Després de l’enèsima pallissa, en què el seu marit va intentar escanyar-la, Elisa va fer el pas d’acudir a comissaria. Comptava amb testimonis i proves de les lesions. Diversos informes de professionals confirmaven que era víctima de violència de gènere a la parella i que la seva filla sofria danys psicològics per haver presenciat agressions durant anys. Confiava en la justícia, però es va trobar amb un imprevist: el seu marit també l’havia denunciat, assenyalant com a prova les esgarrapades que li havia fet mentre es defensava de la pallissa. La jutgessa els va imposar una ordre d’allunyament mutu.
D’aquestes denúncies falses no se’n parla tant. Mentre masclistes organitzats i polítics conservadors propaguen el mite que la majoria de les denúncies per violència de gènere són falses, l’estratègia de la contradenúncia passa desapercebuda. La resposta del sistema judicial tendeix a ser salomònica: se sobreseu per falta de proves o es condemna les dues parts.
La Guia de criteris d’actuació judicial enfront de la violència de gènere confirma que als jutjats especialitzats s’ha detectat un increment de la pràctica i recomana “actuar amb especial cautela”
L’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial no compta amb estadístiques judicials que corroborin aquesta tendència. Però en la seva Guia de criteris d’actuació judicial enfront de la violència de gènere confirma que als jutjats especialitzats s’ha detectat l’increment d’aquesta pràctica i recomana a jutges i jutgesses “actuar amb especial cautela per evitar que les víctimes puguin veure’s imputades per delictes de violència domèstica davant qualsevol manifestació merament defensiva per la seva banda”. Entre les seves recomanacions, destaca observar si les lesions són clarament desproporcionades, si alguna de les parts ha emprat armes, si existeixen antecedents de maltractament, si va ser ella qui va cridar la policia i “qualsevol altra dada reveladora que la dona no va fer res més que defensar-se com va poder del seu agressor, sense més ànim que el de preservar la seva pròpia integritat”. A més, aquesta guia estableix que es requeriran més elements que la declaració del denunciat per imputar també a la seva parella o exparella denunciant.
Amnistia Internacional ja alertava en el seu informe sobre la violència de gènere a l’Estat espanyol del 2012 que l’any anterior 509 dones van ser condemnades en procediments de denúncies creuades. L’objectiu de la contradenúncia, afegia, és “aconseguir una negociació que busca la no compareixença de la dona al judici”.
Rosa és una d’aquestes dones que va retirar la seva denúncia per por d’acabar condemnada. Havia deixat al seu marit després d’anys de violència psicològica i econòmica. Ell va reaccionar davant la separació amb més agressivitat: quan es veien, la cridava, la sacsejava, li trencava el mòbil. En una d’aquestes trobades, va cridar a emergències i va comunicar que volia denunciar l’agressió. L’ex va dir que ell també volia reportar maltractament domèstic. L’advocat d’ofici de la Rosa la va convèncer perquè arribés a un acord: “Em va dir que, si seguia endavant, jo també podia acabar amb antecedents penals, malgrat que jo tenia proves de lesions i el meu exmarit no. Em va assessorar malament”.
Mala praxi?
L’Elisa i la Rosa afirmen que els seus agressors van actuar guiats pels seus respectius advocats. Juana Balmaseda, lletrada especialitzada en violència de gènere a Biscaia, veu molt difícil que els col·legis d’advocats reprovin aquesta pràctica: “No diria que és habitual que s’aconselli la contradenúncia. I sempre que siguin legals, totes les estratègies caben”. Quina és aquesta frontera legal? Incitar a mentir, a atribuir a una altra persona un delicte que no ha comès. Però normalment alguns advocats procedeixen d’una manera més subtil: si l’home presenta alguna esgarrapada o la dona l’ha insultat, suggerirà que reporti aquests fets. En tot cas, a Balmaseda la preocupen els efectes d’aquesta estratègia de defensa: “Si l’agressor surt victoriós, incrementarà la violència sobre la víctima utilitzant sofisticats processos judicials. La víctima, lluny de sentir-se reparada, es preguntarà quin sentit té denunciar si acaba imputada”.
