Chevron és un dels gegants petroliers del món amb una àmplia presència a l’Amèrica Llatina. L’equatorià Pablo Fajardo és advocat i viu a Shushufindi, en plena Amazònia equatoriana, una zona d’intensa activitat extractiva. Al país, l’empresa nord-americana ha protagonitzat una de les majors catàstrofes ecològiques que ha deixat 30.000 persones afectades. I Fajardo l’ha posat contra les cordes als tribunals. Representant les comunitats, davant d’un ampli ventall de lletrats contractats per la multinacional, va aconseguir una sentència condemnatòria. El 12 de novembre de 2013, la Cort Suprema Equatoriana obligava Chevron a pagar més de 9.500 milions de dòlars per danys ambientals. Desafiant, un representant de l’empresa va assegurar que, si calia, batallarien fins que l’infern es congelés. I, per ara, no han pagat.
Chevron et va obligar a ser advocat?
Fa trenta anys que visc a la zona afectada per l’empresa i, per tant, el mal causat no me l’han hagut d’explicar, l’he viscut; sóc part de la història. Abans de ser advocat, hi havia treballat, quan encara era Texaco [el 2001 va ser adquirida per Chevron], i vaig poder comprovar com funcionava: quan hi havia un vessament de petroli, hi enviaven uns treballadors amb un camió de sorra perquè el cobrissin. Tampoc existien mesures de seguretat per als treballadors i molts han mort de càncer. Com a part de la comunitat afectada, vaig ajudar a crear un comitè de drets humans al poble. Només tenia setze anys i vaig ser escollit president. La gent arribava amb les denúncies, ens dirigíem al jutge, a un comissari i a l’alcalde i demanàvem ajuda, però ens deien que, malgrat tenir raó, havíem de buscar-nos advocats. Vam adonar-nos que no en trobaríem, perquè els que hi havia treballaven pel Govern o per les petrolieres. Va ser aleshores quan vaig decidir estudiar dret.
Mentre feies la carrera, l’empresa ja va ser jutjada al Estats Units.
Sí, hi havia un procediment obert allà que, finalment, va donar la raó a l’empresa. Però alhora, la Cort d’Apel·lacions de Nova York va acceptar que el judici es celebrés a l’Equador. Quan va començar al meu país, just jo acabava la carrera. Va ser una casualitat! El 2004 vaig començar assistint els advocats i un any més tard vaig assumir el cas.
Sovint, la mateixa empresa ha subratllat els beneficis econòmics de la seva activitat per al país. Quin balanç en fas?
“El deute extern s’origina quan l’Estat comença a vendre petroli, i de fet, dels 222 cantons, els quatre on ha operat Texaco i després Chevron se situen entre els més pobres del país”
La incidència de les corporacions és súper gran. Hem de ser conscients que els governs no governen; són les corporacions les que posen les regles del joc. Fins fa un temps, als Estats Units, les empreses utilitzaven els polítics, però avui estan directament al poder. Així mateix, Nacions Unides també està cooptada per les corporacions. En el cas de l’Equador, van assegurar que el petroli dinamitzaria l’economia del país, però el deute extern s’origina quan l’Estat comença a vendre petroli. De fet, dels 222 cantons, els quatre on ha operat Texaco i després Chevron se situen entre els més pobres del país. La població emmalaltida local, amb una elevada incidència de càncer, gasta molt més en salut, els cultius estan afectats i, a causa de la contaminació ambiental, es va obligar els pobles indígenes a sortir de l’economia de subsistència i passar a l’economia de mercat. Només han invertit en els polítics. Aquí la pobresa és més pobre encara.
Heu denunciat que l’empresa tampoc utilitza la tecnologia ni les tècniques adequades per reduir l’impacte.
