Ministeri de Sanitat noruec ha ordenat obrir plantes on els pacients podran escollir si medicar-se o no. Malgrat la gran polèmica sorgida en l’àmbit psiquiàtric, Magnus Hald, impulsor i cap de psiquiatria de l’Hospital Universitari del Nord de Noruega, assegura que cal donar més valor a la visió de les pacients.
Un front immediat és el que advoca per acabar amb les contencions mecàniques. Edgar Vinyals, president de la Federació Veus (entitats catalanes de salut mental en primera persona), durant una intervenció a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, va denunciar abusos a l’hora de lligar físicament pacients psiquiàtriques i gent gran. Un dia abans, Derechos Humanos en Salud Mental va penjar un vídeo per demanar l’establiment urgent de legislació sobre la qüestió després que es produïssin dues morts en contenció a la Corunya i Oviedo. El vídeo qüestiona l’ús indiscriminat de les contencions i assegura que és un procediment freqüent de càstig. Al llibre El manicomio químico, publicat el 2017, el psiquiatre Piero Cipriano denuncia l’ús d’aquesta pràctica al sistema de salut mental d’Itàlia.
Espais de llibertat
Els espais que propicien la possibilitat de repensar-se juguen un paper important. Martín Correa, fundador de Ràdio Nikosia i antropòleg de la salut, explica que calen “contextos de descolonització perquè la persona es pugui dir sense perdre’s en la identificació amb el diagnòstic”. Xarxagam articula el suport mutu, l’autogestió horitzontal i la independència institucional. ActivaMent és un espai de creixement personal: basat en grups d’ajuda mútua en primera persona (ja en suma set), canalitza la seva activitat i els recursos a través de cinc delegacions. Un dels fronts comuns del moviment associatiu és, precisament, la lluita contra les contencions mecàniques.
La deriva comercial de la psiquiatria que denuncien NoGracias i Postpsiquiatria i la medicalització de la salut que subratlla la PSM s’enllacen en contextos de transformació més amplis. A Capitalismo y salud mental, quatre psiquiatres i una metgessa en perfilen alguns. Rendueles, autor d’un dels textos, explica que la venda massiva dels nous fàrmacs ha fet que les consultes també siguin massives. La psiquiatria, explica, compleix una nova funció ideològica: “Suportar l’individualisme, la submissió i substituir el sentit comú”. Per a Rendueles, el DSM-III (1980) va esborrar la frontera entre patologia i normalitat: la tecnocràcia i la medicalització de la vida.
Amb aquesta perspectiva, la crisi recent és la part visible d’una sèrie de processos acumulats damunt les angoixes de fa 60 anys. Alhora, és l’espai sobre el qual es pot intervenir. Joan Tremoleda explica el rerefons ideològic amb un exemple: “Si s’acceptés que els determinants socials són importants en salut mental, caldria un nou plantejament polític que millorés les condicions de vida de les afectades”. Però això, assegura, hi ha qui no està disposat a fer-ho. Joan-Ramon Laporte assenyala que hi ha països que sí que tenen un plantejament diferent: “Espanya dedica un 29% dels pressupostos de salut als medicaments; Suècia, un 8% i no és que no en tinguin, sinó que inverteixen més en acompanyaments”. Assenyalant l’Estat espanyol com el consumidor més gran de la Unió Europea, sentencia: “Aquí, sembla que ho hem d’arreglar tot amb fàrmacs”.
Un 50% de consum sense prescripció mèdica
La venda de Risperdal i Zyprexa va disparar el consum d’antipsicòtics com el Prozac (Lilly, 1987) i el d’antidepressius ISRS, basats en la inhibició de serotonina, una altra hipòtesi repetidament qüestionada. Entre 1994 i 2006, les dosis d’antipsicòtics per dia van passar de tres a vuit per cada 1.000 habitants a tot l’Estat (AEMPS), mentre que a Catalunya van arribar a 9,8 el 2008 i a 11,9 el 2013, segons el Butlletí Groc. La Regió Sanitària de Barcelona (RSB) va assolir les dinou dosis el mateix any. El butlletí e-Farma del CatSalut del març de 2015 recollia la preocupació pels usos off label dels antipsicòtics i les crítiques a un DMS-5 editat per l’Associació Americana de Psiquiatria que “n’ha promogut usos innecessaris”. Els usos no autoritzats de quetiapina, risperidona, olanzapina o aripiprazol s’acosten al 50%.
Un 9,4% de les persones de més de 70 anys van consumir algun antipsicòtic el 2015. D’entre les ingressades a residències, un 33,5% en pren de manera continuada. A la Regió Sanitària de Barcelona, els usos autoritzats de la quetiapina –emprada habitualment com a somnífer, en dosis baixes, per a la gent gran, també en atenció primària– van caure del 39% de 2011 al 21% de 2013. El Butlletí Groc apunta que hi ha una pressió comercial sobre la quetiapina, que quadruplica el preu d’altres sedants. El Butlletí d’Informació Terapèutica de la Generalitat de Catalunya estimava, el 2014, que la meitat de les prescripcions eren inadequades perquè s’allargaven massa i també subratllava que havien augmentat molt entre 2008 i 2013.
La línia del que és ‘normal’
El març de 2012, la revista PlosMedicine va publicar un article que destapava l’augment dels vincles amb la indústria farmacèutica dels autors del DSM-5 en relació amb els del manual anterior (57%). El text assenyalava la persistència “d’un problema perniciós”. Allen Frances, coordinador del penúltim DSM (1994), ara jubilat, no deixa de denunciar-ho. En incomptables entrevistes, sosté que la indústria ha colat gols per tot arreu. Un d’ells, explica al seu llibre ¿Somos todos enfermos mentales?, amplia el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Un altre, l’ús de fàrmacs per curar la demència. Un dels últims converteix el dol en una patologia a partir de les dues setmanes de persistència. Frances subratlla la gravetat d’una “hiperinflació diagnòstica” basada en el DSM i adverteix que els interessos comercials mouen la línia que diu què és normal i què no ho és.
Article publicat al número 432 de la Directa.
