Francesco Tonucci sacseja les consciències allà on parla. Deixeble de Maria Montessori, Gianni Rodari i altres pedagogs italians de referència, la seva tesi sobre el comportament de la mainada ha esdevingut una revolució amb vista a entendre els conflictes del nostre entorn. A través del dibuixant i vinyetista Faro –el seu alter ego– i d’antologies com La ciutat dels nens (1991), propugna la necessitat d’atendre els nens i les nenes i deixar-les lliures perquè siguin persones autònomes, solidàries i capaces de llaurar-se el seu propi futur. El plantejament de Tonucci –recollit també a Quan els infants diuen Prou! o a Benvingut, Joan. Cartes a un nen que ha de néixer– ha donat peu als Camins escolars, el Parlament dels nens o els Consells urbans, iniciatives que han obligat a repensar la funció de la família, l’escola i la ciutat. Mirant sempre amb ulls de nen, aquest jubilat astut i intrèpid, investigador al Centre Nacional de Recerca Italià en l’àrea de psicologia i cognició, posa els seus coneixements al servei d’una nova societat en què la infància pot tenir un paper catàrtic, democràtic i transformador.
L’any 1991 vas impulsar el projecte internacional La ciutat dels infants, que proposava canvis perquè les ciutats adoptessin la infància com a paràmetre ambiental i de sostenibilitat. Quin és l’origen d’aquesta experiència?
Havia de ser una setmana dedicada a la infància de Fano, la meva ciutat, on vaig proposar que s’apliqués el programa pilot Camí segur, un projecte que instava els nens i les nenes a organitzar-se per anar juntes a l’escola. Arran de l’èxit del programa, el consell municipal em va oferir que n’assumís la direcció científica, cosa que vaig acceptar a condició que esdevingués un laboratori permanent sobre el paper dels infants a l’espai públic. Des d’aleshores, més de 200 ciutats –la majoria italianes, però també catalanes (Badalona, el Prat de Llobregat, Granollers, Reus, Rubí, Vic, València, Gandia o Alzira, entre altres) i de l’Amèrica del Sud– s’han adherit a la iniciativa, que, com que és difícil de coordinar des de Fano, hem traslladat a l’institut de Roma on imparteixo classes.
Als teus estudis, assenyales que les ciutats desenvolupen planificacions urbanístiques poc adequades per a la mainada. Quina és la causa?
La construcció de les ciutats es va fer pensant únicament en les persones adultes i, en particular, en el prototipus de l’home adult, productiu i políticament fort
Parteixo d’una anàlisi històrica. Arran dels estralls que va provocar la Segona Guerra Mundial, la civilització es va trobar que havia de reconstruir les ciutats. Doncs bé: la construcció es va fer pensant únicament en les persones adultes i, en particular, en el prototipus de l’home treballador. Així doncs, tant a nivell urbanístic com d’horaris i de mobilitat i serveis, s’havien d’ajustar a aquest personatge adult, productiu, políticament fort i que manejava els consensos electorals bàsics. Consegüentment, això duia a satisfer els seus capricis i les seves joguines preferides, com ara els cotxes, fet que ha provocat que les ciutats estiguin més adaptades als vehicles que no pas a les persones –i menys a les que s’allunyen d’aquest retrat d’home treballador. S’obliden d’amplis col·lectius, entre ells, la mainada.
Això s’ha plasmat a les grans urbs italianes?
Ho recull la mateixa Constitució del país, que al seu primer article defineix Itàlia com una república democràtica sustentada en el treball, al qual s’assigna un paper preponderant i central en la vida col·lectiva. Ocupa el primer lloc en la jerarquia de valors, cosa molt preocupant si tenim en compte la quantitat de persones que no tenen feina o l’han perduda i les que, per edat i altres circumstàncies –com el cas dels infants–, no hi tenen accés. Hem de considerar aquests col·lectius menys ciutadans que la resta? Segurament, els pares de la carta magna no pretenien això, però els perjudicis que ha causat aquesta jerarquització són evidents.
Els nens i les nenes es desplacen a un rol subsidiari?
