Romina Bernardo, Choco –com ella prefereix que li diguin– arriba amb un gran somriure. Té un flow que li costa d’amagar. El 2013, June Fernández a la revista Pikara Magazine, escrivia allò de “Si no puedo perrear, no es mi revolución” i també, aquell mateix any, neixia Chocolate Remix. La seva existència transgredeix les mateixes normes del gènere musical des d’un punt de vista lèsbic i feminista i el resignifica des del plaer femení des de les dones i per a les dones. “Jo sempre dic que li’n dec una a la June per la publicació d’aquella peça que va ser la meva salvació perquè posava tot un marc teòric a tot el treball que jo estava fent”, explica. Parlem amb ella sobre els cinc anys del projecte argentí Chocolate Remix, sobre com despatriarcalitzar i visibilitzar les qüestions lèsbiques a través del reggaeton i la seva relació amb el feminisme. Podreu escoltar-la en directe aquest dissabte, 28 d’abril, a la festa del dotzè aniversari de la Directa a l’Ateneu Nou Barris de Barcelona.
Com va néixer la idea de crear Chocolate Remix? I per què vas decidir dedicar-te professionalment a la música des d’un vessant feminista, que no deu ser gens fàcil…
Inicialment el projecte va començar com un acudit, era una idea conceptual que jo tenia. Vaig pensar a fer una cançó com a una obra en si mateixa utilitzant el reggaeton com a excusa per subvertir-lo i parlar de qüestions de les quals mai es parla, com és la diversitat sexual i, més concretament, el plaer lèsbic. Un dels dos elements fonamentals a l’hora de concebre aquesta idea va ser pensar el projecte des del reggaeton, que té com a referent el típic macho llatí. I em semblava divertit invertir aquest rol i posar una lesbiana en aquest lloc i jugar amb aquest estereotip tan extrem des d’un punt de vista satíric. Això va ser principalment el que més em va motivar, el fet de jugar amb un gènere musical que sempre s’ha caracteritzat per usar un llenguatge molt sexual i poder fer música des d’aquesta crítica al contingut masclista del reggaeton. Així va néixer el reggaeton lèsbic. Per altra banda, m’interressava parlar del sexe i el plaer entre lesbianes, des d’on mai se’n parla, des del punt de vista d’una bollera com jo. Al principi, no em vaig interessar tant per la música en si mateixa, tot i que jo he fet música des de sempre. Vaig decidir-me a gravar una primera cançó d’una manera bastant cutre, amb un micròfon qualsevol que tenia a casa meva i vaig fer la música mirant-me uns tutorials al YouTube. Jo sempre he fet música però des d’un altre lloc. Vaig estudiar guitarra i vaig esdevenir baixista, mai havia estat cantant, sempre havia estat instrumentista i feia algunes coses digitals però reggaeton mai n’havia produït i era tot un món desconegut per a mi. Llavors vaig fer una primera cançó que es diu “No nos hagamos cargo” i, per difondre-la, vaig crear un collage amb una foto meva i unes ballarines que vaig trobar a Google. Era una bizarrada extrema. La vaig pujar al meu perfil de Facebook i va tenir ressò. Després vaig fer un altre tema amb el mateix caràcter extravagant i bizarre i vaig acabant fent-ne d’altres fins que en una festa em van dir que quan pensava fer un concert. Després d’això, vaig acabar apareixent a un show i és aquí quan Chocolate Remix va agafar un punt més seriós i a mi em va agradar molt la idea. Respecte a la segona cosa que em preguntaves, definitivament un projecte musical havia d’estar relacionat amb la meva ideologia. Realment, primer em va cridar el lesbianisme i després el feminisme. Primer militava més en la qüestió de la diversitat sexual i el lesbianisme i vaig acabar entrant en un món, el feminisme, que era totalment nou per a mi. Aquí vaig trobar un sentit i un marc teòric a allò que estava fent que em va donar força. Entre corbes sinuoses, ara ja fa cinc anys que estic amb aquest projecte però visc d’això des del 2016. Els primers anys em dedicava a altres coses. Sóc informàtica reconvertida en cantant de reggaeton.
Què t’inspira per crear les lletres de les teves cançons?