En el litigi, Chevron va argumentar que van operar d’acord amb les tècniques que existien els anys 70, 80 i 90. Van dir que fer les basses amb cru o vessar intencionadament petroli a les carreteres o a l’aigua era una pràctica comuna a tot arreu. Curiosament, abans que Texaco comencés a operar l’any 64, es va publicar un llibre de l’Institut Nord-americà del petroli, que, en un capítol, descriu tècniques per operar amb més respecte pel medi ambient. L’havia escrit un tècnic de Texaco, per no les van voler aplicar. Per mi, hi ha dues raons. Per benefici econòmic il·lícit, ja que per cada barril d’aigua de formació del petroli [que conté concentracions de sals minerals i agents altament contaminant] que no reinjectaven al subsòl, s’estalviaven tres dòlar. I també per actitud racista, ja que consideren que els indígenes valen molt menys que qualsevol altra població. Hi ha pobles que s’han extingit per complet. Actualment, els sansahuari i els tetete només són noms de jacisments de petroli.
En una batalla de David contra Goliat, vau aconseguir una sentència condemnatòria a l’Equador. Per què no s’ha complert?
“El sistema judicial actual protegeix les corporacions, les inversions i el comerç internacional, però no els drets humans, ni el medi ambient o l’ecosistema”
En primer lloc, perquè Chevron no té diners dins l’Equador i, per tant, no la pots obligar a pagar dins el país – va marxar legalment molt abans, l’any 92. L’empresa diu que no pagarà perquè és un frau: diuen que hem subornat experts i jutges per guanyar el cas. Com no hi ha la voluntat de pagar, estem obligats a fer validar la nostra sentència fora del país. Per això vam començar un procediment al Canadà, a l’Argentina, al Brasil… per tractar d’homologar la nostra sentència. De moment, ens trobem que el sistema de justícia ens posa moltes traves i no trobem el camí. Vam recórrer inclús a la Cort Penal Internacional, que va respondre que no troba mèrits per investigar el cas. A mode de conclusió: no hi ha justícia. El sistema judicial actual protegeix les corporacions, les inversions i el comerç internacional, però no els drets humans, ni el medi ambient o l’ecosistema. No hi ha un sistema de justícia que ens permeti jutjat les corporacions. No hi ha una cort de justícia internacional que ens permeti doblegar-les i obligar-les a complir la llei, i aquest és el gran repte que tenim en l’actualitat. Som conscients que és com intentar pujar per una cascada des de l’aigua. No sabem quant temps més haurem de lluitar, però estem convençuts que finalment ens hauran de pagar.
L’empresa ha denunciat el Govern d’Equador als tribunals d’arbitratge. Quin paper juguen aquests instruments?
Hi ha tres arbitratges oberts. És increïble que quan algú té un problema de drets humans i recorre a la justícia, ha de passar per totes les instàncies estatals fins arribar a Estrasburg. En canvi, les empreses, quan tenen un problema amb l’Estat, no passen per les mateixes vies, van directament a l’arbitratge. Per què aquesta diferència, per què aquesta prioritat de la inversió del capital? Això és possible degut als tractats bilaterals d’inversions, de lliure comerç, que no són més que l’instrument jurídic que imposen les corporacions als governs perquè es legalitzi la impunitat. Generen dret a les corporacions, però no obligacions. Aquest és el món al revés que tenim. Els governs són presa directa del poder corporatiu. Tot i que n’hi ha alguns que han volgut avançar, no és fàcil… El sistema d’impunitat corporativa és global, i per tant, la lluita ha de ser globalitzada.
Paral·lelament a la via jurídica, com esteu resistint?
“A les corts d’altres països, seguirem buscant la manera de cobrar les indemnitzacions, però alhora, hem d’articular-nos amb altres lluites”
Localment, sempre estem intentant que els joves mantinguin viva l’esperança. Som conscients que sols no serem capaços d’arribar al final de la batalla, que necessitem teixir aliances arreu del planeta. Hem d’adonar-nos que les víctimes del sistema d’impunitat corporativa som a tot arreu, per això treballem amb les comunitats. A les corts d’altres països, seguirem buscant la manera de cobrar les indemnitzacions, però alhora, hem d’articular-nos amb altres lluites. També hem de demostrar que el sistema judicial no ens protegeix; recordem el que està passant a molts llocs: Berta Cáceres a Hondures, el cas de Máxima Acuña al Perú… Les empreses continuen cometent crims. També treballem per conscienciar els accionistes de les empreses, perquè se’m fa impossible creure que hi hagi persones que per incrementar els seus guanys econòmics, sacrifiquen la vida d’altres persones, de la terra i, en el fons, dels seus propis fills que hi viuen. Hem de fer veure als governs que hi ha una gran buit jurídic. A Espanya, hi ha dos casos paradigmàtics: el del Prestige i el d’una empresa sueca a Sevilla, que va contaminar un riu. Finalment, la població assumeix el dany causat i l’empresa en surt impune. Hem de ser conscients que si no som capaços d’unir-nos, serem arrasats per la voracitat de les corporacions.
