Les Jornades Obertes d’Embat que se celebren aquest cap de setmana a Can Batlló se situen en el marc dels aniversaris “rodons” de les grans gestes revolucionàries del segle XX: el centenari de la revolució russa de 1917 (a celebrar-se enguany) i el 80è aniversari de la revolució que va tenir lloc a Catalunya i l’Estat espanyol el 1936 (celebrat l’any passat). El propòsit de les jornades no és un altre que aprofitar la rica memòria històrica que tenim a casa nostra, per després fer un salt en el temps i tornar al moment actual fent un recorregut per algunes de les moltes lluites socials que tenim al voltant i de les quals participem.
Aquelles revolucions van ser esdeveniments històrics fruit de llargs processos de lluita social, autèntic treball de formiga i de construcció d’alternatives en condicions molt difícils. Si arribaren, finalment, a viure una revolució, no va ser de casualitat, sinó perquè de tant conflicte social i polític va crear-se un nou actor determinant: el poble.
Sabem que mai un poble podrà realitzar una transformació social sense tenir una llarga pràctica d’autoorganització, de consciència de si mateix i de capacitat de resistència
Sabem que mai un poble podrà realitzar una transformació social sense tenir una llarga pràctica d’autoorganització, de consciència de si mateix, d’experimentació i de capacitat de resistència. Tot això és el que crea el que anomenem “poder popular”. Un poble fort, un poble apoderat i digne és aquell que no delega en altres la seva representació: decideix, actua. Si l’enemic no ho permet, aleshores es deslliura la fortalesa d’aquest poble i arriben els moments que passen a la història.
La revolució social de l’Espanya de 1936 va ser un procés lent que va durar dècades abans d’arribar a aquella data, en el qual milions de persones van assumint ideals socialistes i llibertaris i es van adonar que la democràcia burgesa no els servia. A més no van esperar que ningú els vingués a salvar: van prendre consciència de la seva força i es van posar a fer feina per construir la societat que volien.
La conjunció d’una etapa de lluites amb la creació d’unes infraestructures revolucionàries com eren els sindicats, els ateneus, les cooperatives de consum i economats, les caixes de resistència o solidaritat, les joventuts, els grups culturals, els comitès de defensa… creaven la sensació de viure en una “societat paral·lela” molt allunyada i antagònica de la societat burgesa. Això és al que ens referim quan parlem de “poder popular”. En aquella època, el procés d’autoorganització i apoderament coincidia amb un esforç molt gran dels sindicats per educar o capacitar a la seva afiliació en la gestió dels mitjans de producció. Aquesta iniciativa va ser molt important en la configuració d’un imaginari col·lectiu favorable al socialisme democràtic i llibertari.
Cal reconèixer que aquestes idees no són patrimoni de cap ideologia, sinó de tota la lluita revolucionària en el seu conjunt
Cal reconèixer que aquestes idees no són patrimoni de cap ideologia, sinó de tota la lluita revolucionària en el seu conjunt. Hi ha exemples de poder popular i de control territorial en la Rússia de la revolució, la Xina de la guerra civil o en el Vietnam comunista, així com en la Nicaragua de Sandino, en la República de Marquetalia de Colòmbia, en els “focus” guevaristas, el Xile d’Allende, les comunes contraculturals revolucionàries dels 70 o les zones autònomes d’Itàlia i Alemanya, les ocupacions de terra del MST brasiler, a les actuals comunitats indígenes en rebel·lió o en el Kurdistan. Es tracta de lluites socials que produeixen apoderament de la societat, cosa que és prerequisit per a qualsevol transformació social profunda.
De tal manera es pot apoderar una societat que en alguns moments, quan arriba la repressió de l’estat –fruit d’una escalada de la lluita de classes– aquesta societat se sent amb prou força per confrontar-lo i posar en pràctica el projecte històric del poble. Malauradament avui dia no ens trobem en aquesta situació. Al contrari, estem en una fase d’acumulació de resistències i experiències.
