Salvador Seguí sabia perfectament que estava amenaçat. Dies abans del seu assassinat, tenia prevista una trobada amb Francesc Macià. Un dels seus estrets col·laboradors va avisar tant el sindicalista com el republicà del fet que uns desconeguts els advertien que millor no celebressin la reunió, perquè Seguí estava en el punt de mira del Sindicat Lliure. Seguí anava armat, com la immensa majoria de sindicalistes del moment, i solia portar algun col·laborador que l’ajudés a defensar-se. No era per a menys. Els historiadors han anomenat al període entre 1917-1923 com els anys del pistolerisme. Tanmateix, aquest és un eufemisme que amaga una guerra social violenta i desigual.
Ja el 1921 el socialista Antoni Fabra Ribas comptabilitza, per al període 1910-1921 i exclusivament a la capital catalana, un total de 175 morts. Gairebé tres de cada quatre, 122, són obrers assassinats, per només 23 patrons, 21 gerents i directius i 9 policies i militars. Entre 1920-1923 la repressió s’accentua. Amàlia Pradas (2003) comptabilitza un total de 466 morts i 1.052 ferits. Són llegendaris els tiroteigs entre l’Astra i la Browning (per part dels sindicalistes de la CNT) i la Llama (per part dels sicaris a sou del Foment). Hi contribueix el fet –no gaire conegut– que, tot aprofitant la neutralitat, Catalunya fabrica armes per als contendents de la Guerra Mundial. Ara bé, la guerra és desigual. La policia i l’exèrcit disposa de prou dades personals, domicilis, infiltrats i ofereixen impunitat legal als mercenaris. Per la seva banda, la patronal contracta detectius i pistolers que, reclutats sobretot entre el sindicalisme groc, actuaran com a paramilitars.
Entre 1920-1923, els anys més durs del pistolerisme, la repressió s’accentua a la ciutat de Barcelona i es comptabilitzen un total de 466 morts i 1.052 ferits
Un vespre de l’any 1923, Seguí era al Teatre Còmic del Paral·lel acompanyat de la seva companya, Teresa Muntaner. En detectar entre el públic uns sospitosos, s’escapoleix per una porta d’emergència i fuig en taxi, malgrat que és seguit. A la porta del seu domicili se’ls torna a trobar, i s’hi encara. Hi ha massa gent i la presència de la dona, aleshores embarassada, els detura.
Tres dies de plom
Els mateixos sicaris l’esperen dissabte 10 de març a les 4 de la tarda a la Plaça Universitat. Tanmateix, hi ha massa gent i decideixen refer el pla. Aquella tarda, Seguí preveu passar a cobrar alguns dels seus serveis com a pintor de parets, va acompanyat del seu company Francesc Comas Peronas. És aleshores que els pistolers l’esperen a la confluència dels carrers de la Cadena i de Sant Rafael, avui desapareguts sota la rambla del Raval. Allà rep un tret al clatell, mentre que Peronas és tirotejat i ferit mortalment. Segons els testimonis, els autors van ser tres homes que mai serien identificats. La notícia s’escampa ràpidament. El jutge aixeca el cadàver i se l’emporten a l’Hospital Clínic.
L’endemà la ciutat es lleva consternada. Multitud d’habitants de Barcelona es congreguen al lloc del crim per dipositar flors. A la tarda es van produint alguns tiroteigs i aldarulls dispersos. Les autoritats, amb por que hi hagi un motí, es dediquen a detenir desenes de sindicalistes, mentre que no fan cap acció per capturar els assassins. Com ja ve passant habitualment quan hi ha tensió, clausuren el diari confederal Solidaridad Obrera.
L’assassinat provoca tiroteigs i aldarulls dispersos. Les autoritats, amb por que hi hagi un motí, es dediquen a detenir desenes de sindicalistes, mentre que no fan cap acció per capturar els assassins
Dilluns 12 de març de 1923 a primera hora del matí, se celebra clandestinament el seu enterrament. L’única persona autoritzada a assistir va ser el seu advocat, amic íntim i parent, Lluís Companys. Ni tan sols permeten ser-hi a la seva dona i el seu fill. La indignació popular va pujant graons. A mig matí, grups de sindicalistes recorren la ciutat comminant a tancar comerços i aturar les fàbriques. A la tarda, la vaga general és total. A les cinc, una manifestació multitudinària es dirigeix vers el Govern Civil. El governador, aclaparat per la situació, allibera els anarquistes detinguts el dia anterior i promet la celebració pública d’un funeral per a l’acompanyant de Seguí, Francesc Comas, mort aquell mateix dia de resultes de les ferides de l’atemptat. Aquest enterrament per delegació serà apoteòsic, amb milers d’assistents a la comitiva. El sindicalista, un dels homes que va posar contra l’espasa i la paret l’Estat i la patronal, serà definitivament un mite i un màrtir.
Per què maten Seguí?
És un dels líders visibles i carismàtics de la CNT, una organització que, després d’un temps considerable de gestació des de la vaga general de 1902, anirà aplegant l’atomitzat món sindical amb l’arxipèlag heterogeni dels grups llibertaris, que tot just han arrossegat enfrontaments interns per disputes ideològiques i que han patit una terrible repressió durant l’era d’atemptats de 1890, molt especialment en la causa general dels Processos de Montjuïc (1897).
