La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio és a tocar i enguany, com ja ha succeït en dues edicions anteriors, es dedica a la salut mental, amb el lema “La Marató que trenca murs”. El context actual, però, és especialment preocupant perquè la pandèmia ha suposat l’empitjorament de la situació de salut mental en un 65% dels casos, segons dades publicades Salut Mental Catalunya. Des de l’Associació Catalana de Professionals de la Salut Mental (ACPSM-AEN Catalunya) van impulsar un comunicat dirigit a La Fundació La Marató de TV3, subscrit per 46 entitats de l’àmbit de la salut mental, en què reclamen incorporar una mirada biopsicosocial, que integra els determinants biològics, socials, relacionals, afectius i comunitaris. Una d’elles, l’associació Activament, organitza i fa una convocatòria per participar en La Contramarató, una campanya informativa sobre salut mental en primera persona per denunciar “les violències que hi ha darrere del discurs biomèdic”. Conversem amb Berna Villarreal, treballadora social i presidenta de l’ACPSM-AEN Catalunya, i amb Sònia Soriano, psicòloga clínica i psicoterapeuta, sobre els models d’abordatge de la salut mental a casa nostra i del moment d’especial vulnerabilitat que estem vivint.
Vosaltres insistiu a parlar de trastorn mental i no de malaltia mental. Per què?
Berna Villarreal: La malaltia està més associada a allò somàtic, a un òrgan on hi ha una falla que provoca uns símptomes o problemàtica. Trastorn és un concepte que no només se sustenta en el fet somàtic o a òrgans, sinó que inclou els estils de vida, els condicionants de la quotidianitat, l’edat o factors d’entorn. Els símptomes estan associats a una multicausalitat de factors. Un concepte apel·la al cos i l’altre és més ampli, més holístic.
Sònia Soriano: És estigmatitzador dir “és un malalt mental”. Qualsevol de nosaltres pot patir un moment difícil que derivi, per exemple, en una depressió, però això pot quedar circumscrit a un moment concret vital. Hi ha una part estigmatitzadora en aquesta manera de parlar i és molt important no estigmatitzar el patiment humà.
B. V.: La visió reduccionista de malaltia, a banda d’estigmatització, posiciona el subjecte en un lloc on no pot fer res. En canvi, quan parlem de trastorn, i contemplen diversitat de factors, sí que et pots qüestionar què t’està passant i, per tant, et pots plantejar una pregunta més àmplia on apareixen altres respostes.
Darrerament, la salut mental està més present mediàticament i socialment. Com valoreu que es dediqui La Marató a aquest tema?
“De l’edició del 2000, el 90 % dels diners es van destinar a recerca de caràcter biomèdica, amb visió exclusivament biològica, i de la de 2008, un 88 %”
S. S.: Que la Marató es dediqui a la salut mental és una oportunitat i més ara en el context de la pandèmia, amb tantes afectacions a escala emocional i psicològica. El manifest que vam fer demostra que som molts els que no tractem de forma reduccionista la salut mental, tenim una visió més àmplia i més humana.
B. V.: Aquesta és la tercera Marató que es fa sobre salut mental: el 2000 s’identificava amb el nom de malalties mentals, igual que el 2008, i la d’enguany també va iniciar-se parlant de “malalties mentals” i la presentació tenia un contingut fortament lligat a la biomedicina. La mobilització, amb la publicació del comunicat el mes de juny ha empès alguns canvis. Però una cosa és canviar la terminologia i l’altre el fons. Ens preocupa que de fons es continuï parlant d’una cosa molt similar. S’ha de sensibilitzar i obrir la reflexió al fet que l’ésser humà depèn de molts aspectes perquè la seva salut psíquica, emocional, relacional i física estigui amb un cert estat de benestar. Òbviament, tenint en compte que amb les situacions que estem vivint ara és normal patir. El patiment l’hauríem d’integrar com a part de la normalitat de la vida, som éssers que patim perquè sentim i com sentim, les coses ens afecten i ens poden generar una ferida interna. Com diu Josep Maria Esquirol, a Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita, “el més humà és integrar que tenim una ferida i té a veure amb la capacitat de sentir”. Per intentar que sota altres paraules no hi hagi el mateix, volem fer un seguiment de La Marató: veure com es tracta i amb què s’associa la salut mental i també on van a parar els diners recaptats. De l’edició del 2000, el 90% dels diners es van destinar a recerca de caràcter biomèdica, amb visió exclusivament biològica, i de la de 2008, un 88%.
Defenseu una concepció biopsicosocial de la salut. En aquests moments, el nostre sistema només inclou la part “bio”? El psicòleg te l’has de pagar i els determinants socials no es tenen en compte?
