“Ballant per la glòria dels dies vençuts. Fills de la memòria, Pirates Sankt Pauli” canten els Talco en un dels molts himnes oficiosos del FC Sankt Pauli. L’equip del barri portuari d’Hamburg va esdevenir a partir dels anys 80 una de les úniques escletxes en un món -el del futbol- convertit en pur negoci, on les emocions i el sentiment de club han estat relegats de les prioritats de l’esport pels drets de televisió i la venta de samarretes.
A Sankt Pauli, un altre futbol és possible (Tigre de Paper Edicions, 2017), l’advocat laboralista Natxo Parra (Barcelona, 1981) i el doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB) Carles Viñas (Barcelona, 1972) ens detallen la cronologia de com un equip, que en els seus inicis era considerat com a “burgès”, va passar a ser un dels símbols més visibles de la lluita contra el feixisme, l’homofòbia, el sexisme i el racisme a Alemanya i a la resta del món. Els dos autors ens fan navegar per la història d’aquest club diferent mentre ens relaten els moments claus de la història d’Hamburg i d’Alemanya. Al llibre, publicat per primer cop al març i que ja va per la segona edició, es posa també èmfasi en els vincles del club amb els diferents moviments socials sorgits durant la segona meitat del segle XX a Alemanya, alguns d’ells fins i tot emergits de la rodalia de l’estadi del Sankt Pauli, el Millerntor.
Un club com qualsevol altre
Establert l’any 1910 al districte homònim d’Hamburg, el Sankt Pauli va passar sense pena ni glòria per les diferents categories de la competició alemanya, amb nombrosos ascensos i descensos. A més, va procurar també passar de puntetes per les dues guerres mundials que van afectar el país entre els anys 1914 i 1918 i entre 1939 i 1945. Durant els primers anys de l’ascens del nazisme, tal com ens relaten els dos autors, tot i comptar a la seva directiva amb algun membre del partit nacionalsocialista, la majoria de responsables de la junta del club no va voler involucrar-se amb el règim. Fins i tot, es van permetre no afegir la “clàusula ària” als seus estatuts fins l’any 1940), i d’aquesta manera no haver de fixar-se en la tendència política, l’origen o la religió dels jugadors que formaven part de l’equip. Aquesta acció, com s’explica al mateix llibre, “avui en dia seria titllada de desobediència, però aleshores simplement va ser un acte d’inconsciència”.
Tot i que el nacionalsocialisme s’estenia arreu del país, i cada cop es feia més complicat mantenir-se’n al marge, els dirigents del club d’Hamburg van preferir –com expliquen Natxo Parra i Carles Viñas a Sankt Pauli, un altre futbol és possible– no presentar “resistència ni heroïcitats, però tampoc fanatisme ni alienament a cegues”. Els coautors del llibre afirmen que durant una de les èpoques més fosques de la història mundial el Sankt Pauli es va mantenir com “una institució conservadora que es va adaptar als temps que corrien”.
Cap a un club de referència
Tot i no ser-ho en els seus inicis, a partir dels anys 80 l’equip va experimentar un canvi radical que el va portar cap al que és ara mateix: “un símbol de futbol rebel en l’àmbit internacional”. Els pirates (com són anomenats popularment) es van convertir en el primer equip en, de forma oficial, posicionar-se en contra qualsevol tipus de discriminació com l’homofòbia, el sexisme, el racisme o el feixisme. L’any 2002, per posar només un dels múltiples exemples que es relaten al llibre, tot i que el club es trobava en una situació econòmica molt complicada, les aficionades sanktpauliners van engegar una sèrie de protestes contra una de les empreses que patrocinava l’equip a través de les tanques publicitàries de l’estadi Millerntor, la revista Maxim. La publicació va treure un número amb una model en roba interior a la portada, cosa que segons les supporters marró i blanc era “una visió denigrant i sexista de la dona” i que a més a més, aquesta imatge “anava contra els principis aprovats per l’entitat”. El Sankt Pauli és actualment el club d’Alemanya que compta amb un major nombre d’aficionades dones, i per tant, no es podia tolerar que el club oferís una visió de les dones com la que oferia la revista. En una altra victòria assolida a la graderia del Millerntor, la publicitat va ser retirada de l’estadi.
A l’inici de la dècada dels 80, una bona part d’integrants del moviment autònom i okupa d’Hamburg, establert a Hafenstraße, a tocar de l’estadi del Sankt Pauli, va començar a assistir als partits
De fet, moltes victòries dels pirates (per no dir la majoria) no s’han aconseguit a la gespa, sinó a les grades, on l’afició ha lluitat durant anys per preservar els principis i l’essència de l’entitat. El canvi de paradigma de l’afició dels també anomenats boys in brown no va ser fruit de la casualitat. A l’inici de la dècada dels 80, una bona part d’integrants del moviment autònom i okupa d’Hamburg van començar a assistir al Millerntor a veure els partits del Sankt Pauli. Els assistents ho feien, principalment, per la proximitat de Hafenstraße, un dels carrers del barri de Sankt Pauli on l’any 81 es van okupar vuit cases que es trobaven buides. Aquelles okupacions van convertir Hafenstraße en un “símbol de resistència del moviment autònom alemany”. Aquest emblemàtic carrer es trobava a poc més d’un kilòmetre del Millerntor.
A part de l’assistència a l’estadi de membres autònomes i okupes de Hafenstraße, també l’arribada de seguidores antifeixistes d’altres equips de la zona va fer que el Sankt Pauli esdevingués en el club que és actualment. Durant l’inici dels anys 80 es va registrar un augment d’adeptes d’ultradreta als estadis alemanys, ja que “els grups d’extrema dreta van començar a organitzar-se amb l’objectiu d’infiltrar-se i vehicular el seu discurs als estadis”. Això va fer que molts fans d’aquells equips abandonessin les graderies al mostrar-se disconformes amb la ideologia d’aquells nous inquilins a les grades alemanyes. Fins i tot seguidores de l’HSV (Hamburger Sport-Verein), històric rival ciutadà dels Pirates, van abandonar els seus antics seients al Volksparkstadion per seure als del Millerntor. Els seguidors de l’HSV es van allunyar del seu club a causa de “la violència i l’exhibició impune de simbologia nazi”. Aquest transvasament d’aficionades, sumat a la diferència ideològica entre les dues aficions, va fer germinar la rivalitat que, encara ara, enfronta l’HSV amb el Sankt Pauli.
Un club guanyador
Sankt Pauli, un altre futbol és possible és una lectura obligada, i recomanada, per totes aquelles que troben a faltar el futbol d’abans, el de barri, el de la proximitat amb els jugadors i que senten un desencís profund cap al futbol actual. El llibre ens demostra que és possible viure (o més aviat sobreviure) de manera autogestionada dins d’un món envaït, pràcticament a la seva totalitat, per la mercantilització i la necessitat de fer negoci i treure benefici del més mínim detall.
Queda clar que ja fa anys que els triomfs extraesportius del Sankt Pauli, tot i no omplir vitrines als museus, s’han convertit en victòries a recordar. Són aquests triomfs els que omplen els cors de les aficionades que assisteixen al Millerntor, que viatgen amb l’equip a qualsevol racó del món o que segueixen des de la llunyania les notícies del club. Com escriuen Viñas i Parra, el del Sankt Pauli no és el cas d’un equip guanyador, “no ho ha estat mai, però els seus seguidors tampoc demanen que ho sigui, almenys fins ara no ha estat així”.
