És clar que l’anomenada violència terrorista és un dels temes preocupants d’aquests inicis del segle XXI, i és clar que, si es manté la tendència actual d’increment de les desigualtats, la conflictivitat a escala mundial no farà més que créixer. Ara bé, aquesta violència terrorista, s’ha incrementat si ens comparem, per exemple, amb ara fa 50 anys? La resposta no és clara, perquè actualment no hi ha acord internacionalment ni acadèmica sobre què és terrorisme. Com bé diu en Robert Muggah, director de l’Institut Igarapé, els governs, de manera òbviament interessada, moltes vegades barregen terrorisme amb insurgència.
Aquesta violència terrorista, s’ha incrementat si ens comparem, per exemple, amb ara fa 50 anys?
Diuen que la guerra és un conflicte violent entre persones que no es coneixen, per ordre de dues persones que sí que es coneixen i que no volen lluitar entre elles. Però les guerres actuals i el terrorisme hi han afegit un matís: els conflictes violents han deixat de restringir-se als combatents d’un bàndol i l’altre, amb un objectiu clar i planificat d’atacar la població civil. Aquest atac indiscriminat, amplificat pels mitjans i les xarxes, genera por. Una por irracional que acaba demanant més protecció i més seguretat. Menys drets humans, menys estat de dret, més control estatal, més fabricació i comerç d’armes, més armes que arriben als països inestables, més terrorisme.
Una manera de tallar l’espiral de violència armada (terrorista i altres) és racionalitzar la por. Perquè la por va lligada a la percepció que tenim del risc a morir o a ser atacats, i aquest risc és mesurable. Hi ha una aproximació científica al fenomen del terrorisme que es basa en l’anàlisi i avaluació quantitativa d’aquest risc. Segons un estudi de John Mueller i Mark Stewart, el risc de morir durant un any determinat (per exemple, l’any que ara comença) per una determinada causa es considera inacceptable si és superior a 1 entre deu mil, acceptable si és inferior a 1 entre un milió, i “tolerable” a zona compresa entre aquests dos límits. D’altra banda, el risc d’acabar morint durant aquest any a conseqüència d’una acció terrorista, que no és més que la probabilitat de morir en un atemptat, es pot calcular fàcilment d’acord a l’extrapolació de les dades que tenim dels anys recents. Quan això es fa, els estudis ens mostren una realitat molt diferent de la que veiem cada dia als mitjans de comunicació. Les taules que ens proporciona el Centre de Recerca sobre la Globalització del Canadà són ben eloqüents: segons dades del 2008, el risc anual de morir per atemptat terrorista al Regne Unit és d’1 entre un milió cent mil, i al Canadà és d’1 entre tres milions vuit-cents mil. En canvi, el risc anual de morir per accident de tràfic és d’1 entre 23.000 i d’1 entre 13.500 al Regne Unit i al Canadà, respectivament. El risc de morir per càncer als Estats Units és d’1 entre 540 (durant aquest any, de cada 540 persones, una morirà probablement de càncer) i el risc de morir a conseqüència de les accions de guerra durant la segona guerra mundial va ser d’1 entre 221. Als Estats Units, és 33.842 vegades més probable morir de càncer que d’un atac terrorista, i 35.079 vegades més probable morir d’alguna malaltia del cor que fer-ho per haver estat objecte d’un acte terrorista.
Espanya es troba al lloc 89 de la llista de països amb risc de terrorisme, amb una tendència negativa, a la disminució
Es podria argumentar que aquests estudis es basen en dades de fa uns anys, però que en qualsevol moment hi pot haver un increment significatiu i imprevist d’atemptats terroristes. Ara bé, un cop més, les dades ens mostren que el més probable és que l’escenari dels anys vinents no sigui pas aquest. L’índex global de terrorisme que elabora l’Institut per l’Economia i la Pau (IEP) es basa en l’evolució de múltiples indicadors durant els darrers 10 anys, que configuren la base de dades global sobre terrorisme (GTD). La llista de 12 països amb més risc de terrorisme, segons aquest índex i a partir de l’informe del 2016, inclou Iraq, Afganistan, Nigèria, Pakistan, Síria, Iemen, Índia, Somàlia, Egipte, Líbia, Ucraïna i Filipines, amb índexs de terrorisme que van de 9,96 a 7,01. L’interessant, però, és que l’informe inclou la tendència, que en nou d’aquests dotze països (Afganistan, Nigèria, Síria, Iemen, Somàlia, Egipte, Líbia, Ucraïna i Filipines) és positiva, amb una tendència a l’increment dels atemptats contra la població civil. Espanya es troba al lloc 89 de la llista, amb un índex de 1,2 i una tendència negativa, a la disminució.
