“… no és la meva cultura la que m’oprimeix, sinó l’imperialisme occidental. I vosaltres” […] “… Mentre vosaltres lluiteu per ‘alliberar els vostres mugrons’, les meves germanes del meu país d’origen s’afanyen per sobreviure al proper atac amb drones. Mentre vosaltres lluiteu contra el ‘slut shaming’, nosaltres lluitem contra la islamofòbia.” Demonio Blanco
“... respecte al feminisme més hegemònic les musulmanes deixem d’existir com a dones…” Fatima Aatar
S’està convertint en un costum. No hi ha crítica possible a aspectes d’una cultura complexa i travessada per contradiccions i conflictes, com totes les cultures. Ni silenci possible, quan refuses entrar en polèmiques entre cosmovisions negadores dels teus propis principis. Et jutgen i et condemnen. No per dissident, heretge o inconformista. No. És per ser laic o feminista.
El mecanisme és antic. La peculiaritat, als nostres dies, és que part d’aquestes caceres de bruixes ideològiques, han penetrat al cor dels mateixos moviments de transformació social. Via publicacions, mitjans de comunicació, congressos, xerrades, cursos universitaris, vídeos, blocs i webs. I la punta de llança en són persones que s’autoproclamen representants d’un col·lectiu victimitzat.
Destaca la virulència dels atacs contra dos sectors històricament “troncals” entre les variades expressions de la lluita social: el feminisme i la laïcitat. Els ateus, els agnòstics (reduïts a eurocèntrics), les feministes (ara adjectivades com hegemòniques, blanques, també eurocèntriques), avui som en el punt de mira, tant per les nostres opinions com pels nostres silencis. Se’ns etiqueta com esquerra islamòfoba (ergo, xenòfoba i racista) perquè la nostra lluita contra la xenofòbia no passa per baixar al carrer per exigir la construcció de llocs de culte, on delegats d’éssers terribles i totpoderosos puguin educar els seus ramats humans a menysprear, compadir o odiar, segons els temps, als infidels.
Se’ns etiqueta com esquerra islamòfoba perquè la nostra lluita contra la xenofòbia no passa per exigir la construcció de llocs de culte
Sen’s titlla d’islamòfobs perquè, entre les dones musulmanes que denuncien les imposicions del vel i les que consideren portar aquests induments com un dret inalienable que no admet limitacions, efectivament, no prenem partit per aquestes últimes.
Però també perquè gosem recordar que les religions són l’opi dels pobles i històricament poderoses aliades de poders ben terrenals, en comptes d’acceptar les narracions waltdisneyanes que conceben les religions monoteistes com a factors de progrés i pau social…
També se’ns critica que denunciem l’essència totalitària i vocació opressora de projectes polítics que emprenen les religions com a arma estratègica de motivació de masses i de deshumanització de l’enemic. Som assenyalats com islamòfobs i còmplices de l’imperialisme quan ens exclamem davant les persecucions –fins al genocidi en el cas dels iazidites– de què són objecte (avui!, ara!) minories ètniques a l’Orient Mitjà. O quan ens indignem perquè uns caricaturistes són assassinats, o expressem repulsa davant l’alegria que les seves morts provoquen entre franges de jovent marginat-però-no-tant.
És cert que, sovint, entre moviments i organitzacions de l’esquerra més o menys radical afloren actituds mentals i posicionaments polítics arrogants, una tendència a voler fer encabir amb calçador la complexitat de la realitat dins d’uns esquemes preconcebuts. Ara bé, és admissible criticar aquestes derives adoptant actituds especulars i idèntiques d’arrogància i de generalització demonitzadora?
També és possible que hi hagi visions laiques o feministes amb biaixos eurocèntrics. Com també és cert i no es pot obviar, sense caure en la manipulació, que moltes de les nostres anàlisis i opinions són compartides i defensades també per persones i col·lectius que habiten societats i cultures de base islàmica. Des de les feministes laiques iranianes, algerianes, egípcies, europees d’origen magrebí… fins escriptores i bloguers, o activistes perseguides pel seu ateisme, per ser lliurepensadores. Com les autores de la pàgina Athées algeriens tancada fa uns mesos per amenaces de mort.
És admissible que des de determinades tribunes d’esquerres ens insultin quan ens neguem a acceptar el relat de la guerra de civilitzacions –Occident bo vs Islam malvat o viceversa– i busquem la solidaritat entre oprimits de tot arreu i de tota mena (pel capital, per l’imperialisme occidental, pel sionisme, per castes esclavistes, per governs assassins, pel patriarcat, per fonamentalismes religiosos)? És condemnable afrontar les lluites socials des dels principis i valors comuns de la justícia social, la llibertat o dignitat, independentment del lloc on les reclamem?
Els feixistes i els estats ens combaten. Tanmateix, la nova esquerra relativista ens acusa de no escollir bàndol, de seguir apostant per conceptes tan caducs com la unitat de classe o la necessària universalitat dels drets. També se’ns retreu que ens oposem al comunitarisme, és a dir, a un model de societat articulada en grups fundats sobre una base ètnica i religiosa, comunitats interclassistes, disciplinades internament pels seus propis mecanismes. En definitiva, som culpables de no renunciar als principis polítics que han bastit les esquerres emancipadores des de fa segles, a la nostra identitat antagonista envers tots els poders. Als principis que també van bastir no poques revolucions laiques i feministes en contextos islàmics. Segons algunes feministes islàmiques, i les privilegiades blanques (com elles mateixes es defineixen) que les recolzen, la solidaritat envers les primeres només es pot expressar acceptant acríticament aquest vestuari, sense qüestionar el sentit d’aquesta ni d’altres pràctiques.
