La carretera que ens porta a Tàrent és una vella via de dos carrils envoltada d’oliveres centenàries i cases baixes de pedra. La ciutat està situada al taló de la bota, entre dos mars, una llacuna anomenada mare Piccolo i la mar Jònica o mare Grande. A l’aire, es respira una olor forta de metall.
A la perifèria de la ciutat, hi ha una granja famosa des del segle XIX pels seus formatges. La gent dels voltants hi anava a comprar els productes lactis preparats als seus forns de terracota. Però aquells temps queden lluny, diu el propietari Vincenzo Fornaro envoltat d’un camp de plantes de cànem altes fins al pit.
L’any 2008, les autoritats locals el van obligar a matar el seu bestiar perquè no podia continuar essent consumit o usat per obtenir altres productes alimentaris derivats. Els animals estaven contaminats per un còctel perillós de níquel, plom i altres substàncies tòxiques. Allò va ser la fi dels formatges. La responsabilitat de tot plegat era d’Ilva, la fàbrica siderúrgica més gran d’Europa, que es troba a pocs quilòmetres de distància. Ara, les plantes de cànem substitueixen els altres cultius per intentar posar remei als danys ambientals. Fornaro sabia que l’acereria deixava anar substàncies tòxiques a l’aire i la terra. “He vist els efectes d’aquesta fàbrica en mi”, explica. Quan tenia vint anys, li van haver de treure un ronyó i la seva mare va morir d’un tumor.
La fàbrica d’Ilva ocupa una extensió de quinze milions de metres quadrats, gairebé cinc vegades Tàrent. Va ser inaugurada el 1965 i, als anys setanta, ja havia duplicat les seves dimensions. Durant temps, va produir gairebé un terç de l’acer italià. La fàbrica ha transformat Tàrent en una ciutat industrial gris. Ara, les xemeneies fumejant, els forns ardents i els edificis de ciment dominen la ciutat, que en altre temps vivia de la cria d’ovelles. Encara avui, qui arriba a Tàrent pot veure una refineria de petroli i una enorme fàbrica de ciment a les portes de la ciutat.
Durant el període 1998 -2010, un total de 386 morts es poden atribuir a les emissions del complex siderúrgic
La producció de l’acereria ha disminuït gradualment i ha passat dels nou milions de tones d’acer de 2007 als 4,7 milions de tones de 2015, però els efectes sobre el medi ambient han estat devastadors. Una observació de tretze anys, de 1998 a 2010, conclou que “un total de 386 morts es poden atribuir a les emissions industrials” (una mitjana de 30 l’any). Així es desprèn de les actes judicials que van portar a la confiscació de la fàbrica de Tàrent. S’han trobat nivells alts de plom i dioxines (components cancerígens) a la sang i l’orina de la població que habita la zona i, als barris més propers a l’acereria, el percentatge de tumors i malalties del cor és més alt que a la resta de la ciutat. El problema és que la planta siderúrgica és essencial per a l’economia de la zona: en el moment de producció màxima, donava feina a 40.000 persones i, segons un informe del Parlament Europeu, el 2008, representava el 75% del PIB de la ciutat.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística italià, la taxa d’atur a la regió de la Pulla el quart trimestre de 2015 era del 21,5%. Així, per a molta gent, la possibilitat de tenir una feina compensava els riscos lligats a la contaminació. Durant molts anys, les administracions locals no van fer pràcticament res contra la contaminació perquè la fàbrica era massa important per a l’economia local. “Fa molt temps, es va decidir sacrificar aquesta part d’Itàlia i es va posar en perill la salut de la ciutadania de Tàrent i la biodiversitat de dos mars”, assegura Domenico Finiguerra, que s’ocupa de qüestions ambientals i és un dels promotors de la campanya estatal Stop al consum de territori. “Es va decidir sacrificar aquesta terra en nom del futur econòmic del país i es va donar a les seves indústries tot l’acer que necessitaven”. Tàrent representa un model econòmic basat en el ciment, l’acer i el petroli que no és sostenible, afegeix Finiguerra. “Aquest territori enverinat necessita urgentment un projecte de reconversió ecològica”, conclou.
Batalla legal
Quan les dimensions del desastre ambiental van resultar evidents, la població resident de la zona va decidir emprendre una acció judicial. El 2012, la judicatura va ordenar la confiscació judicial de la planta i es va obrir un procediment d’administració extraordinària. El 2015, els jutges de Tàrent van enviar 44 persones i tres empreses a judici durant la investigació d’un presumpte cas de desastre ambiental provocat per Ilva.