Si analitzem totes aquestes dades, la conclusió és evident. L’increment dels atacs terroristes a la societat civil és un fet, però no a casa nostra. Els països en risc són al Sud, lluny de les comoditats del món occidental. Segur que hem de tenir por i demanar més seguretat quan el nostre índex de terrorisme és 1,2 amb una tendència a la baixa? A la vista de les dades, tenir por i voler tenir més seguretat a casa nostra és immoral, crec. Si cada matí quan sortim de casa ens concentrem un moment, pensem en la probabilitat de morir per causa natural, accident o terrorisme i analitzem els riscos associats, ben segur que no pensarem a demanar més seguretat i acabarem tenint més olfacte per detectar mites i enganys.
És el negoci de la por, que avui en dia és essencial desemmascarar més que mai. És el negoci de les armes, que es basa en el foment de la por
Com deien els romans, Cui prodest? Si la por al terrorisme és infundada, per què ens volen vendre més seguretat? És fàcil: perquè algú se’n beneficia i en treu profit. En Zygmunt Bauman ho diu ben clar: “Demostrar una intenció ferma després d’un atemptat terrorista és la funció “manifesta” del que diuen els polítics. La seva funció “latent”, però, és ben bé la contrària: fomentar i facilitar el procés de securització dels nombrosos problemes i preocupacions socials i econòmics de la gent, nascuts de l’atmosfera d’inseguretat humana, generada al seu torn per la fragilitat i naturalesa divisiva de la condició existencial d’avui dia. Creen la sensació d’un estat d’excepció i d’un enemic fora de les muralles i refermen els de dalt de tot en el seu paper, únic, irreemplaçable, d’escut providencial… La securització és un truc de prestidigitador calculat perquè només sigui això: un truc. Consisteix a desviar l’ansietat dels problemes que els governs són incapaços (o són refractaris d’afrontar (oferta de treball de qualitat, protecció contra la degradació social i pèrdua de dignitat, expansió de les files del precariat)”. Però jo afegiria un altre objectiu “latent” d’aquesta securització. És el negoci de la por, que avui en dia és essencial desemmascarar més que mai. És el negoci de les armes, que es basa en el foment de la por i que creix amb l’increment d’aquestes mesures de securització. És el negoci que fa rics a polítics i amics de polítics del primer món, el negoci que acaba venent armes a països de les zones més inestables i en conflicte del planeta. Crec que ho diu molt bé el filòsof i acadèmic Emilio Lledó quan explica que “no sabem encara què és pitjor, si la maldat que atribuïm sempre als “altres”, o aquesta ideologia salvadora que res salva… fomentada tantes vegades per tirans oligofrènics, mestres de sabers polítics el tèrbol submón dels quals desconeixem, i pels seus ignorants i miserables lacais. Seria una mala esperança de futur si el nostre desig de no entendre i de crear vida quedés ofuscat per les mercaderies que ens venen els traficants … de la mort.”.
D’acord amb les dades i als estudis sobre risc de terrorisme, demano que no em securitzin més. Demano menys seguretat, i demano una reducció de la despesa militar que hauria de repercutir en objectius socials i de cooperació. En aquest sentit, crec que he de demanar que els meus impostos no serveixin per al pressupost militar. I demano que es compleixi la legislació internacional pel que fa a l’exportació d’armes.
Pere Brunet és membre de Centre Delàs d’Estudis per la Pau
