La sang, i especialment el plasma sanguini, és una substància tan imprescindible, peculiar i complexa –com a matèria primera no es pot elaborar artificialment– que aconseguir-ne directament dels éssers humans vius ha esdevingut un suculent negoci planetari. Obrint el número 447 de l’edició quinzenal en paper de la Directa hi trobem un reportatge de Jesús Rodríguez, Jordi Sans i Pablo Bonat sobre el negoci que suposa l’extracció de sang. A Europa, fins ara, s’ha potenciat la donació i un sistema de control majoritàriament públic, però els poderosos tentacles de les multinacionals del plasma intenten modificar la legislació comunitària per obrir un meló especulatiu que als Estats Units es mostra amb tota la seva cruesa. Quatre grans farmacèutiques controlen el negoci de l’extracció. CSL Behring (Alemanya-Austràlia), Grifols (Catalunya), Shire (Irlanda-EUA) i Octapharma (Suïssa) han desplegat les seves pròpies xarxes de centres de donació a canvi de diners –en el cas de Grifols, són 190 els centres que configuren la xarxa de recollida, que duen les marques Talecris i Biomat, empreses absorbides per la farmacèutica catalana. Un elevadíssim percentatge de les extraccions de plasma als Estats Units es fan mitjançant una transacció econòmica, que genera un negoci de milers de milions d’euros. Shire, després de fusionar-se amb la nord-americana Baxter, s’ha capitalitzat per un valor de 20.000 milions d’euros. Grifols, només l’any 2015, va comercialitzar hemoderivats amb sang nord-americana per un valor de 4.000 milions d’euros.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) es va finançar de forma irregular a través del Palau de la Música, segons recull la sentència sobre el cas Palau. A la secció “Miralls”, Àlex Romaguera entrevista Àlex Solà, advocat de l’acusació popular del cas Palau promoguda per la Federació d’Assocacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Solà analitza els perjudicis democràtics que ha causat el saqueig i la repercussió que pot tenir la sentència amb vista a dirimir l’abast del finançament dels partits i lluitar contra els futurs casos de corrupció.
Obrint la secció “Impressions” – la secció d’opinió -, hi trobem un article de Shaina Joy Machlus traduïda per Cristian Pallejà. Segons Joy, la gent blanca ho fa malbé tot. “Deixant de banda la llarga llista d’exemples més evidents, vull presentar-ne dos que ressonen en les àrees d’interès menys esperades: el feminisme i la lluita de classes; conceptes culturals que intenten posar fi a la desigualtat però que, inadvertidament, acaben perpetuant-la”. Seguint amb la secció, David González Vázquez, historiador, escriu una anàlisi sobre la història i la memòria de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, protagonista d’un dels bombardejos més durs que la ciutat de Barcelona va patir durant la Guerra Civil espanyola. El matí del 30 de gener de 1938, 42 persones van morir a causa d’un bombardeig executat per l’Aviació legionària de la Itàlia feixista de Mussolini, aliada de Franco. Segons l’autor, un espai de memòria també exerceix com a marca territorial que s’adhereix a l’espai urbà tot deixant un missatge que es pot llegir en funció de la memòria col·lectiva imperant.
Deixant de banda la llarga llista d’exemples més evidents, vull presentar-ne dos que ressonen en les àrees d’interès menys esperades: el feminisme i la lluita de classes
A la secció “Cruïlla”, Marta Molas escriu un reportatge sobre aparells, joguines, pròtesis i apps que s’obren com a eines terapèutiques, d’exploració i gaudi de pràctiques sexuals alternatives al coitocentrisme, desdibuixant els rols i les pràctiques heteronormatives tradicionals. Dildos, aparells de massatge prostàtic, assistents masturbadors masculins, motlles de penis i vulves, aplicacions per entrenar el sòl pèlvic i d’altres exemples que surten en aquest reportatge de Marta Molas.