Les meves lletres són autoreferencials, tenen a veure amb el que jo penso, des d’on sento i visc. També, tenen una part més de fantasia imaginària. És curiós, però passa que sovint hi ha conceptes que sorgeixen a partir del mateix marc que estàs utilitzant, el marc de la rima, que de vegades em dispara coses. Moltes vegades faig servir una paraula i després n’arriba just una altra que no estava a la història inicial però que, de sobte, ha entrat i, des d’allà, comencen a sorgir coses noves. Diria que m’inspiro en el meu dia a dia però les cançons van prenent matisos diferents pel marc mateix de la fórmula que utilitzo per a composar les lletres.
Abans has parlat que t’emmarcaves dins de l’etiqueta del reggaeton lèsbic. Et sents còmoda dins aquest marc?
Aquesta etiqueta la vaig crear jo, per tant, ara no en renegaré [riu]. Quan vaig pensar en aquesta etiqueta, ho vaig fer amb la mateixa idea de subvertir el gènere del reggaeton, com he comentat abans. Ara, després de cinc anys, són els altres els que m’emmarquen dins aquesta etiqueta.
S’ha creat un nou gènere musical?
És possible. Jo ja no la utilitzo tant perquè d’alguna manera, comença a ser restrictiva per a mi, però tampoc em molesta. Crec que identifica bastant el meu treball i que ajuda als altres a identificar-lo.
Visibilitzes el sexe lèsbic a les teves cançons i les cantes en directe en places i carrers. Alguna vegada has tingut públic conservador amb el qual s’hagi creat alguna situació incòmoda?
“Quan jo vaig començar semblava que tot allò que tingués relació amb el sexe era masclista en si mateix. Crec que avui ja podem afirmar que això no és així”
Moltes vegades m’he trobat amb públics que, al principi, semblaven d’allò més conservador, però després ha resultat que no i m’han sorprès gratament. Generalment he tingut bones experiències. Crec que el que sol passar és que em veuen que estic tan convençuda cantant i explicant el que sento, que els acaba agradant el que faig o s’inhibeixen. Només recordo una situació que va ser memorable per a mi. Vaig anar a tocar a una província del Nord d’Argentina que es diu Santiago del Estero. Està al costat de la meva província, Tucumán. El nord es caracteritza per ser un territori molt controlador i catòlic, i vaig anar a parar a aquest lloc on normalment passen molt poques coses. Aquell concert no tenia res a veure ni amb qüestions de gènere o amb feminisme. Un amic em va proposar anar a tocar amb un grup de nois que tenien un grup d’ska. Els va dir que tenia una amiga tucumana que vivia a Buenos Aires i estava de pas per Santiago, i els va parlar de Chocolate Remix. Jo no sabia què m’anava a trobar…i ells tampoc [riu]. Vaig arribar i el panorama era molt ardu, i vaig pensar: “mare meva, de què em disfresso ara aquí?” Era un lloc on normalment toquen música tradicional norteña i el públic era bastant familiar, amb parelles normatives. Aquesta banda de ska era, en aquest ambient, el més revolucionari que hi havia allà. Imagina parlar de llepar un cony en aquell ambient, davant de tota aquella gent. Em semblava un salt molt gran. Em va fer molta cosa al principi però estava molt entregada. Al sonidista, que era especialista en música folklòrica, li va quedar clara la meva demanda que la meva veu s’havia d’escoltar ben clara. Tot va sonar perfecte. L’espai era com un pati de terra amb uns arbres, era un lloc molt curiós. Els nois de la banda em van preguntar si volia tocar jo primer però vaig dir que no, que preferia cap al final. Quan va arribar el meu moment, vaig pujar a l’escenari i vaig començar a cantar aquella cançó la tonada de la qual diu: “Bum, bum, como me gusta ser tortita, me gusta cuando me gritas mami“. Jo anava mirant les cares de tothom i la gent no podia creure el que jo estava cantant, em miraven amb una cara molt estranya. Al cap de no-res van començar a passar coses molt estranyes. En un moment, es va liar la cosa al davant del tot de l’escenari una fila plena de noies joves. No eren lesbianes, eren les xicotes dels tios de la banda però van entendre que allò era una història feminista i que s’havia de donar la cara. De sobte, al fons, un noi va començar a cridar-me “puto“. Totes aquelles pibas es van donar la volta i li van començar a cridar que era un homòfob de merda. Jo estava atònita pel que estava passant i el noi es va callar. Quan va acabar el concert va venir molta gent a dir-me que li havia agradat molt i va ser un moment molt bonic per a mi. Estava en un lloc del qual, en un inici, pensava que no sortiria viva i que em condemnarien a la foguera, com a les bruixes. A part d’aquesta situació, no he patit mai cap agressió molt més violenta. El moment més incòmode i agressiu va ser aquesta vegada. Un tipus cridant-me “puto” enmig d’una festa i un munt de noies fent pinya per defensar-me a un lloc on no em coneixia ningú. Vaig aprendre molt de mi mateixa i vaig entendre que em calia trencar prejudicis.