L’advocada María Naredo destaca que aquesta estratègia té un especial impacte sobre les dones estrangeres: si encara no tenen papers, la sentència pot traduir-se en un expedient d’expulsió
A María Naredo, advocada especialitzada en drets humans i autora del citat informe d’Amnistia Internacional, li consta que a les presons espanyoles hi ha dones que havien denunciat violència de gènere i han estat condemnades per violència domèstica, encara que la pena se sol substituir per cursets o treballs en benefici de la comunitat. “Vaig documentar el cas d’una dona obligada a demanar permís al centre de treball per acudir al curs per a maltractadors”. Naredo destaca que aquesta estratègia té un especial impacte sobre les dones estrangeres: si encara no tenen papers, la sentència pot traduir-se en un expedient d’expulsió.
Les juristes atribueixen l’auge de les contradenuncies a un rearmament dels maltractadors, organitzats en fòrums d’internet i en associacions de pares separats, que es declaren víctimes de la Llei Integral de Violència de Gènere del 2004. I si funciona, és perquè el discurs que la llei discrimina als homes ha calat també dins de l’advocacia i la judicatura. “Entre els qui apliquen el dret, la falta de conscienciació sobre el sentit de la llei ocasiona males pràctiques i perversions”, reconeix Balmaseda.
La qualitat de la defensa
L’Elisa va haver d’escoltar de la jutgessa que ella no encaixava en el perfil de dona maltractada perquè és enginyera superior industrial. I la Rosa, al seu torn: “Tu vols treure’t el teu marit del mig. Pot ser que t’ho estiguis inventant”. Els òrgans especialitzats no estan lliures de professionals que es guien per prejudicis com que les dones denuncien en fals als seus ex per venjar-se o per sortir beneficiades del repartiment de béns i assegurar-se la custòdia.
La “moda” de les denúncies creuades despulla la ineficaç aplicació de la Llei Integral, que ja evidencien dades com l’increment en un 158% dels sobreseïments des de la creació dels Jutjats de Violència l’any 2005 fins al 2013. El 2015, el 43,2% de les denúncies van ser sobresegudes. Les expertes posen la mirada en una formació insuficient: “Siguis advocat, fiscal o magistrat, estiguis en un jutjat especialitzat o en el torn d’ofici, has d’haver rebut formació no solament tècnica, sinó sobre la realitat de la violència de gènere com a violació de drets humans”, argumenta Balmaseda. La formació és fonamental per distingir entre baralles ocasionals i violència habitual; entre lesions d’atac i de defensa, i identificar les violències psicològica, econòmica i sexual, que rares vegades es tenen en compte en els processos judicials.
Les dones entrevistades per Amnistia Internacional recorden que tant la defensa lletrada com jutges i jutgesses les van instar a cenyir el seu relat a l’última agressió
Les dones entrevistades per Amnistia Internacional recorden que tant la defensa lletrada com jutges i jutgesses les van instar a cenyir el seu relat a l’última agressió. No es va tenir en compte el clima de control, por i poder que marcava la seva relació de parella, la qual cosa va reduir la qualificació dels fets. Les denúncies creuades es jutgen “com si fos la paraula d’ell contra la paraula d’ella, en comptes d’investigar d’ofici i encarregar informes pericials amb enfocament de gènere”, afegeix Naredo.
Una altra preocupació d’Amnistia Internacional és el poc temps de què disposa la denunciant per preparar el cas. “En la vista ràpida, anava en xoc. L’advocada d’ofici va venir cinc minuts abans, no coneixia el meu cas, era especialista en mercantil. No es poden explicar tres anys de maltractament en cinc minuts. Hi ha coses que la meva psicòloga encara ha de treure’m amb cullereta”, il·lustra l’Elisa. Naredo confirma que els acusats solen anar millor preparats als judicis, amb advocats de pagament que es bolquen en el cas, mentre que les víctimes carreguen amb la responsabilitat de recaptar proves suficients. “Els equips forenses especialitzats estan sobrecarregats, els de guàrdia fan informes tan sols de la punta de l’iceberg. Quan els casos se sobreseuen per falta de proves, les dones se senten frustrades i culpables per fer ús del sistema sense tenir tots els elements”.
L’associació de juristes Themis reclama que s’estenguin les unitats de valoració de la víctima que preveu la Llei Integral, per ajudar a la judicatura a qualificar els fets, determinar el nivell de risc i les respostes adequades. “No fa falta canviar la llei: n’hi ha prou amb dotar-la dels mitjans que preveia”, insisteix la seva presidenta, Amelia Fernández Doyague.
La custòdia compartida
“Canvio el pany tots els mesos, em fa por que entri. Dormo al sofà perquè sóc incapaç de ficar-me al llit que ell usa quan jo no estic. S’ha endut el forn perquè no pugui menjar pizza amb els meus fills. Va pintar ‘Guarra’ en una paret”.