La planta és essencial per a l’economia de la zona: en el moment de producció màxima, donava feina a 40.000 persones
Entre les persones imputades, hi ha els poderosos propietaris de la fàbrica (la família Riva), els càrrecs directius de l’empresa, l’exgovernador de la regió de la Pulla Nichi Vendola i l’alcalde de Tàrent Ippazio Stefano. Fabio Riva va abandonar el país el 2012 i ha calgut reclamar la seva extradició al Regne Unit. El seu pare va morir el 2014, després de dos anys d’arrest domiciliari. Malgrat tot, la intervenció del poder judicial no ha aconseguit salvar el sector agrícola de la zona. Des de 2012, un miler d’empreses han hagut de tancar i, després d’haver de sacrificar mil caps de bestiar, la producció de carn ha baixat un 10%. Com que la terra està profundament contaminada, la pagesia té prohibida la pastura dels ramats en un radi de quinze quilòmetres al voltant de la planta.
En aquest punt, ha entrat en joc el cànem. “Ens hem trobat en una cruïlla i hem hagut de decidir si marxàvem o ens quedàvem”, diu Fornaro. “Hem decidit quedar-nos i defensar la nostra terra”. Per això han plantat cànem, que té la capacitat d’absorbir les substàncies tòxiques de la terra i neutralitzar-les. El cànem va ser usat per primera vegada per la recuperació ambiental el 1986, després del desastre nuclear de Txernòbil a Ucraïna. “Hem començat a recuperar la terra a través de l’ús del cànem”, diu Fornaro ple d’orgull, envoltat de les seves plantes.
Quan ens vam trobar amb ell, l’herba de tres mesos era verda i perfumada. La flaire dolça i intensa que sorgia d’aquestes tres hectàrees de camp contrastava amb els fums de la veïna fàbrica siderúrgica, que encara dóna feina a 14.000 persones. Fornaro va començar a cultivar les plantes fa dos anys amb l’ajut de CanaPuglia, una startup local fundada per Claudio Natile. “El cànem és una planta versàtil, molt lligada a la tradició italiana i amb milers de propietats”, diu Natile. En efecte, ha estat un dels productes agrícoles més importants durant segles. A la dècada dels cinquanta, el país era el segon productor mundial de cànem després de la Unió Soviètica. Les llavors italianes donaven una de les fibres més resistents, que s’usaven per produir roba. Però, amb la industrialització i l’entrada de les fibres sintètiques, el cultiu del cànem va començar a desaparèixer.
Natile diu que la feina de CanaPuglia consisteix, també, en la difusió d’aquesta història. “Vam anar a les escoles i vam parlar amb els capellans, els pagesos i fins i tot amb la policia local per explicar-los com preteníem usar el cànem. El dia que vam plantar les primeres llavors, vam convidar tothom”, detalla.
Bosses, vestits i maons
A Itàlia, el cultiu de cànem és legal, sempre que qui el cultivi declari a la policia que la planta serà destinada a ús industrial i sempre que sigui de la varietat autoritzada, que té un nivell baix de tetrahidrocannabinol o THC, el principal actiu de la marihuana, que provoca alteracions mentals. Actualment, el parlament italià està considerant la possibilitat de legalitzar l’ús recreatiu del cànnabis.
En cinc anys, a la Pulla, els terrenys usats per a la producció de cànem han passat de tres hectàrees a tres-centes, amb la participació d’un centenar de persones cultivadores. Aquest gir ha atret noves inversions, com la que ha permès l’obertura de la primera fàbrica per a la manufactura del cànem de la Itàlia meridional, que transforma la planta en una fibra amb la qual es poden fabricar sabates, bosses, vestits i fins i tot maons per a la construcció. Les llavors també serveixen per a la producció de farina sense gluten i amb un alt contingut proteic i de fibra, que pot ser usada per fer el pa i la pasta. Això sí, la majoria de la pagesia de la regió, com en Fornaro, planten el cànem per netejar la terra de les substàncies tòxiques. Fornaro pot vendre les plantes a la fàbrica de manufactura perquè no contenen toxines, però no pot vendre les llavors per fer farina, ja que podrien estar contaminades.
“Hem de començar a restituir al medi ambient allò que li hem pres i garantir una feina alternativa als nostres fills”, diu. “Ara per ara, només utilitzem el cànem amb finalitat industrial. Espero que, en el futur, també puguem utilitzar-lo com a aliment. El que és segur és que envoltarem Ilva de cànnabis”, afirma amb convicció.
