Pablo Batalla Cueto (Xixón, 1987) és escriptor, periodista i historiador de formació. És autor d’assaig polític i coordinador de la revista Cuaderno, però també és muntanyenc i els darrers anys s’ha dedicat al pensament i la filosofia de muntanya. El 2019 va publicar La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento ilustrado y anticapitalista (Edicions Trea) i ara ens deixa La bandera en la cumbre. Una historia política del montañismo (Capitan Swing, 2025). Al llarg de més de tres-centes pàgines l’autor aborda les maneres com l’alpinisme s’ha utilitzat com a eina política. Batalla concep la muntanya com un espai on se succeeixen dinàmiques de poder i situa l’inici d’aquest procés amb el naixement de l’alpinisme en paral·lel amb la “modernitat”. Aquesta l’impregna de liberalisme i, a partir d’ací, l’autor ho connecta amb altres cosmovisions polítiques o religioses dels últims tres segles. Des del feixisme o el nacionalisme fins al pensament decolonial o l’anarquisme. Amb una escriptura detallada i plena de referències literàries, el seu llibre denuncia l’escassetat de literatura que conceba la muntanya com un espai polític on les diferents narratives convergeixen. Davant una literatura merament esportiva o una altra de caràcter romàntic, l’obra obri una nova línia d’investigació i incorpora la dimensió política a l’escenari natural.
Com va sorgir la idea de fer una història política i ideològica de la muntanya?
Doncs al final, s’escriu allò que t’agradaria llegir i aquest ha sigut el cas amb tots els llibres que he publicat. Soc lector de llibres muntanya, d’històries de muntanyisme i trobava a faltar un llibre que tractés la dimensió política de l’alpinisme, que és evident que l’ha tingut des del minut u. No és casualitat que l’ascensió de e Balmat i Picard al Montblanc, en 1786, fos tres anys abans de la Revolució Francesa i, en conseqüència, tampoc és casualitat, de la mà del liberalisme, el naixement de l’alpinisme en la mateixa època que el de la modernitat. En general, les obres dedicades a la muntanya poden esmentar el fet que hi haja expedicions o ascensions vinculades a ideologies concretes, però sempre des d’un punt de vista secundari, quan considere que és un element primari en el desenvolupament de l’alpinisme. Igual que és inconcebible no pensar que el futbol és una eina política, l’alpinisme també és política. Cal evitar caure en el mantra de pensar que la muntanya és sols un espai d’evasió, de pau i tranquil·litat.
Per això comences amb un capítol explícit sobre l’esport i la política?
“Cal evitar caure en el mantra de pensar que la muntanya és sols un espai d’evasió, de pau i tranquil·litat”
Sembla que amb l’alpinisme parlem de les muntanyes com un espai on evadir-nos de la polis. La polis, la ciutat, queda ací baix quan vas a la muntanya. Però la política va més enllà de les ciutats i pobles i arriba fins a aquestes latituds, i per això el primer capítol està dedicat especialment a l’esport i la inexistent no política. Al cap i a la fi, volia tractar el muntanyisme des d’una perspectiva que el posés en context amb els nacionalismes europeus, amb l’imperialisme britànic i no tant que des del punt de vista esportiu, romàntic, poètic o artístic. Per poc que connectem la història de l’alpinisme i la política, veiem que ací no ens hem evadit de la política i hi ha una declaració explícita de què açò no és sols esport.
Al llibre fas referència a les aportacions que t’han ajudat amb la configuració del llibre. Esmenes algunes diferències conceptuals i metodològiques que disten de l’anterior llibre, Virtud en la montaña. Com van ser les aportacions d’Olga Bláquez, doctora i escriptora d’una literatura de muntanya, com diu ella, minoritària?
Doncs en relació amb l’anterior llibre, l’Olga va criticar com havia gestionat la presència de les dones a l’àmbit del muntanyisme. El fet és que havia dedicat dos capítols a les dones a la muntanya i les seues experiències, i sols des del prisma de la lluita feminista. La documentació que em vaig trobar era essencialment masculina, però sabia que no podia ser un all-male panel. El problema és que ho vaig reduir al feminisme. La perspectiva de gènere havia d’anar més enllà, havia de ser independent de si tenia una vinculació o no en la lluita feminista. I n’he aprés. És l’exemple de Junko Tabei. Tabei va ser la primera dona a arribar a l’Everest, l’any 1975. Havia estat rebutjada per les cordades masculines i va fundar el primer club femení d’escalada. Tot i ser un referent per a noves alpinistes, volia ser considerada una tan sols dona dedicada a les tasques de la llar, i volia que es referiren a ella, no com “la primera dona que havia arribat a l’Everest”, sinó la trenta-setena persona. No volia aquesta distinció. El govern conservador japonès, amb les eines de propaganda cultural, va aprofitar la gesta i va fer ús polític afirmant un mite en què les dones s’alliberaven, però no deixaven de ser bones mares i esposes.
Comences pel liberalisme perquè l’alpinisme, ens dius, neix amb ell. Com s’expressa durant aquests primers passos?
