Si Catalunya arriba a esdevenir un estat reconegut per la comunitat internacional, li caldrà desenvolupar una política de defensa i els instruments militars per exercir-la? O, pel que no hi hagi cap risc o amenaça d’invasió armada de per part d’un altre Estat (i, si hi fos, difícilment podria fer-s’hi front amb un exèrcit petit i novell), no ha de tenir un sistema de defensa armada?
___________________________________
La necessària política de defensa
Per David Bajona
Analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)
A Catalunya, en cas d’esdevenir un Estat independent –subjecte de dret internacional inter pares amb la resta d’estats del seu entorn–, li caldrà desenvolupar una política de defensa i els instruments militars per exercir-la. És a dir, unes Forces de Defensa de Catalunya amb les corresponents capacitats operatives en els dominis terrestre, aeri, marítim i del ciberespai.
L’afirmació anterior no és la més simpàtica ni la més fàcil de fer en determinats estaments del nostre país, que han viscut d’esquena als problemes reals que suposa la construcció d’un Estat i l’assumpció de la plena sobirania. I és força més difícil de plantejar als actors polítics i socials que fa dècades que escolten el discurs antimilitarista. Un discurs que, respecte al procés cap a la independència, planteja que el futur d’una Catalunya independent passa per la indefensió activa i el rebuig a disposar d’una política de defensa pròpia. Per sostenir que a una Catalunya independent no li cal exèrcit, es plantegen bàsicament dos arguments: que el que cal és desenvolupar la seguretat i que podem fixar-nos en experiències d’altres països sense forces armades.
Ampliar el concepte de seguretat cap a la defensa –Costa Rica style– passa inevitablement perquè la policia assumeixi competències militars. Deixant de banda que només els règims autocràtics barregen funcions policials i militars, aquesta és una mala idea. Això és fàcil de visualitzar. Només cal imaginar la policia a càrrec de morters, míssils antitancs i similars i restar les hores d’entrenament de defensa de la dedicació a la seguretat. A més, es tracta d’una idea que només contempla el domini terrestre. Què fem amb la defensa aèria i la marítima? No calen? Pugem un policia en un avió de combat? Fem que una fragata depengui d’una comissaria? I si la idea passa per no incrementar les capacitats de la policia i deixar-la com està, però que també ens defensi, també sorgeixen problemes. Cal supervisió judicial? No? Qui decideix desconnectar la policia del jutge i quan? A més, qualsevol actor –intern o extern– que s’armés només una mica més que la policia suposaria un gran repte. Qui el desarmaria?
Què fem amb la defensa aèria i la marítima? No calen? Pugem un policia en un avió de combat?
Les experiències d’altres països sense exèrcit no resisteixen una anàlisi mínima. Per què? Perquè sempre hi ha algú que s’ocupa de fer la feina. Costa Rica, per exemple, no disposa de forces armades, però té un acord signat amb els EUA, el Joint Patrol Agreement, pel qual el South Command assigna vaixells de la Marina dels Estats Units a vigilar les seves aigües territorials. Islàndia, un altre cas de país sense exèrcit, es va passar tota la guerra freda amb presència militar nord-americana i, ara, manté una missió de l’OTAN, l’Icelandic Air Policing, en què els països aliats assignen avions de combat a l’illa de manera rotatòria.
També se cita l’experiència dels països bàltics com una via pacífica de defensa, ja que, amb Gorbatxov i el col·lapse soviètic (quan els militars russos es venien l’equipament perquè no cobraven), van recuperar la sobirania de manera pacífica. Però, ara, amb el règim de Putin recuperant múscul a Rússia, Estònia gasta el 2,18% del PIB en una defensa molt convencional i dins de l’OTAN. És evident que, al món, tenim casos de països sense forces armades, però també és evident que són països protegits per altres. Són protectorats de facto.