Si intercanviem els papers i les cançons que tu cantes les cantés un home, segurament el podrien acusar de masclista. Per exemple em ve al cap una cançó, la de “Lo que las mujeres quieren” que diu: “empújalo mujer, ay empújalo”. Quin és el valor que té fer el que fas com a lesbiana i com a feminista? Has tingut algun problema amb algun sector del feminisme pel contingut i el format de les lletres de les teves cançons?
Si a tot [riu]. En primer lloc, crec que no partim del mateix punt. Ser home no és el mateix que ser dona. Amb això vull dir que hi ha diferències de base molt clares. Jo no tinc els privilegis que té un home ni parteixo del mateix lloc. El meu lloc i la meva relació, respecte a la resta de dones, és d’igual a igual. A més, parlo en primera persona i amb veu pròpia. Quan jo parlo de “Lo que las mujeres quieren”, parlo del que jo vull, no parlo d’una tercera veu. Part del que faig té a veure amb això, amb la necessitat de donar-li aquesta volta de rosca des dels estereotips que s’assumeixen des del reggaeton. Quan jo vaig començar amb Chocolate Remix, recordo que el feminisme en aquell moment estava molt anclat en una anàlisi que girava entorn del que té a veure amb la cosificació i objectivació dels cossos de les dones i, en algun moment, es desdibuixava una mica la idea i semblava que tot allò que tingués relació amb el sexe era masclista en si mateix. Crec que avui ja podem afirmar que això no és així, que el sexe no és masclista en si mateix. Llavors al principi, el projecte ficava el dit en la nafra respecte a aquesta qüestió. A mi m’agradava poder generar contradiccions i debats en els meus propis ambients.
I aquests debats s’han donat? De quin tipus?
Ha generat moltíssim debat i controvèrsia, sobretot al principi. Recordo que el primer any ens van convidar a tocar el 26 d’abril, dia de la visibilitat lèsbica, a un esdeveniment de lesbianes i feministes. Va ser molt tens i quasi ens llencen tomàquets! Eren dones feministes amb les quals avui em veig i som companyes però que en aquell moment van entrar a cremar-me el perfil de Facebook. I ho entenc, com he comentat, jo també ho vaig fer una mica a propòsit. Bé, una mica no, bastant. Buscava generar debat. Sempre dic que quan estava de moda el terme “objectivització”, ningú em volia i quan es va posar de moda el terme “apoderament”, llavors van dir: “Ah! La Choco és l’hòstia!” És un acudit, però va ser un debat que es va anar donant i el projecte es va anar definint segons el moment que vivia el moviment feminista a l’Argentina. Entenc que per molta gent hagi estat com una galleda d’aigua freda però bé, en realitat té a veure amb altres coses i estic molt agraïda que s’hagi donat aquest debat tan necessari.
Jo sempre dic que li agraeixo molt a la June Fernàndez allò de “si no puedo perrear no es mi revolución”. Ella posava tot un marc teòric a allò que jo estava fent i vaig dir: “Sí, és això!”. Jo no sóc escriptora i per fi algú havia captat el que jo estava fent i ho va poder plasmar en paraules. A partir de llavors molta gent va dir: “Llavors això de la Choco no estava tan malament!” Li’n dec una a la June.
Aquest any, a Catalunya i a l’Estat Espanyol, la vaga del 8 de març ha estat molt massiva, agafant el llegat argentí del 2017. A més, s’ha anat estenent per 130 països. Com veus aquesta crida des d’Argentina dins el context global?