S. S.: Les persones que patim, necessitem que ens escoltin. El drama és que les llistes d’espera per tenir un psicòleg són llarguíssimes i el temps d’atenció no és suficient, les visites són molt espaiades en el temps. No hi ha un bon tractament del patiment, que s’hauria de fer a través de la paraula i la relació. Alhora, els determinants socials en molts moments ni es contemplen. Tenir un lloc on viure, poder menjar, tenir una feina i un entorn és bàsic.
Segons diversos informes, els infants pobres tenen pitjor salut que els rics, per exemple. Cal parlar de desigualtat quan parlem de salut mental?
“Tenim un nivell de desigualtat tan important que està condicionant situacions de desprotecció i major vulnerabilitat. Tenir una situació de pobresa no vol dir acabar amb un trastorn mental, però augmenta la probabilitat”
B. V.: Tenim un nivell de desigualtat tan important que està condicionant situacions de desprotecció i major vulnerabilitat. Tenir una situació de pobresa no vol dir acabar amb un trastorn mental, però augmenta la probabilitat. Sobretot, quan aquestes situacions de desprotecció són al llarg de períodes llargs, que significa un estrès que et va impactant. Les persones queden debilitades. Ens estem trobant, amb la situació actual fruit de la pandèmia, que estan augmentant problemàtiques d’adolescents expressades a través del cos: augment d’autolesions, trastorns de l’alimentació, suïcidis… Quan mirem la situació de vida de les adolescents, moltes formen part de famílies migrades, en situació administrativa irregular, amb un nivell d’inseguretat i por elevat, moltes en famílies monoparentals, vivint en males condicions… Hi ha una pandèmia dins la pandèmia que té a veure amb la desigualtat, la manca de suport social i la por.
Els factors que condicionen la salut s’entrecreuen. Precisament l’edat també n’és un. Per què la situació de pandèmia afecta més a adolescents? Un altre col·lectiu especialment vulnerable és la gent gran?
B. V.: L’adolescència és un moment de canvi particular i les situacions afloren molt, el dolor es fa més visible. Totes aquelles persones amb situacions vitals que tenen més necessitat d’entorn: un adolescent, nadó o un nen -sobre els quals encara no hem vist els efectes, però els anirem veient. L’adolescent està en un moment intern on ha d’afrontar i fer una feina per créixer i generar la seva identitat, un canvi que provoca angoixes. Han hagut de viure un fre important, la vida ha estat interrompuda, i això ha generat més conflictivitat, més patiment, més temors.
S. S.: La necessitat de contacte i relació és fonamental entre nosaltres. Hi ha molta gent gran en situacions de soledat o en residències, on la millor medicina és la relació, i, per tant, la pandèmia té un impacte molt fort. Si no hi és, allò emocional i relacional pot agreujar situacions físiques. La gent gran ha patit molt fortament aquesta situació, però d’adolescent i els nens també: molts s’han hagut de quedar en domicilis difícils, amb situacions precàries, amb pares si mares que patien per tirar endavant…
La Federació de Salut Mental de Catalunya calcula que la depressió s’ha triplicat, i que l’ansietat s’ha multiplicat per quatre. I afecta en major mesura les dones…
B. V.: Les desigualtats en el mercat laboral, d’oportunitats i ingressos juguen un paper clau. Afegiria que les maternitats també. Moltes de les dones que atenem són famílies monoparentals, amb una sobrecàrrega per haver de tirar endavant una feina i tenir cura dels fills, en situació de poc entorn. Això et col·loca en una situació on és fàcil que pugui esdevenir el patiment, l’esgotament emocional, el cansament. Després, culturalment, tenim més capacitat que els homes d’expressar el patiment, de consultar i demanar ajuda, compartir aspectes emocionals, perquè està associat molt a feblesa, a ser vulnerable. La cultura, el que la societat espera de nosaltres, modula l’expressió del que sentim.
Hi ha una elevada prescripció de psicofàrmacs, sobretot d’ansiolítics, hipnòtics-sedants i antidepressius. Aquesta prescripció respon a una concepció de salut centrada en el símptoma?
“Nosaltres no qüestionem el benefici de la farmacologia per alleugerir un patiment, sinó, el fet que sigui l’única resposta, perquè aleshores estem cronificant o generant altres problemes”
B. V.: Som un dels països que més prescriu, tenim nivells de medicació altíssims i, de fet, hi ha alertes que ens indiquen que caldria reduir. Aquesta resposta farmacològica respon al model de salut que tenim al cap: quan alguna cosa falla, també esperem que el metge ens doni alguna cosa. Nosaltres no qüestionem el benefici de la farmacologia per alleugerir un patiment, sinó, el fet que sigui l’única resposta, perquè aleshores estem cronificant o generant altres problemes. La medicació no pot tapar la pregunta “què m’està passant”, clau per poder fer un bon diagnòstic i donar una resposta que la persona pugui tolerar en aquell moment. El disseny dels equips professionals, majoritàriament formats per psiquiatres i amb psicologia, treball social i infermeria com a quelcom complementari, amb ràtios més petites, dona a entendre com entenem la resposta.