La Rosa confiava que l’infern acabés amb la separació, però el jutge va concedir la custòdia compartida al seu exmarit, en la modalitat per la qual els fills romanen en una mateixa casa i el pare i la mare s’alternen, en aquest cas, mensualment. “La va demanar per fer-me mal. Si pensés en el bé dels seus fills, no s’hauria quedat el comandament de l’aire condicionat. Ara he presentat un recurs per demostrar que no puc compartir habitatge amb ell”.
Certs agressors sol·liciten la custòdia compartida per seguir controlant i desgastant a les seves exparelles. “La via civil és el mitjà per perllongar el maltractament a les ex”, confirma Naredo
Certs agressors sol·liciten la custòdia compartida per seguir controlant i desgastant a les seves exparelles. “La via civil és el mitjà per perllongar el maltractament a les ex”, confirma Naredo. Quan hi ha acreditada violència de gènere no hi ha lloc per a la custòdia compartida, però en casos com el de Rosa, que va retirar la seva denúncia per por de la contradenúncia, el maltractament silenciat no se sospesa.
Els judicis per aconseguir la custòdia compartida constitueixen un ús rebuscat dels processos judicials que esmentava Juana Balmaseda. “Els agressors acusen les dones de maltractar als seus fills perquè semblin les dolentes de la pel·lícula. Desgraciadament, en els jutjats de família no es fa l’esforç de partionar clarament els conflictes de parella de la violència de gènere”, exposa l’advocada.
L’ex de la Rosa segueix escrivint-li correus electrònics en els quals li diu que sap coses de la seva vida privada. Però en els judicis per la custòdia no s’ha tingut en compte aquesta actitud d’assetjament. “Qualsevol nou acte de coacció ha de ser denunciat”, emplaça Fernández Doyague, de l’associació Themis. La Rosa, en canvi, no veu viable tornar a denunciar. Recorda el consell d’una amiga policia: “Si torna a posar-te la mà damunt i hi ha sang, sí que es pot fer alguna cosa. Fins llavors, res”.
‘No callis, denúncia’
Quan era ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato va pronunciar una frase amb la qual es va marcar una rentada de mans memorable: “No podem ajudar-les, no podem apostar, i no dic el Govern, dic tota la societat, si aquestes dones no denuncien”. Mentre el discurs institucional i mediàtic segueix insistint en la denúncia penal com a única via per sortir del maltractament, el sistema judicial defrauda a les dones que fan el pas.
“No es pot incidir en la importància de la denúncia si no es garanteix protecció, suport psicològic i un acompanyament en la preparació del cas” afirma la lletrada Juana Balmaseda
Juana Balmaseda valora que les campanyes de l’estil “Dona, denúncia” van servir per visibilizar la violència masclista com un problema social. Però, avui dia, reclama un missatge més responsable: “No es pot incidir en la importància de la denúncia si no es garanteix protecció, suport psicològic i un acompanyament en la preparació del cas; en cas contrari es revictimitza a les dones i aquestes perden la confiança en la justícia”.
Naredo assenyala un altre efecte d’aquest missatge: “Si no denuncies en el minut zero, et qüestionen per haver trigat. Després de l’agressió, estàs feta pols, desorientada, en una situació emocional devastadora. Les dones senten que, si haguessin esperat a estar recuperades psicològicament, s’haurien expressat millor en el procediment judicial. Però si esperen, es topen de cara amb el prejudici”.
“Si pogués fer marxa enrere, no denunciaria: m’escapoliria amb les meves nenes”, lamenta l’Elisa. A la violència masclista del seu marit li va seguir la violència institucional d’un judici en el qual se la va assenyalar com a sospitosa. “No hi ha major vulneració de la teva dignitat que en demanar ajuda, en comptes de donar-te protecció, t’esclafin”, Viscuda l’experiència, l’Elisa recomana a les dones en situació de violència que preparin molt bé el cas abans de posar la denúncia o que busquin una altra via de fuita per posar-se fora de perill. Mentre espera la resolució del Consell General del Poder Judicial contra la jutgessa que la va equiparar al seu agressor, impulsa una associació de víctimes contra el maltractament institucional: “Al sistema li xoca moltíssim que passem de víctimes a activistes, però quan comencem a ser més, la truita donarà la volta”.
*Article publicat originalment a Píkara Magazine.
