Aquest article i un altre que publicarem més endavant tenen la intenció de donar a conèixer aspectes del funcionament del col·lectiu de caçadors arreu de l’estat espanyol, dels seus privilegis, de la protecció de què gaudeixen i de les dificultats amb què es troben les persones que volen la caça fora de les seves terres. I també, començar a obrir el debat sobre si la caça cal en una societat del segle XXI quan la seva suposada eficàcia queda qüestionada.
Aquesta és una història real. El territori pot ser qualsevol poble de la Catalunya interior. En Pere viu en una finca rural que té 60 hectàrees de bosc. La finca està a 2 km del poble. Quan en Pere era petit, als anys 70, la finca era de caça lliure, podia caçar qui volia. Els caçadors del poble van decidir fer un vedat de caça, per allò de controlar qui hi anava i que fos per la gent del poble. El pare d’en Pere hi va estar d’acord, no hi va haver documents, va ser un acord de paraula. En aquells anys no hi havia senglars, però si llebres, conills, i altres animals petits. Els caçadors, amb ganes de matar senglars, van creuar-los amb porcs de granja perquè tinguessin més cries cada camada. En Pere recorda perfectament el dia que van alliberar les cries dels porcs creuats. Els senglars van anar augmentant de nombre i les batudes van anar-se fent més freqüents. La família d’en Pere i els veïns estaven cada vegada més tips de les batudes, dels trets i dels caçadors. 30 anys més tard, en Pere i els veïns decideixen sortir del vedat de caça. Són 5 veïns i les finques de les 5 famílies sumen 300 hectàrees. Els motius eren diversos, però majoritàriament era per l’actitud dels caçadors, els quals entraven a les finques amb poc respecte, arrogants i deixant veure que els veïns els feien nosa. Portaven gent de fora i cada vegada eren més caçadors i més batudes. Arribats aquí, l’any 2001 comença el pelegrinatge. Demanen als agents rurals què cal fer per sortir del vedat, i ningú no els dóna informació precisa, ans al contrari, els donaven llargues. Els diuen que ho han de parlar amb l’ADF (Associació de defensa forestal). Cal tenir en compte que la major part dels integrants de l’ADF i el president de la mateixa eren caçadors. Un retrat del caciquisme heretat d’altres temps on 4 persones concretes maneguen la major part de les institucions dels pobles: el president de l’ADF era també el president de la societat de caçadors, i també el cap de la brigada municipal. Al poble, tot i haver-hi moltes persones que no estaven d’acord amb aquesta organització oligàrquica, els tenien por i ningú no gosava enfrontar-s’hi.
Quan es va començar a redactar la llei de caça del 1970 que ha constituït la base de les actuals lleis autonòmiques, els caçadors van assegurar-se molt bé que les lleis els fossin favorables als seus interessos
Els joves del poble, amb altres mentalitats, tips d’aquest poder, es presenten per sorpresa a les eleccions de l’ADF i guanyen, desbancant els antics caçadors i poderosos del poble. Finalment des de la Generalitat els indiquen com han de procedir. El que pensaria qualsevol persona que no vol que es caci a les seves terres, és que posant un cartell ja n’hi hauria d’haver prou, però el procediment és prou complex i llarg. Quan es va començar a redactar la llei de caça del 1970 que ha constituït la base de les actuals lleis autonòmiques (a Catalunya encara ens regim per aquesta llei, ja que no en tenim de pròpia), encara en temps de Franco, els caçadors, que eren un estament considerat i poderós a la societat, van assegurar-se molt bé que les lleis els fossin favorables als seus interessos. Per exemple, declarant gairebé tot el territori zona de caça, a través de vedats de caça o zones d’aprofitament comú, on pot caçar tothom. Amb la llei de 1970 es va voler assegurar un pròsper futur cinegètic. Aquests privilegis encara perduren. Cap llei de caça actual de les diferents comunitats autònomes modifica aquesta intenció. La societat caçadora segueix sent un gremi poderós i altament influent en les esferes polítiques, no oblidem que molts dels ministres tant del PP com del PSOE són caçadors. A tall d’exemple recordem que, quan va passar l’esfondrament del Prestige l’any 2002, la majoria dels ministres del PP estaven de cacera, Cascos estava caçant al Pirineu, Matas, Acebes i Ana Pastor a Doñana i Fraga caçava a Toledo.