S. S.: Si estàs en una situació difícil, pot ser que comencis a tenir dolors i, per tant, vagis al metge. Et visita, et diagnostica ansietat, per exemple, i et recepta un ansiolític. A la persona li has d’evitar el patiment, però si no veus que aquesta persona ha de cuidar la seva mare o té un germà amb dificultats, et quedes en una mirada molt reduccionista i simptomàtica. Li estàs donant el millor tractament? Aquesta persona necessita un abordatge més integral, potser ajuda a domicili, una persona que pugui parlar amb ella sobre la sobrecàrrega… Si et quedes només amb el que es veu, la teva intervenció serà insuficient. No és un no a la medecina, però no és suficient.
B. V.: Defensem el sistema sanitari públic perquè és allà on es reequilibren les desigualtats, però està pensat per donar un tipus de resposta que es basa en valoració de símptomes, en definir diagnòstic i donar una resposta de tractament que sol ser farmacològica. Amb cinc minuts de visita amb el metge de capçalera o mitja hora amb un psiquiatre que et tornarà a veure al cap de tres mesos, només es pot fer un abordatge simptomàtic. Pots sentir por i inseguretat i, per tant, necessites confiança amb la persona amb qui parles i això no es genera amb cinc minuts. Les situacions doloroses reclamen un vincle on puguis expressar-te i això requereix unes condicions.
Aleshores, els CAP, com a servei de proximitat, són clau en l’abordatge de la salut mental?
B. V.: El sistema actual ha anat empobrint la primària, per manca de recursos i de cuidar-la, de donar-li valor. Pensem que el sistema en genera i el de salut mental haurien d’estar bolcats a donar suport a la primària: què necessiten a primera línia. La complementació és clau per generar polítiques sanitàries més iguals i perquè la gent se senti més atesa i amb una perspectiva de continuïtat. Cal saber i conèixer qui t’atendrà, perquè el vincle és bàsic per generar la possibilitat de comunicar aspectes que són difícils. Hauríem d’estar donant suport a la primària com a estructura assistencial i s’hauria de reequilibrar pel que fa a dotació econòmica en relació amb l’atenció l’hospitalària. Alhora, els serveis s’haurien de poder adaptar a les característiques de diferents col·lectius, per exemple, l’adolescent té un funcionament diferent i potser necessiten circuits dins els entorns relacionals.
S. S.: Necessiten uns serveis de primària amb més intensitat i de continuïtat per poder fer vincle i confiança. Cal incidir en la prevenció en la infància i l’adolescència perquè si no, hi ha situacions que acaben a urgències i de cop i volta les dades són: hospitalitzacions desbordades, manca de llits per atendre trastorns alimentaris… Però, què passa? Quina estructura està fallant?
Heu esmentat que cal complementació i tenir en compte el vincle i l’entorn. D’aquí parteix el que s’anomena salut comunitària?
“La salut comunitària es contraposa al model biomèdic, és el model integral. Està basada en pràctiques perquè les persones siguin ateses en els seus entorns de vida, evitant al màxim les hospitalitzacions psiquiàtriques o ingressos contra la voluntat”
B. V.: La salut comunitària es contraposa al model biomèdic, és el model integral. Està basada en pràctiques perquè les persones siguin ateses en els seus entorns de vida, evitant al màxim les hospitalitzacions psiquiàtriques o ingressos contra la voluntat. És una pràctica basada en els drets humans i les preferències de les persones. Els darrers anys, tenim associacions d’usuàries i de familiars que ho estan reivindicant. És importantíssim tenir-los en compte. La singularitat de cada usuària és diferents i la necessitat també. Per tant, cal acompanyar a partir de la singularitat i particularitat de cada subjecte.
El departament de Salut ha posat en marxa un programa per a l’abordatge comunitari del benestar emocional a través dels equips d’atenció primària, començant pel CAP de La Florida a l’Hospitalet. Com ho valoreu?
B. V.: Tenim molts interrogants sobre el fet d’incloure un psicòleg a la primària, que majoritàriament no és especialista, no és clínic, en un moment que està molt col·lapsada. A professionals amb menys formació se’ls deixa fent una funció de forma aïllada, una tasca veritablement complexa, que requereix aquest entramat de complementació. Pensem que és una resposta reduccionista. Dius que dones una resposta de prevenció i comunitària, però la manera de fer-ho ens genera molts dubtes. Haguéssim apostat més per integrar millor les dues xarxes, perquè serveis especialitzats poguessin donar suport a la primària. Moltes professionals veiem que cal avaluar per tenir millor orientació i, a partir d’aquí, donar una resposta en el moment actual, amb professionals molt formats i molt integrada, no fragmentada.
