Turisme Sense Fronteres neix amb la noble intenció de lluitar contra la turismefòbia, una de les principals xacres de la nostra societat (ja hi ha qui la compara amb discriminacions com el racisme o la xenofòbia). Tanmateix, el turista només passa entre nosaltres uns pocs dies, o hores, si baixa d’un creuer. Com pot, en aquest poc temps, ofendre a ningú amb la seva presència? Al contrari, sempre somrient, lloa i fotografia un cop i un altre les meravelles del modernisme, i aprecia els àpats de la gastronomia local, tot deixant uns bons ingressos a la ciutat, especialment a la caixa de les grans companyies hoteleres i de serveis turístics, però ja sabem que, amb el degoteig, les engrunes arribaran a la resta de la població, en concret la del país a la qual pertanyin els propietaris d’aquestes societats.
El benefici social del turisme va molt més enllà d’aquestes engrunes, ja que fomenta l’economia col·laborativa, AirBnB n’és l’exemple més clar. A través de la seva mà invisible encaixa les expectatives racionals dels turistes amb les dels propietaris i ho fa, a més, de forma completament lliure de burocràcia, doncs, per a aquesta activitat, no cal pagar impostos, ni contractar i pagar treballadors, ni assumir responsabilitats per la qualitat del servei que s’ofereix, un servei que hauria de ser ofert per una multitud de petits propietaris, però que, lògicament, acaba oferint qui s’ha sabut moure millor, de manera que tot sovint es concentra, igual que els grans beneficis que genera, en ben poques mans.
“Que menys que deixar que els turistes ocupin l’espai públic com els sembli, gentrifiquin els barris més cèntrics desplaçant-ne els ciutadans, abusin dels espais i recursos naturals del país”
Que menys, doncs, que deixar que els turistes ocupin l’espai públic com els sembli, gentrifiquin els barris més cèntrics desplaçant-ne els ciutadans, abusin dels espais i recursos naturals del país, o facin canviar els costums locals, com ara les formes de lleure o els horaris de cuina dels bars i restaurants, etcètera. Les bondats de la seva presència compensen a bastament aquests inconvenients, de forma que la lluita contra la turismefòbia és un deure moral i polític de primer ordre, segurament més que la lluita contra altres discriminacions.
De fet, les víctimes del racisme i la xenofòbia acostumen a ser col·lectius de persones amb pocs contactes perquè han deixat els seus llaços comunitaris per anar a una societat completament desconeguda, amb poca influència política, atès que en comptades ocasions es contempla la possibilitat que exerceixin el seu dret al vot, i amb escassos recursos econòmics donada l’habitual precarietat de les seves feines. Ens trobem, doncs, amb un col·lectiu minoritari sense poder polític, econòmic ni social, el clàssic ase dels cops de qualsevol societat. Aquest és un problema àmpliament analitzat, que els estats ja s’han posat a solucionar amb traves físiques (tanques, mars…) o legals (visats, permisos de treball o residència…) per impedir l’entrada d’aquells que podrien ser discriminats. El turista, per contra, és algú anhelat, en considerar que la seva presència genera riquesa i activitat econòmica. Per tant, no hi ha condicions socials i ideològiques per odiar-lo, fer-ho és fer el mal pel mal.
“Si algú es veu desplaçat dels barris més ben considerats, sempre pot anar a viure a altres veïnats i lluitar per millorar-los, de manera que aquest desplaçament redundarà en un benefici per a la ciutat”
Atacar els turistes és un acte de violència gratuïta: els agressors sempre tenien altres opcions. Si algú es veu desplaçat dels barris més ben considerats, sempre pot anar a viure a altres veïnats i lluitar per millorar-los, com ha fet amb el seu barri de tota la vida, de manera que aquest desplaçament redundarà en un benefici per a la ciutat. Si algú veu incrementat el seu lloguer de forma desorbitada, essent desposseït així dels seus recursos, té la llibertat de marxar a una zona més barata o buscar una feina més ben pagada i, si es queda al barri turistificat, només caldrà que dini a les 12 o sopi a les 7 i ja podrà seure a qualsevol terrassa a gaudir de l’espai públic, confirmant que pot viure en aquell barri en pagar una morterada per l’àpat. Una altra opció és estalviar per pagar les multes per beure una cervesa al banc de la plaça, a 5 metres de la terrassa on, sopant els nostres admirats germans turistes, acompanyant l’àpat amb litres d’alcohol.
Finalment, Turisme Sense Fronteres té la intenció d’unir-se a tota l’opinió publicada que està contribuint a impedir que l’esquerra radical de sempre imposi el seu relat i pretengui fer passar la turismefòbia per una expressió popular de ràbia contra l’enèsima injustícia del capitalisme.
Juan Manuel Pericàs i Xavier Garcia són membres del col·lectiu CATerètic.