Cal trencar barreres entre el lloc d’origen de les empreses i on operen?
Gran part de les empreses són de capital europeu, americà o asiàtic. Cap societat d’Europa o els EUA és capàs de fer en el seu país d’origen el que fa a casa nostra. La població local d’origen ha d’exigir que actuïn de manera responsable a tot arreu, perquè els problemes mediambientals són globals. Què significa l’Amazònia per al món? Quin pes té per a l’equilibri climàtic del planeta? La incidència ha de fer-se des de les dues bandes. Per aconseguir que la ciutadania sigui conscient que el problema ens involucra a tots, hem d’aconseguir teixir xarxes de solidaritat entre poblacions. No ens oposem a l’activitat extractiva, ara mateix depenem de recursos fòssils, però per sobre de tot, cal respectar la vida humana i la Terra.
A Catalunya, el passat mes de novembre, el Parlament va aprovar la creació d’un Centre d’Avaluació dels Impactes de les Empreses Catalanes a l’Exterior.
“Amb quina moral un govern europeu pot demanar a un país africà o de l’Amèrica Llatina respecte pels drets humans quan són còmplices de què les seves empreses cometin crims de lesa humanitat?”
És una gran iniciativa. Ja arribaran les pressions i les amenaces perquè s’elimini. Però és important donar esperança als pobles que lluiten pels seus drets. S’ha de sostenir i donar-hi suport. Tan de bo, aquest centre conscienciï la ciutadania, doni veu a les comunitats i faciliti la sanció dels crims corporatius. La Unió Europea fa bandera de defensar els drets humans, però jo em pregunto: amb quina moral un govern europeu pot demanar a un país africà o de l’Amèrica Llatina respecte pels drets humans quan són còmplices de què les seves empreses cometin crims de lesa humanitat en aquests països? És la mateixa UE i els EUA que s’oposen a un tractat vinculant sobre l’acció corporativa en el marc de les Nacions Unides.
Un portaveu de Chevron va deixar clar que batallarien fins el final. Quines estratègies utilitzen?
“L’empresa ens ha llançat amenaces i fins i tot ha fet pactes amb empreses d’internet com Google o Microsoft perquè els facin arribar les nostres comunicacions”
I va afegir que després, continuarien amb patinets sobre el gel… Han contractat una defensa increïble, més de 2.000 advocats, un lobby de comunicació, d’espionatge i persecució; ens han llançat amenaces i fins i tot han fet pactes amb empreses d’internet com Google o Microsoft perquè els facin arribar les nostres comunicacions. També han pressionat el govern amb accions de comerç, amb qüestions financeres, amb arbitratges internacionals i han intentat convertir els afectats i demandants en criminals. No estan disposats a complir amb la seva obligació, i no per raons econòmiques -Chevron té un benefici net anual que supera els 25.000 milions de dòlars. No estan disposats a fer-ho perquè està en joc el precedent jurídic que amenaça el sistema d’impunitat corporativa global. La multinacional sap que si els pobles som capaços d’obligar-los a pagar el que deuen, hi haurà molta gent al món que plantejarà altres accions contra Chevron i altres. Diguem que, si aconseguim que pagui, serà un precedent important, però si no -i a més envia a la presó o més enllà les persones que duem a terme aquesta lluita-, serà una advertència per aquells que s’atreveixin a enfrontar-s’hi. No lliurem només una batalla contra Chevron, sinó també contra el sistema d’impunitat corporativa.
Teniu por?
Dir que no en tenim és fals. Tots sentim por, però la qüestió és com convivim amb la por. Amb por, hem de seguir. Si, per por, sortim corrent, hauran guanyat. Hi ha por i temor, però seguirem.