Retornant al nostre relat, per sortir d’un vedat de caça, només pot fer-se constituint un refugi de fauna. El procediment és el següent: primer s’ha de demanar a la Generalitat la segregació de les finques del vedat on es vol eliminar la caça , quan s’aconsegueix això les finques passen a ser d’aprofitament comú (hi pot caçar qui vulgui) durant un període de més d’un any, i posteriorment s’hauran de constituir com a refugi de caça. Els refugis són declarats per ordre del conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, a instància de la persona propietària dels terrenys i amb l’informe previ del Consell de Caça de Catalunya (!). En els refugis és prohibit qualsevol tipus d’activitat cinegètica, la captura d’animals o la introducció d’espècies que no siguin autòctones. Però, si existeixen raons científiques que aconsellin la captura o reducció de la població de determinades espècies, la Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat pot autoritzar excepcionalment caceres específiques. Actualment, hi ha declarats a Catalunya 84 refugis de fauna salvatge que suposen una superfície total de 10.967 hectàrees. Catalunya té una superfície de 320.000 hectàrees.
En els refugis de fauna és prohibit qualsevol tipus d’activitat cinegètica, la captura d’animals o la introducció d’espècies que no siguin autòctones
En el cas concret que ens ocupa, el procés va ser molt llarg donat que no hi havia documents escrits i sense aquests, no es podia fer res. Finalment, la Generalitat va reconèixer que no havia existit mai el contracte i que havien de fer-ho sense documents. En total van passar gairebé 4 anys fins que van obtenir finalment el permís per constituir-se com a refugi de fauna. Mentre va durar tot aquest procés, els 5 veïns van rebre tot tipus de pressions per part dels caçadors del poble, des de dir-los que si hi havia un incendi els de l’ADF no els anirien a ajudar (ja que encara hi havia caçadors que eren membres), van obrir camins a dins d’aquestes finques amb l’excusa de prevenir incendis, però que en realitat anaven bé per fer batudes, i tot pagat amb diners públics… Enverinaments de gossos amb verins que anaven destinats als petits carnívors, doncs els feien la competència per caçar conills… Aquesta és una pràctica prohibida però que encara és freqüent, recentment van atrapar el president de la Societat de caçadors de Sant Salvador de Guardiola amb altres caçadors per caça furtiva i per posar esquers enverinats.
En Pere diu que la tensió va ser difícil de suportar, però els veïns ho tenien molt clar i no van cedir ni un centímetre. Van haver de presentar planells, una descripció del que volien fer, detallant les activitats educatives que hi portarien a terme. Cada any estan obligats a presentar una memòria de les activitats realitzades. Ells van fer plafons explicatius del tipus d’animals que viuen al refugi de fauna, van construir menjadores, abeuradors pels animals, i van deixar anar rapinyaires provinents dels centres de recuperació, entre d’altres. En Pere diu que les rapinyaires s’hi han reproduït favorablement, que han augmentat considerablement el nombre de perdius, les quals, quan les caçaven, cada any les mataven totes i havien de ser els mateixos caçadors que les introduïen per després disparar-les.
Amb tota aquesta dificultat per declarar una zona lliure de caça, queda bastant clar fins a quin punt les lleis van assegurar-se un futur lliure d’entrebancs per a la seva activitat. Tot i ser refugi de caça, les trifulgues no van acabar. Els caçadors treien les plaques que identificaven la zona com a refugi de fauna, hi seguien entrant a caçar, hi feien anar els gossos… Les trucades als agents rurals han estat nombroses, però amb només dos agents rurals per a tota la comarca, quan arribaven, els caçadors ja havien marxat. Recentment van matar un senglar al costat de la casa d’uns avis que estan dins el refugi de fauna, i els avis que, s’hi van enfrontar, van haver d’escoltar com els insultaven.
Núria Sanahuja és membre de la Fundació pera a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA).
Les Gallinetes Dissidents són un parell de ments inquietes amb molts amics experts en animals no humans. Amb aquesta sèrie d’articles pretenen donar veu a la defensa animal.