La policia segueix perseguint amb ferocitat el moviment llibertari i il·legalitzant les associacions de treballadors. En un fenomen que és europeu i que opera com a fórmula de control, formacions polítiques com els socialistes, els republicans, i a Barcelona –en una clara operació d’estat– el lerrouxisme, tracten d’enquadrar a la vida política de partit una classe treballadora creixent i amb la consciència cada vegada més consistent. Això passarà amb els treballadors alemanys amb l’SPD, els francesos amb els radicals i els socialistes, o els britànics amb els laboristes. Els partits es dedicaran a controlar les aspiracions dels treballadors com a fórmula d’evitar la revolució i alhora per incorporar-los als respectius projectes nacionals.
L’any 1907, El Diluvio –òrgan periodístic de Lerroux– assenyala Seguí com a terrorista. El Noi del Sucre demanarà una retractació pública abans d’irrompre en un míting lerrouxista
A Barcelona, els lerrouxistes fracassen, precisament perquè l’anarquisme és capaç d’aplegar la classe treballadora en l’espai independent anarcosindicalista. En aquesta disputa en què els lerrouxistes, majoritàriament nacionalistes espanyols de coll blanc, amb una presència important de funcionaris de l’Estat, catalanòfobs i demagogs, Seguí hi tindrà protagonisme. L’any 1907, El Diluvio –òrgan periodístic de Lerroux– assenyala Seguí com a terrorista. El Noi del Sucre demanarà una retractació pública. Al cap d’uns dies, irromp en un míting lerrouxista i s’abraona contra els oradors. La cosa acaba en una baralla multitudinària. Un lerrouxista el dispararà però la bala acabarà matant un assistent. Seguí passarà una temporada a la presó, acusat de l’assassinat, fins que un tribunal l’exonerarà.
Això fa que el republicanisme catalanista el consideri com a un home valent, i aprecia el seu gest en la convulsa relació entre un lerrouxista que pretén assimilar el moviment obrer i acabar amb l’incipient nacionalisme. Tanmateix, l’espai anarcosindicalista mantindrà la seva absoluta independència, conformant primer la Solidaritat Obrera (1907) i posteriorment la CNT (1910). Hi ha molta polèmica historiogràfica sobre si aquestes relacions amb republicans com Companys o Layret haguessin comportat una confluència que hauria transformat la CNT en un partit polític.
Si ens remetem als textos i discursos des de Tornabous (poble natal de Seguí), veiem que més aviat és al contrari. Els anarcosindicalistes persegueixen la complicitat i incorporació de les classes mitjanes i dels treballadors liberals. No ens ha d’estranyar que bona part de les reunions confederals es facin al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), o que la vaga de la Canadenca s’iniciés en solidaritat amb oficinistes acomiadats. Mentrestant, Seguí demostra ser un líder amb una gran capacitat de combinar idealisme amb pragmatisme, de cercar aliances i articular un interessant discurs sobre l’autonomia de la classe treballadora.
Seguí serà un estratega hàbil que porta la iniciativa en els convulsos anys de la Guerra Mundial. Juntament amb una generació de líders sindicals, portarà a enquadrar tres quartes parts dels treballadors de coll blau catalans i a liderar un seguit de vagues generals capaces de posar contra les cordes l’Estat i una classe empresarial que no dubtarà a fer servir la guerra bruta contra la CNT. Especialment interessant serà la vaga de la Canadenca, en què després de setmanes de conflicte, són capaços de doblegar el Foment i aconseguir per decret la jornada de 8 hores (abril de 1919). Aquesta serà una humiliació que la patronal mai perdonarà, encetant una venjança que els durà a matar líders obrers pels carrers de la ciutat. La detenció i internament de Seguí al penal de Maó (desembre 1920-abril de 1922) el salvarà la vida… de moment. Serà aquest moment en què es dedicarà incansablement a teoritzar sobre la revolució.
Els estralls de la guerra bruta, juntament amb el miratge que suposa la Revolució Soviètica, deixa una CNT en una situació extremadament difícil
Els estralls de la guerra bruta, juntament amb el miratge que suposa la Revolució Soviètica, deixa una CNT en una situació extremadament difícil. A còpia d’assassinats i empresonaments, l’organització és en mans dels més joves i radicalitzats. La militància davalla considerablement. El retorn de Seguí (1922-1923) amb les seves gires de propaganda fan pensar a la patronal i l’Estat que es pot reactivar l’amenaça anarcosindicalista. La condemna a mort ja està dictada.
L’any vinent se celebrarà el centenari de la vaga de la Canadenca, un dels moments més transcendentals (i menystinguts) de la història del nostre país. Enguany es compleixen 95 anys de l’assassinat de Seguí i també ben aviat farà un segle del seu traspàs. Pot ser una bona excusa per fer-lo ressuscitar de l’oblit de la història oficial. Al cap i a la fi, amb cent anys de distància, el Noi del Sucre continua essent capaç de guanyar batalles.
