Corria el 1987 quan un home va topar-se amb Christian Picciolini en un carrer de Chicago i va arrencar-li el porro que duia a la boca. “No saps que els comunistes i els jueus volen que facis això per poder-te controlar?”, li va dir. Aquest home era Clark Martell, cap del grup Skinheads de l’Àrea de Chicago (CASH), a qui el jove Picciolini va rellevar dos anys després. Amb només 16 anys, aquest fill d’immigrants italians es va convertir en líder dels caps rapats de la capital d’Illinois. Gràcies a ell, els CASH i Hammerskins van fusionar-se en la violenta organització Whitehead, alhora que fundava les bandes de punk-oi! White American Youth (W.A.Y.) i Final Solution. Picciolini va regentar Chaos Records, una botiga de música supremacista, fins que el 1996, amb 22 anys, va decidir abandonar aquells ambients. El naixement del seu fill va capgirar-li la vida. “La meva història s’assembla a la del protagonista d’American History X”, explica. Avui, amb 44 anys, Christian Picciolini es dedica a treure neonazis de la violència i l’odi a través de l’ONG Life After Hate.
Per què vas enrolar-te en el moviment neonazi?
Durant la meva adolescència havia patit assetjament i burles a l’escola, cosa que em feia sentir molt impotent. No vaig créixer en un entorn racista, però el 1987, quan tenia catorze anys, un grup em va prometre que seria respectat. Tot i que no entenia exactament on em ficava, integrar-m’hi i després crear una banda de punk neonazi va fer-me sentir fort, reconegut i trobar un sentit a la vida.
Quina estratègia utilitzàveu per reclutar els més joves?
Vam observar que si abandonàvem la indumentària feixista i ens mesclàvem en la societat, el nostre discurs tindria més impacte, i així ho vam fer. Miràvem d’assemblar-nos a la gent, parlar-hi i estar en els mateixos espais. D’aquesta manera actuàvem no tant amb la finalitat de reclutar membres, sinó amb el propòsit de cometre abusos i atiar l’odi contra les minories.
Quan vas adonar-te de la manipulació de la qual eres víctima?
“Mai no em vaig sentir víctima, sinó algú que s’havia dedicat a atacar dones hispanes, pintar esvàstiques en sinagogues o cometre actes vandàlics en negocis de propietaris jueus”
Uns anys després de deixar-ho. Però mai no em vaig sentir víctima, sinó algú que s’havia dedicat a atacar dones hispanes, pintar esvàstiques en sinagogues o cometre actes vandàlics en negocis de propietaris jueus. Encara avui demano perdó per haver destruït tantes vides, ja que les meves paraules van servir perquè alguns morissin o anessin a la presó. M’he pogut refer perquè els meus pares i la comunitat en general va compadir-me quan menys m’ho mereixia.
Quines persones poden caure en aquests ambients?
Si et sents perdut, pots caure-hi en un moment o altre. A mi em va passar: algú va veure les meves vulnerabilitats i va prometre’m el paradís.
L’increment d’organitzacions supremacistes té a veure amb aquesta pèrdua de referents?
Ho prova la suma de diversos factors, com són la manca d’oportunitats i lideratges clars, a més de l’aïllament social i la retòrica de la por utilitzada per egocèntrics manipuladors que busquen enfrontar la gent pel seu propi interès.
En la teva autobiografia, Violència romàntica: memòries d’un cap rapat nord-americà (2015), compares els grups neonazis amb els gihadistes. En què s’assemblen?
En els dos casos, els membres són seduïts amb les mateixes tàctiques: els inculquen la por a l’altre, els prometen una vida millor, els convencen que alguna cosa els ha estat arrabassada i fan creure’ls que lluiten per una causa “noble”, com pot ser la supervivència de la seva raça o religió.
Avui, a través de l’entitat Life After Hate (en anglès, vida després de l’odi), mires de treure els joves d’aquestes organitzacions. Com ho fas?
El millor mètode és l’escolta i l’assertivitat, sobretot quan t’expliquen els seus problemes. De moment, el resultat és molt positiu.
És important que sàpiguen l’origen intercultural dels caps rapats?
Sí, perquè els skinheads van néixer a Anglaterra inspirant-se en els rude boys jamaicans i la cultura Mod. D’aquesta barreja van sorgir els SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), que inicialment no era un moviment polític, sinó més aviat antifeixista.
Part del moviment antifeixista justifica la violència per combatre els neonazis. Què en penses?
“La violència sempre és equivocada, ja que els neonazis l’adoren, de manera que si actuem igual, només ajudarem que creixin. Hem d’aconseguir que la gent es faci responsable”
La violència sempre és equivocada, ja que els neonazis l’adoren, de manera que si actuem igual, només ajudarem que creixin. Hem d’aconseguir que la gent es faci responsable. I això demana fer pedagogia a l’escola, els mitjans de comunicació i incidir en el camp de la política, sigui millorant les prestacions socials o canviant la manera d’aplicar l’ordre públic.
Continues vinculat a la música com a productor de vídeos. Quina importància li dones?
La música transmet l’ànima d’algú que escoltes, d’aquí que sigui útil per generar empatia i esvair prejudicis.
Quines són les teves prioritats en aquests moments?
Treballar per contrarestar les llavors de l’odi, que avui molts polítics propaguen, i ajudar els joves a fugir de l’extremisme, per la qual cosa també he explicat el meu projecte a diferents estats nord-americans i països europeus afectats per l’auge del nazisme. Em dono per satisfet si aconsegueixo que aquests joves trobin un propòsit en les seves vides.
Article publicat al número 477 de la ‘Directa’