Deixen de ser prioritaris en la mesura que no contribueixen al creixement econòmic. Se’ls tracta com a futurs adults a qui només caldrà proporcionar protecció perquè siguin importants el dia de demà i educació a fi i efecte que arribin a l’edat adulta tal com nosaltres desitgem. Això col·lideix frontalment amb la Convenció sobre els Drets de l’Infant.
La Convenció, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides a finals de 1989, exigeix que la infància sigui titular de drets dels quals ara no disposa?
No és un text revolucionari, tinguem-ho clar, perquè sobretot se centra en els drets que advoquen per la seva defensa davant la malaltia, l’explotació, la fam, el treball, l’abús sexual i la guerra. Aspectes claus perquè ens interpel·len a ser responsables com a societat. El seu valor radica en el fet que, a diferència de la tesi que els nens i les nenes seran futurs ciutadans, afirma que en realitat ja ho són, per petits que siguin. Queda reflectit als articles 12, 13, 14, 15, 16 i 31 de la Convenció, relatius al concepte de ciutadania, en què es proclama el dret dels infants a ser escoltats, reunir-se amb els seus amics, jugar i expressar-se en llibertat.
Penses que el model de ciutat que s’imposa actualment va en el sentit contrari?
Sí; perquè converteix el cotxe en el màxim beneficiari en detriment de la resta d’elements que conformen la ciutat. S’han escurçat les voreres als vianants i s’ha incrementat el nombre d’aparcaments, cosa que ha relegat l’espai públic a un paper residual. A Itàlia, per exemple, el 80% de l’espai públic és privatitzat contínuament per pàrquings i vehicles. I quines persones transiten amb els vehicles? Només el 30% dels habitants; els altres –un 70%, incloent-hi els menors– resten exclosos.
L’urbanisme, tal com està plantejat, segrega les persones?
Els infants deixen de ser prioritaris en la mesura que no contribueixen al creixement econòmic; se’ls tracta com a futurs adults a qui només caldrà proporcionar protecció
Crea espais compartimentats per cada grup de població, també pels infants. En lloc de permetre que visquin i ocupin l’esfera pública, se’ls habiliten ludoteques, serveis educatius i altres recintes ad hoc per esbargir-se. D’entrada, això és positiu, ja que el joc esdevé una de les activitats decisives al llarg de la vida, especialment durant els primers anys. Però, perquè els nens juguin, han de poder sortir de casa sense els pares. Si, com passa ara, surten acompanyats, els posem en un recinte i els vigilem, cosa que és un oxímoron: si juguen vigilats, no juguen. A Pontevedra, l’alcalde –Miguel Anxo Fernández, del BNG– ho ha tingut en compte i, des de fa temps, ha implementat mesures per pacificar la ciutat. Ha dissenyat els carrers de manera que els nens puguin sortir-hi i jugar-hi i, tot i haver modificat una norma, que ha fet que els cotxes tinguin poc espai on aparcar, la gent ho aprecia.
Encara veiem com una anomalia que la infància jugui sola i circuli pels carrers al seu aire?
Això ha evolucionat amb els anys. Abans, els nens i les nenes passejaven sols i els que anaven amb els seus pares era perquè s’havien perdut. Tothom els prenia el pèl i se’ls considerava uns marginats. Ara, en canvi, deixar que un infant vagi sol a l’escola es rep com l’efecte d’un abandonament, quan hauria de ser una expressió de la confiança i l’amor que senten els pares cap a ell (“crec amb tu i t’estimo tant que et deixo anar sol”). Però, a causa de la pèrdua del sentit de la realitat, els pares pensen que són ximples i incapaços.
Poden creure que, amb els conflictes que hi ha a les ciutats, és una temeritat que passegin sols…
Els resultats indiquen tot el contrari. A la ciutat de Pesaro, per exemple, vaig demanar als comandaments de la policia poder fer una enquesta sobre els accidents ocorreguts durant vuit anys entre els 2.000 escolars de primària (de 6 a 11 anys d’edat) que cada dia anaven caminant sols a l’institut. Resumidament: l’estudi no va detectar cap incident. En canvi, sí que se n’havien registrat mitja dotzena entre els escolars que es desplaçaven acompanyats dels seus pares en cotxe. Per tant, deixar-los sols no és cap problema.