Obrint la secció “Roda el món”, Anna Montull escriu des de París sobre el retorn al servei militar anunciat pel president francès, Emmanuel Macron, com un nou element de la transició cap a l’Estat d’urgència permanent, una creixent política securitària en vies d’implementació en altres estats europeus. El projecte de “Servei Nacional Universal” preveu un mes d’instrucció militar obligatòria entre tot el jovent francès d’entre 18 i 21, sense distinció de sexe. S’estima que el cost serà d’entre 2.000 i 3.000 milions d’euros anuals, sense sumar-hi la inversió inicial. Seguint amb la secció, Marc Almodóvar escriu un article sobre les eleccions a Egipte. Un a un, tots els candidats que podien fer ombra a l’actual president, el general Al-Sissi, han anat renunciant entre pressions, amenaces i arrestos. Fins a quatre possibles candidats de renom han estat apartats de la carrera pocs dies abans de tancar el termini. La majoria d’ells entre denúncies d’un clima de pressió i amenaces. La historiadora polonesa Agnieszka Hinc tanca la secció internacional amb una anàlisi sobre la nova llei impulsada pel govern ultraconservador i ultranacionalista que pretén perseguir i penalitzar a qui atribueixi responsabilitat o corresponsabilitat a Polònia i a la “Nació Polonesa” (sic) dels crims comesos per l’Alemanya nazi en l’actual territori polonès. Així doncs, a part d’eximir Polònia de qualsevol responsabilitat durant l’Holocaust, la llei imposa multes i pena de presó de fins a tres anys a qui doni per certa una suposada col·laboració de Polònia i la seva gent en els crims comesos pel Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial.
La llei imposa multes i pena de presó de fins a tres anys a qui doni per certa una suposada col·laboració de Polònia i la seva gent en els crims comesos pel Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial
Obrint la secció de cultura, “Expressions”, Ivan Alcázar escriu un reportatge sobre el llibre “Història del paral·lel. Memòries d’un home del carrer”, d’Albert Arribas, amb el que es retorna a “la rambla dels pobres”, a la faceta escènica de l’avinguda Paral·lel en el primer terç del segle XX. El Paral·lel, una via entre àrees avui en plena gentrificació, ha estat objecte de reivindicacions i polèmiques en els darrers anys. I mentrestant, l’únic supervivent de l’època gloriosa, el Teatre Arnau (de 1904!), es mor de pena com un teatre zombi, tancat i barrat. El relat literari del “Malalletra” l’escriu Bea Ramos i es titula “Caixes de cartró”. “Caixes de cartró, dèbils i porugues, pugen en un camió. –Cap a on anem? – A la ciutat que em va veure néixer.”
Obrint la secció de ressenyes, Gemma Medina escriu sobre “La mort i la primavera”, llibre de Mercè Rodoreda. A l’obra inacabada i fins ara més desconeguda de Rodoreda, el món que se’ns explica és negre amb tocs de fantasia, i se situa en un espai i un temps indeterminat. L’atmosfera que crea, aquest ball entre real i irreal, és la clau de volta de l’obra, perquè serà necessària per explicar una veritat més fonda; per parlar, de manera ben real, de què és la por. Sergio Delgado escriu la ressenya de “La vida y nada más (Life & Nothing More)” d’Antonio méndez Esparza i Barbu Balasoiu. La pel·lícula és una nova onada d’aire al cinema social independent espanyol. Hi ha un reflex pur i vertader en cada pla que deixa impregnada a la pantalla el context social i econòmic que viuen moltes famílies desestructurades afroamericanes als Estats Units actualment. Tancant la secció, Elies Boscà escriu una ressenya sobre el disc “Erraiak” de l’artista Bultz!, un nou projecte nascut arran de la unió d’antics membres de bandes com Pixontxis, Kruders o Iheskide.
Tancant la Directa 447, Àlex Romaguera entrevista a la “Indirecta” a Christian Puicciolini, exmilitant d’una banda neonazi. Amb només 16 anys, aquest fill d’immigrants italians es va convertir en líder dels caps rapats de la capital d’Illinois. Gràcies a ell, els CASH i Hammerskins van fusionar-se en la violenta organització Whitehead, alhora que fundava les bandes de punk-oi! White American Youth (W.A.Y.) i Final Solution. El 1996, amb 22 anys, Picciolini va decidir abandonar aquells ambients. El naixement del seu fill va capgirar-li la vida i va fer-li adonar d’on s’havia ficat –encara conserva tatuades unes runes nòrdiques al seu avantbraç. “La meva història s’assembla a la del protagonista d’American History X”, explica. Avui, amb 44 anys, Christian Picciolini es dedica a treure neonazis de la violència i l’odi a través de l’ONG Life After Hate.