“Em crida molt l’atenció com Argentina ha marcat un precedent en diverses qüestions de moviments socials relacionats amb el feminisme. El ‘ni una menos’ i la vaga del 8 de març en són dos clars exemples”
Em crida molt l’atenció com Argentina ha marcat un precedent en diverses qüestions de moviments socials relacionats amb el feminisme. El “ni una menos” i la vaga del 8 de març en són dos clars exemples. Allà la militància feminista té molta potència. Tenim grans referents i grans veus. Hi ha molt moviment, jo no havia vist mai res semblant. L’altre dia vaig anar a tocar a un poble rechiquito i van aparèixer un munt de noies de catorze anys amb el mocador de la campanya per la legalització l’avortament, molt al dia amb tota la situació actual i molt presents a les marxes i en les discussions… Jo, amb catorze anys no en tenia ni idea. Definitivament està passant alguna cosa molt grossa i que es repliqui en altres ciutats del món implica que, d’alguna manera, hi ha una energia molt forta que se sent i que, per sort, es replica.
Sí, sí, aquí van fer vaga fins i tot estrelles de la televisió com l’Ana Rosa Quintana… El context va ser tan fort que va arribar a aquests sectors més conservadors…
Sempre hi ha una part que és de postal, d’aquesta gent que hi és perquè hi ha de ser. Això sempre ha passat i sempre passarà però, si aconseguim l’avortament lliure i gratuït, em semblarà un golàs independentment de tota la gent que es lucri amb això. Clar que podríem debatre i molt sobre com es massifica el discurs, quins valors es perden pel camí, quines qüestions es banalitzen… hi ha molt per discutir al respecte. Però a mi em sembla històric que aquest tipus de qüestions estiguin en les agendes mediàtiques i polítiques. A Argentina hi ha un programa de televisió que es diu Agencia Mediática on, fa no gaire, es parlava de vedettes i ara estan parlant de MisoProstol, en un país on l’avortament encara no és ni legal, ni lliure, ni segur, ni gratuït. Això és un èxit.
De les anàlisis que has escoltat sobre el teu propi projecte, quina t’ha semblat més remarcable?
Una de les opinions que més m’ha cridat l’atenció sobre el projecte… de vegades ho penso amb un cert sentiment de culpa perquè justament és una de les opinions més originals que he trobat en els últims temps i la fa un home, hetero, cis, pare de família… amb totes les etiquetes! [riu].
Em van etiquetar en un tweet i vaig anar a fer un cop d’ull. Era un blog d’un noi espanyol, crec, o català. Argentí segur que no era per la forma de parlar. Utilitzava un pseudònim i em va semblar molt potent el que deia. Ell es presentava a sí mateix com a home, hetero, cis, etcètera. Deia que tenia amigues feministes… bé, contextualitzava una mica. I deia que, independentment de la intenció amb què jo ho fes i que això ja pogués ser revolucionari en sí mateix, ell trobava un potencial vertaderament revolucionari, per exemple, que, com que li agradava molt Chocolate Remix, s’ho posava a tot volum i ho cantava mentre netejava casa seva. I explicava que li semblava realment revolucionari que un home, heterosexual, cis, es posés a personificar una dona lesbiana. Jo em vaig imaginar a mi mateixa a casa meva personificant Queen, “I want to break free!” [canta] i imaginant que sóc Freddy Mercury. I crec que la majoria de nosaltres hem personificat homes com a icones. Alguns homes potser han arribat a personificar dones, no és el més comú, sobretot si no són gais. Però homes cis heteros personificant lesbianes i cantant “quiero hacer la tijereta” i coses per l’estil… el potencial que existeixi aquest imaginari i que sigui possible per a qualsevol, això comença a canviar la jerarquia de les coses d’una manera brutal.
Em vaig quedar sorpresa quan ho vaig llegir, em va agradar molt.
Quins projectes de futur tens?
Ara estic treballant en una nova producció. Alguns dels nous temes encara són inèdits i s’escoltaran per primera vegada a l’aniversari de la Directa.
Estem en procés de producció, aviat ens posarem a gravar i a mitjan any sortirà un nou single amb videoclip. Ho gravarem ara al maig. I després traurem un altre nou single. També tinc un EP acústic que ja està gravat i falta mesclar-lo només, que sortirà cap a finals d’any.
I després hi ha un parell de viatges tancats que encara he de veure què muntem al voltant d’això, però tornaré a estar per aquests voltants cap a juny – juliol.