Les raons cal buscar-les en la por i la desconfiança que mostrem les persones adultes?
Avaluem els nostres fills en funció de com actuem nosaltres. Per això no acceptem que, quan surten al carrer, siguin inquiets i observadors, recullin papers de terra o es quedin embadalits davant d’una botiga. Ells ho viuen com una experiència en la qual han de gaudir del trajecte. En canvi, nosaltres sortim de casa amb l’únic objectiu de no arribar tard a un lloc, de manera que veiem la seva conducta com un conflicte.
Per a la infància, les referències espai-temps són diferents de les nostres?
“Els nens i les nenes de sis, set i vuit anys són capaces d’administrar-se el temps i, si saben a quina hora han de sortir de casa, deixen les coses preparades el dia abans”
Sí; i això fa que ens equivoquem. Ho expliquen diversos professors i experts escolars. Els nens i les nenes de sis, set i vuit anys són capaços d’administrar-se el temps i, si saben a quina hora han de sortir de casa, deixen les coses preparades el dia abans. En canvi, si els aixequem del llit, els rentem, els vestim, els alimentem, els posem la motxilla a l’esquena i el traslladem en cotxe fins a la porta de l’escola, no tindrem la seguretat que arribin a temps i, a més a més, mostraran dèficits d’atenció perquè pràcticament arribaran adormits. Per contra, si ells es fan càrrec d’aquests passos (preparar-se els deures, la roba o la motxilla), al llarg del camí, podran esbargir-se una estona amb els seus amics i entraran a l’aula amb un nivell d’atenció més elevat. Està comprovat empíricament.
És certa, doncs, la hipòtesi freudiana segons la qual els nens i les nenes poden ser subjectes autosuficients?
La doctora Maria Montessori, creadora del mètode de filosofia en l’educació, deia que “el nen es fa sol i és ell qui construeix l’home”. Tant és així que els infants són indicadors ambientals i pacificadors quan ens mostren que l’entorn urbà és saludable perquè poden transitar-hi i interactuar. Però, a més a més, proporcionen seguretat. Quan nosaltres pensem en termes de seguretat, acostumem a associar-ho a la presència d’agents de policia, càmeres de vídeo i altres tecnologies destinades a garantir el control i la vigilància. Una funció que abans requeia en la ciutadania, que s’ocupava de l’ambient urbà i el cuidava, i que ara hem delegat en els polítics, a qui reclamem que dediquin recursos a desplegar mitjans per fer-nos sentir segurs. Per contra, la presència d’un nen a la via pública ens obliga a fer-nos-en càrrec i això fa que construïm un veïnatge i un sentit de comunitat adequat al seu voltant, cosa que, de retruc, produeix seguretat.
Les ordenances del civisme que avui apliquen molts ajuntaments estan més orientades al control que no pas al foment de la relació veïnal?
Ho veiem amb els senyals de Prohibit jugar a pilota, que contravenen l’article 31 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, on s’explicita el dret dels nens i les nenes a jugar. Recordo un cartell penjat al barri de Miraflores, a Lima (Perú), on es podia llegir: Prohibit jugar a pilota excepte pels nens. És a dir: ens trasllada la idea que és preferible jugar en un camp de futbol, però, alhora, que hem de permetre que els infants juguin on vulguin, quan vulguin i amb qui vulguin. Només hem d’advertir-los que s’abstinguin de fer-ho quan la gent descansa o en hores assenyalades. Prohibir-los jugar, doncs, va contra el seu dret de viure una experiència i de ser autònoms.
Es tracta que les criatures participin d’un imaginari basat en altres valors?