Qualsevol imposició o limitació legalitzada sobre com s’ha d’anar vestits a la vida o a la feina és rebutjable, però assenyalar com islamofòbia o xenofòbia el dissens respecte al sentit emancipador del vel sembra confusió
Entenc i comparteixo l’exigència de respecte, que, al cap i a la fi, seria la idea de fons. Però per quin motiu, aquestes ferotges crítiques del ‘feminisme hegemònic’ consideren que els dubtes, els silencis i les crítiques davant de certa simbologia han de respondre forçosament a altivesa i sentit de superioritat, i no al de proximitat i sororitat amb les disconformes, les rebels, les pecadores, les no creients, les castigades per no cobrir-se, les que per a les feministes del vel semblen no existir? O ignoren que és una violació dels nostres valors i del sentit comú denunciar els feminicidis en funció de la part del món o l’entorn cultural en què es donen?
Moltes d’aquestes joves musulmanes amb vel exigeixen respecte per una decisió i una identitat que han escollit lliurement. Tanmateix, no es pot titllar de xenòfoba qualsevol crítica que no combregui amb aquesta expressió personal o lectura política. Assenyalar com islamofòbia o xenofòbia el dissens respecte al sentit emancipador del vel sembra confusió.
De fet, el mateix concepte d’islamofòbia es basa en aquesta confusió, creant una sèrie de zones grises on s’alimenten corrents totalitaris de pensament. Per a mi i molta altra gent, és incoherent –i només explicable des d’una actitud paternalista o de culpabilitat (cristiana)–, lluitar contra la intromissió de la religió catòlica en la definició de normes que han de regir la nostra vida col·lectiva i alhora promoure la introducció i difusió de pràctiques inspirades en motivacions religioses.
A més, és un concepte que tendeix a dotar el sentiment religiós d’un grau de protecció superior, reforçant una idea jeràrquica dels valors socials. Un concepte que facilita la normalització d’escenaris en què una part de la població demana que es censurin (definint-los delictes d’odi, a falta d’una bona llei contra la blasfèmia) els insults al sentiment religiós, i alhora normalitza determinades lectures de versicles com aquests: “els no creients no tindràn cap protecció davant d’Allah, ni pels seus bens, ni pels seus fills. Seràn aliment per al foc”. Sura III versicle 10.
Tornant al vel: crec que qualsevol imposició o limitació legalitzada sobre com s’ha d’anar vestits a la vida o a la feina és rebutjable. Però per a mi no hi ha diferència entre el dret d’una dona a negar-se a dur talons al despatx, el del professional que no vol dur corbata, el de la noia iraniana a qui van castigar per participar sense vel a un torneig d’escacs (a Gibraltar), o el de la senyora que treballa en una empresa que prohibeix dur simbologia religiosa a la feina.
Què voleu que us digui, trobo obscè i em fa basarda el victimisme agressiu, que exigeix adhesió incondicional, que imposa, no es qüestiona i culpabilitza sempre l’altre. Capaç de fer servir, segons convingui, ara la reivindicació del més individualista i burgés dels drets humans –la llibertat d’elecció personal–, ara l’apropiació exclusiva de la representativitat de pobles víctimes de les agressions imperialistes. Que menysprea i insulta. Que, alhora que invoca respecte per a la pròpia identitat, ens atribueix –a nosaltres i a tanta gent abans que nosaltres– la mateixa essència que els nostres opressors. Que prioritza impúdicament la idea de comunitat religiosa (de la qual en formen part tant la camperola del Rif emigrada al Raval com la senyora amb niqab que visita les joieries del Passeig de Gràcia) a la de classe.
Fa basarda veure amb quanta frivolitat es llencen a la foguera de la islamofòbia, l’eurocentrisme i l’imperialisme les conquestes de llibertats i drets col·lectius i socials aconseguides per generacions de rebels i revolucionàries al llarg de segles.
De fet, no ens hauria d’estranyar. És normal que un supremacisme ètic i ideològic animi els fidels més radicals de les religions monoteistes, agermanant-los –en la convicció de detenir veritats absolutes– amb els defensors occidentals del déu mercat. I tampoc ens hauria d’estranyar que tant l’islamisme polític com les noves dretes europees estiguin tan còmodes en aquests escenaris de confrontació simbòlica i cultural. El que hauria d’estranyar, i molt, és l’entusiasme amb què s’hi ha abraonat l’esquerra neorelativista.
Tant l’islamisme polític com les noves dretes europees estan còmodes en aquests escenaris de confrontació simbòlica i cultural
Sóc ben conscient de l’existència de múltiples formes d’opressió específiques de les quals en són víctimes alguns sectors de la nostra societat (de fet qualsevol societat). Ara, em sembla, en diuen interseccionalitat, amb aquest afany tan acadèmic de donar noms nous a fenòmens antics. Però justament l’essència de les propostes polítiques transformadores i emancipadores sempre ha estat una aproximació global als conflictes, prenent el de classe com a base. No veig perquè, precisament ara, hauríem de renunciar a aquesta clau de lectura.
Necessitem un debat en profunditat, sense anatemes ni simplificacions. Però sobretot sense apriorismes.
Rolando d’Alessandro és activista i autor del llibre Si te’n vas no tornis