“El liberalisme també es va expressar amb l’exploració britànica de l’Himàlaia. Una volta ‘conquerida’ aquesta regió, calia saber quins recursos es podien explotar, com explotar-los, quina gent hi vivia… Calia desamortitzar el que no produeix, produir a costa d’esprémer la naturalesa”
El muntanyisme, des d’un inici, està vinculat al liberalisme no sols pel que és evident: l’èpica de l’individu autosuficient, audaç, valerós i creatiu que conquesta allò que el ésser humà no ha conquistat prèviament. Això és així, però és important també saber que el liberalisme va utilitzar el muntanyisme com a eina de propaganda cultural de la seua cosmovisió política. I no sols això, sinó que el liberalisme també es va expressar amb l’exploració britànica de l’Himàlaia. Una volta “conquerida” aquesta regió, calia saber quins recursos es podien explotar, com explotar-los, quina gent hi vivia… Calia desamortitzar el que no produeix, posar a produir a costa d’esprémer la naturalesa. I en aquest context l’alpinisme juga un paper molt important en el desenvolupament de la política colonial dels imperis. Eren soldats al servei d’eixos imperis.
Presentes el nacionalisme com un element que ha marcat notablement el desenvolupament de l’alpinisme. Com incentiva el nacionalisme les eixides a la muntanya i l’alpinisme?
A les fronteres internes veiem com les muntanyes i el seu coneixement formaven part de la construcció nacional. Dins dels mateixos estats europeus, també va tenir la seua èpica posar els vèrtexs geodèsics, que també seria més aviat una forma de nacionalisme, de “conéixer la pàtria”. Especialment durant el segle XIX i XX, amb l’auge dels nacionalismes, els pobles de muntanya i el seu entorn s’havien de conéixer, cartografiar els passos i racons aïllats perquè conservaven les tradicions autòctones i més pures. Un altre exemple clar és la creació dels clubs de muntanya, que tenien la missió de reforçar la identitat i l’esperit nacional, especialment després de contextos de crisi política, social i econòmicament traumàtiques. Havia passat a diferents països europeus durant el pas del segle XIX al XX. S’havia fet a França amb el Club Alpí Francés (CAF), just després de la guerra francoprussiana que va traumatitzar el país. En un moment de tensió entre monarquia i república, els butlletins publicats de la CAF feien una referència explícita al fet que l’esperit patriòtic i francés es construïen també des de la muntanya. A l’àmbit espanyol, Unamuno també deia que no havia aprés res de la pàtria a través dels llibres sinó fent excursionisme, pujant muntanyes o coneixent els paratges naturals.
Conceps la muntanya com un espai d’ús polític on convergeixen discursos i pràctiques de tota classe, però reconeixes l’hegemonia actual de la concepció neoliberal de la muntanya. Fins a quin punt impacta sobre cosmovisions diferents?
Sí, és clar. I tenim el cas de concebre l’activitat com una conquesta, com una eina per dominar l’espai. Dins de la modernitat hi ha qüestions comunes que al final penetren en ideologies completament distintes. Per exemple, Reinhold Messner deia que el llenguatge de l’alpinisme ha sigut amb massa freqüència un llenguatge de soldats, un llenguatge de la conquesta. I això t’ho trobes amb ideologies de dretes i d’esquerres. Hi ha un alpinisme burgés i un altre de comunista, però al final tots dos estan dominats per un llenguatge de la conquesta de la modernitat. Quan, per exemple, arriba l’estalinisme a la Unió Soviètica, fan la reflexió que l’alpinisme ha de ser diferent de l’alpinisme burgés individualista. Sols fa falta veure el tipus d’expedicions dels anys setanta i vuitanta d’uns i altres. Els comunistes consideren que el muntanyisme ha de ser col·lectiu, parlen de conquesta col·lectiva. Cal esprémer la naturalesa i Lenin ja va dir que la revolució havia de passar pels soviets i l’electrificació. Aquesta conquesta està a tot arreu i quan ja s’han acabat de conquerir tots aquests tres-mils, quatre-mils i vuit-mils, el que queda d’èpica i conquesta neoliberal es materialitza amb la velocitat i el registre de tots i cada un d’aquests cims. He intentat situar en el llibre les cosmovisions polítiques de forma que es pogueren comparar i el que he procurat és transmetre que tots tenim una ideologia, amb les nostres ocurrències i les nostres mirades contradictòries entre si. Hi ha permeabilitat d’idees i pràctiques entre diferents.
Però també parles d’altres pràctiques a la muntanya, d’exploració i de proximitat…
La qüestió és que el planeta està anant-se’n a la catàstrofe pel fet que hem ignorat els límits físics de l’ésser humà i del planeta. I açò té una traducció sobre l’alpinisme. Hem d’anar cap a un alpinisme, en cert sentit, conformista, de quilòmetre zero, sostenible, que no vulga conéixer tot el món a qualsevol preu i amb la idea que hi ha tota una vida per a dedicar a les muntanyes que ens envolten i que mai arribarem a conéixer.