Caldria aplicar l’article 12 de la Convenció, quan diu: “L’infant, així que tingui un judici propi, té dret a expressar la seva opinió en tot allò que l’afecta i veure com aquesta opinió és atesa”. És a dir, tenim el deure d’escoltar-lo quan es debat o es decideix sobre qualsevol assumpte que l’incumbeix. No sols respecte al disseny i el funcionament de la ciutat, també pel que fa a les accions educatives, que han de tenir en compte la seva escolta i la seva participació. Només així se sentiran involucrats en la presa de decisions. I l’actual model educatiu està incomplint aquest esquema, ja que es tanca en si mateix i es distancia de les famílies en lloc d’ajudar-les a superar aquest neguit de projectar els seus desitjos sobre els fills. Lluny de ser entretinguda, l’escola ha esdevingut un espai hermètic i avorrit.
Els Consells de nens són una eina que pot ajudar a resoldre aquests dèficits?
Són útils, igual que els Parlaments dels nens, els Camins escolars o altres instruments que ja han adoptat força municipis i que ens permeten conèixer les seves necessitats. Hem d’entendre que l’aportació dels nens i les nenes és bàsica perquè està exempta dels vicis consumistes i la cultura de la rapidesa que imposa la societat de consum. Per tant, ells poden ajudar a millorar el nostre ambient i la nostra qualitat de vida, no només la seva.
_______________________________________________________________
“L’escola ha de ser un lloc d’intercanvi i relació, un lloc per aprendre a viure”
Com veus el sistema educatiu actual. Afavoreix l’autonomia de l’alumnat o, per contra, consideres que està mal enfocat?
La millor escola és la que treballa a partir de l’experiència dels seus escolars. Alguns professors em diuen que els nens no aporten res i jo els responc: si no aporten res, potser és perquè no tenen res a explicar. Explicaran els mateixos deures que fan amb la resta dels seus companys? Parlaran sobre l’agenda d’activitats tan atapeïda i complicada per la qual els volem preparar? Ho faran sobre el que miren a la televisió o a través de la seva consola? L’escola hauria de convèncer la família perquè els deixi viure una aventura a partir de la descoberta i el joc. Deixant-los temps lliure i respectant els seus ritmes, aconseguirem que fomentin l’autoestima i tinguin coses interessants per explicar a l’aula.
Quins països poden inspirar aquesta escola desitjable?
Finlàndia és un bon exemple. Allà, no hi ha exàmens, els alumnes tenen menys hores d’aula i la primària comença a partir dels set anys. Ens demostra l’error que ha suposat agrupar els infants en funció de la seva edat, sobretot si tenim en compte que l’homogeneïtat no existeix i que els alumnes no tenen ni tindran mai el mateix nivell. També, en aquesta línia, caldria renunciar a les aules i fer tallers. Ara mateix, se’ls col·loca en una classe on arriba un professor, treuen un llibre, després el desen i n’agafen un de nou perquè entra un altre mestre… i així contínuament. Es veuen obligats a canviar el xip a cada matèria, quan seria més fàcil si alternessin els llocs. Podrien començar en un laboratori i treballar amb instruments científics, després entrar en una classe on el professor els llegís literatura o música i, més tard, fer un taller d’art en què poguessin manipular colors i altres materials.
Qui ha de promoure aquests canvis?
Principalment, els mestres. A ells els pertoca propugnar un altre model, però veiem que s’han format –a la universitat– a força de prendre apunts i repetir el que han memoritzat a l’examen. Per tant, si la proposta continua sent la lliçó, els llibres de text, els apunts i la repetició, llavors, l’escola no canviarà pas. Només ho farà si els mestres es formen adequadament per observar i extreure les aptituds dels infants. Al capdavall, es tracta de reconèixer el talent que té cadascú i d’adonar-se d’on es pot expressar i desenvolupar aquesta excel·lència, ja sigui a través d’una activitat artesanal, relacionada amb la música, el cos, les matemàtiques o la intel·ligència, tant se val. L’error rau a destinar esforços ingents a avaluar el que simplement és superficial i impedir que els alumnes es preparin per al futur. L’escola ha de ser un lloc d’intercanvi i relació entre els nens i les nenes, no per aprendre matèries, sinó per aprendre a viure. Hem d’escoltar què volen i oferir-los el millor camí perquè progressin.