Sense política de defensa, el projecte independentista, des de fora, serà considerat poc creïble
Per tant, és necessari que qui vulgui construir un Estat independent tingui un projecte en política de defensa. Sense ella, el projecte independentista, des de fora, serà considerat poc creïble i de consum intern. I, per aconseguir la independència, caldrà el reconeixement internacional.
Sobirania per fer les paus
Per Martí Olivella
Director de NOVA-Centre per a la Innovació Social
Una Catalunya independent ha de tenir un bon sistema de seguretat per protegir-se dels riscos i les amenaces reals que enfronta la seva població (o que probablement podria patir en els pròxims 50 anys). Tothom coincideix que, avui, no hi ha cap risc o amenaça d’invasió armada de Catalunya per part d’un altre Estat. I, si hi fos, difícilment podria fer-hi front amb un exèrcit petit i novell. Per tant, si la funció de l’exèrcit és la defensa del territori, Catalunya no ha de tenir un sistema de defensa armada.
Ara bé, si la població de Catalunya decideix tenir un Estat independent, aquest només ho serà si és reconegut per altres estats. Els més poderosos poden posar com a condició que Catalunya “contribueixi a la seguretat comuna”. I és obvi que la contribució a la seguretat entre els pobles de la terra no ha de ser forçosament per la via militar ni armada.
Tothom coincideix que, avui en dia, no hi ha cap risc o amenaça d’invasió armada de Catalunya
Una Catalunya sense exèrcit pot ser pionera d’un món sense guerres, en la mesura que la seva contribució a la seguretat internacional sigui amb personal i recursos civils per encarar les causes dels conflictes armats, per ajudar a fer les paus i per a la reconstrucció postbèl·lica. Tenim dues opcions: estar a la cua dels estats que tenen exèrcit o ser dels primers que contribueixen a la pau i la seguretat amb nous mitjans més adequats a fer front als riscos i les amenaces reals: amb prevenció, diplomàcia, cos civil de pau, ajuda humanitària i d’emergències, reconstrucció…
Ara bé, la condició de “contribuir a la seguretat comuna” potser vol dir fer despesa en la indústria militar! “Si voleu que us reconeguem, cal passar per la caixa de la compra d’armament!”. Bé, si fos així –que trist–, podem adquirir aparells de doble ús (policial i d’emergències) per ser el país amb els millors sistemes de rescat, emergències, ajuda humanitària… Faríem despesa per a uns objectius nobles i de molta més utilitat, pràctica immediata.
Serem reconeguts i estimats per molts pobles i estats del món si no ens afegim al club dels poderosos
Si no ens cal un sistema de defensa armada per defensar-nos d’una invasió, hem de participar en operacions militars de coalicions amb interessos sospitosos o protegir-nos d’altres amenaces violentes com el terrorisme? Doncs, amb un exèrcit segur que no. De què han servit els exèrcits més poderosos del món (EUA, Rússia, el Regne Unit, França…) per evitar els atacs terroristes a les seves capitals? El terrorisme no es combat amb exèrcits! Es combat no fomentant-lo, prevenint l’extremisme violent, en el camp de batalla d’internet, amb serveis d’intel·ligència, policia i justícia eficients i ben dotats. També amb una democràcia participativa, plena; amb una societat i un món equilibrats, amb cohesió social interna i internacional. Invertir en tot això sí que és invertir en veritable seguretat humana. I, en això, podem ser els capdavanters.
Creure que no pot haver-hi un Estat sense exèrcit és com creure que un país no pot aconseguir la independència per la via noviolenta i democràtica. Si aconseguim la independència amb la força del poble, només serà amb aquesta força que la mantindrem i defensarem. La idea que, amb un exèrcit, serem respectats és una rèmora del passat. Serem reconeguts i estimats per molts pobles i estats del món si no ens afegim al club dels poderosos, si no som una amenaça per a ningú, si ens posem al servei dels fonaments de la pau, l’equitat i la seguretat humana local i global.
Començar un nou Estat sense exèrcit és possible; desmuntar un exèrcit existent, quasi impossible. Catalunya serà un Estat de pau o no serà.
