Policies revisant el maleter dels cotxes a la frontera amb l’Estat francès. Agents inspeccionant el clavegueram del subsòl del Parlament, al parc de la Ciutadella de Barcelona. Què tenen en comú? Què mostren els curiosos amagatalls que el president Carles Puigdemont podria emprar per arribar a dins del Parlament sense ser detectat per les forces i cossos de seguretat de l’Estat?
Aquestes dues imatges van fer esclatar les xarxes socials, farcides de sarcasme. Sembla impossible que Puigdemont entri a l’Estat espanyol dins el maleter d’un cotxe… I encara més que utilitzi suposats passadissos secrets per accedir fins a la cambra legislativa… O no? Doncs potser no. I és que aprofitar el món soterrani és un recurs molt més freqüent del que ara es pugui imaginar. Tant per entrar com per sortir d’un edifici.
Segons la directora del Centre d’Estudis de Simbologia de Barcelona: “Hi ha incomptables corredors, dels quals ningú no gosa parlar per por o prudència, que comuniquen edificis de Ciutat Vella”
Segons Mireia Valls, directora del Centre d’Estudis de Simbologia de Barcelona i autora del llibre La Barcelona subterrània (2003), el món subterrani és idoni per amagar-se, protegir-se i escapolir-se: “Hi ha incomptables corredors, dels quals ningú no gosa parlar per por o prudència, que comuniquen molts dels edificis emblemàtics de Ciutat Vella entre si”, explica Valls, per afegir: “arriben fins i tot a travessar els límits de l’antiga muralla romana, túnels que van ser emprats per escapolir-se sense ser vist”.
A més a més, comptem amb amagatalls d’èpoques anteriors, com uns soterranis on diu la llegenda que s’hi reunia el bandoler Serrallonga amb els seus companys, prop del Palau Mercader, o la sala circular documentada sota el Pati Llimona. Hi són a Barcelona, ciutat medieval teixida de llegendes i suculentes anècdotes. Però també a la resta de territori català i altres ciutats europees. Fem un repàs d’alguns casos emblemàtics.
Josep Dencás: Un conseller corrent pel clavegueram
Ens n’anem fins a 1934, però no és gaire lluny geogràficament (Barcelona) ni ideològicament (independentisme). Som a 6 d’octubre de 1934 i el president Companys proclama la República des del balcó del Palau de la Generalitat. Plaça Sant Jaume, entorn de les vuit del vespre. La República –en ple bienni negre- envia al general Batet a sufocar la revolta i a detenir el Govern encapçalat per ERC. Després d’unes hores de setge, el Govern es rendeix i s’entrega voluntàriament, abans del trenc de l’alba. Però mentre la cúpula governamental és detinguda a Sant Jaume, els dirigents que ocupen el palau de Governació s’endinsen en la xarxa de clavegueram de la ciutat. Són el conseller de Governació Josep Dencás, així com Miquel Badia, superior de les forces d’ordre públic de la Generalitat. Aconsegueixen esquivar el setge militar tot passant per sota seu. Propera estació: Fugida direcció Catalunya Nord.
Els ecos de la història (com si jugués al ‘telèfon espatllat’) també apunten que el mateix Lluís Companys hauria estat detingut en un passadís soterrani del Palau de la Generalitat. Manel López Esteve, doctor en Història i autor del llibre Els fets d’Octubre de 1934 (Editorial Base), desmenteix totalment aquesta versió i assegura que Companys es va entregar una vegada constat el fracàs del seu alçament. “I tant en Dencás com Badia varen quedar estigmatitzats, a ulls de la resta de membres del Govern”, que no havien intentat (o aconseguit) escapar.
83 anys després, el camí a fer per Carles Puigdemont seria l’invers: de fora cap a dins. Accedir d’amagat al sistema de clavegueram del Parc de la Ciutadella, o mitjançant alguna mena de passadís ‘discret’ que es pugui ubicar sota el Parlament. Barcelona n’és plena! Ara bé: sota la mirada escrutadora de les desenes de policies que intentarien detectar la presència del fins ara exiliat a Bèlgica.
El refugi antiaeri de Terrassa
Una altra institució que podria haver tingut entrades secretes des del carrer és l’Ajuntament de Terrassa, degut a la creença popular de l’existència d’un túnel secret que el connectava amb l’edifici del Mercat municipal.
Tanmateix, aquest túnel només té la meitat de cert. I és que existeix una galeria soterrània, efectivament, que parteix des del mercat de la Independència amb direcció a l’Ajuntament, “però es tracta d’un refugi antiaeri, construït durant la Guerra Civil amb l’objectiu de protegir-se dels bombardejos nacionals”, explica Josep Portero, director del mercat. Per falta de pressupost es va construir només un tram, datat de 1937. Així doncs, mai es va arribar a connectar l’Ajuntament amb l’exterior. Ara bé, en cas d’haver existit, seria un camí útil per endinsar-se dins la institució sense ser vist.
José Bonaparte, el rei previsor
Qui sí que va arribar a construir un túnel per on escapar, en cas d’emergència, fou José Bonaparte, germà de Napoleó i Rei d’Espanya entre 1808 i 1813. El conegut popularment com ‘Pepe Botella’ sospitava que la Guerra del Francès podria no acabar bé pels seus interessos i va ordenar construir una galeria que connectava els jardins del Campo del Moro i del Palacio Real amb la ribera del Manzanares. Es desconeix si el va arribar a utilitzar per fugir de les masses. Durant la Guerra civil, però, el bàndol republicà el va utilitzar per transportar armament cap a la batalla de la Ciutat Universitària. Aquest túnel ‘secret’ es conserva en bon estat i l’Ajuntament de Madrid té previst obrir-lo al públic l’any 2019.
Montjuïc, una muntanya foradada per galeries
També de ben antic data el polvorí de Montjuïc, el qual abastia de munició les bateries situades arreu de la muntanya. Ho feia gràcies a les vagonetes que circulaven pel raïls de les galeries que foraden la muntanya, talment com si fos un formatge gruyère. El túnel del polvorí és especialment conegut, ja que el seu itinerari va ser aprofitat, l’any 1966, per ubicar-hi el popular Tren Fantasma, dins de l’extint Parc d’Atraccions de Montjuïc.
ETA: Intentar escapar de la presó
Altres fugides cèlebres del segle XX han estat les vinculades al context polític, entre les quals destaquen les dels diferents membres de l’organtizació armada basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA). Un bon exemple és la fugida de la presó de Segovia, tot un mite en l’imaginari antifranquista en part gràcies al film homònim dirigit per Imanol Uribe i que comptava amb la interpretació del desaparegut Ovidi Montllor. 29 persones van fugir pel col·lector d’aigües fecals de la presó, tot i que la majoria van ser detingudes en els dies posteriors. També destaca la fugida de Joseba Sarrionaindia de la presó de Martutene (Sant Sebastià), tot amagat dins la capsa –buida– d’un dels altaveus que acabava d’utilitzar el cantautor Imanol en un recital dins la presó. Les peripècies de l’escapada han quedat immortalitzades per sempre al ritme de “Sarri, sarri”, cançó de Kortatu i un dels himnes de l’anomenat Rock Radical Basc.