El que es pretén transmetre amb els quatre àmbits que presentem a les jornades (sindicalisme i lluita laboral, economia social i cooperativa, feminisme i organització als barris i pobles) és la gran varietat de lluites i la seva similitud. Malgrat el període de desactivació del carrer que estem patint, és cert que arreu del territori ens podem topar amb col·lectius i moviments que fan de la lluita el seu dia a dia, no es rendeixen davant una realitat hostil i opten per construir alternatives en la lluita.
Avui el bloc del poder està totalment organitzat, i les de baix, nosaltres, no ho estem. De fet, donem sovint la sensació que cadascú està fent la guerra pel seu compte sense tenir visió de conjunt
Un dels aspectes més importants que volien transmetre, també, és la necessitat imperiosa d’articulació de totes les lluites i moviments socials, sindicals o comunitaris. Avui el bloc del poder està totalment organitzat, i les de baix, nosaltres, no ho estem. De fet, donem sovint la sensació que cadascú està fent la guerra pel seu compte sense tenir visió de conjunt. Aquesta conclusió també comporta una altra: que si no estem organitzades, no tenim una veu forta (comuna, legítima, que engresqui majories). Per tant, indirectament deixem que altres plataformes i partits siguin la nostra veu (fins i tot quan estem en contra del que puguin dir).
Es pot veure un exemple d’això amb el debat dels Pressupostos de la Generalitat. Sabíem que sense força al carrer no hi ha cap possibilitat que aquests siguin mínimament favorables a les classes populars. El problema de fons rau en el fet que si l’haguéssim tinguda –i estiguéssim igualment desarticulades com estem ara– el rèdit segurament l’hauria tingut un altre, que sortiria somrient als mitjans de comunicació cantant victòria.
Ens ho estan recordant justament aquests dies CCOO i UGT quan ens criden a participar en les seves mobilitzacions: torneu al carrer i negociarem amb més força. O Podem quan afirma que és necessari un moviment popular fort al carrer (perquè aquest partit tingui més possibilitats al Parlament). Volem moviments que no depenguin de factors externs a si mateixos: moviments autònoms.
Entenem que si estem en un moment de resistència, això és el que ens toca: trencar l’apatia i assolir victòries, però tenint present que el poble necessita passar a l’ofensiva
La conclusió és que no podem tenir un poble fort sense que estigui organitzat en un gran moviment popular per la transformació social (i una vida que pagui la pena de ser viscuda). Això és l’articulació que busquem i d’aquí el títol d’aquest article. No busquem el moviment pel moviment en un maremàgnum de convocatòries sense més objectiu que sortir al carrer. Tampoc ens agrada seguir indefinidament amb les reivindicacions defensives. Amb tot, entenem que si estem en un moment de resistència, això és el que ens toca: trencar l’apatia i assolir victòries, però tenint present que el poble necessita passar a l’ofensiva. I també que l’ofensiva només tindrà sentit sota una planificació col·lectiva de les nostres pròpies lluites.
La funció d’Embat és ajudar a la construcció del moviment popular (el pas previ a un poble apoderat) que esdevingui actor necessari del panorama sociopolític català. Aquesta tasca no la farà sola aquesta organització. Per fer-lo possible necessitem que tota aquella gent que considera que ha arribat el moment de trobar un espai comú de confluència de lluites es pugui trobar en confiança, per conèixer altres referents. El moviment popular serà impulsat pels grups i iniciatives que actualment estiguin engrescats en la cerca d’alternatives i de creació del poder popular a escala local o sectorial.
El poder popular no es pot construir des de dalt. Qui construeix realment el poder popular és la gent organitzada i apoderada. Com bé sabien abans: ningú ens alliberarà més que nosaltres mateixes. En resum: poder popular de baix a dalt, moviments populars autònoms, planificació i coordinació de les lluites i articulació del moviment a gran escala són algunes de les nostres propostes pel moment actual.
*Miguel Gómez és militant d’Embat, Organització llibertària de Catalunya
