L’any 1993 es van començar a documentar oficialment els primers feminicidis a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic). Han passat 25 anys i des d’aleshores al voltant de 1.800 dones han estat assassinades en aquesta ciutat mexicana, considerada una de les més perilloses del món, amb 770 assassinats només l’any 2017. Aquest altíssim nivell de violència està íntimament relacionat amb la dinàmica generada a la frontera entre els Estats Units d’Amèrica i Mèxic.
El gran mur massís que acostumava a separar Ciudad Juárez d’El Paso (Nou Mèxic, EUA) fou substituït el 2008 per un de reixes que deixen un espai d’uns 8 cm entre barrot i barrot i a través del qual, els veïns de totes dues ciutats poden veure’s i fins i tot tocar-se, alhora que narcos i agents de frontera es poden vigilar mútuament. Fa dècades que, des del costat nord, el govern dels EUA mira d’aturar la migració il·legal i el tràfic de drogues que provenen de Mèxic. Fa dècades també, que traficants d’armes estatunidencs venen els seus arsenals a narcotraficants mexicans. Alhora, multinacionals dels EUA deslocalitzen les seves plantes de producció (les maquilas) tot just a l’altra banda del mur. Moltes de les adolescents que s’explotaven en aquestes fàbriques van acabar segrestades, prostituïdes, torturades i assassinades per la xarxa del narcotràfic. Casa Amiga, gràcies al finançament internacional, va ser la primera organització social creada a la ciutat per donar resposta a aquests feminicidis i posar fi a “les mortes de Juárez”. Lidia Cordero la seva actual directora.
Es va començar a parlar de “les mortes de Juárez” cap al 1993, malgrat que molts feminicidis s’havien produït amb anterioritat. Per què llavors es va posar aquesta data?
Als anys 90 la paraula feminicidi encara no es feia servir, sinó que es parlava de joves assassinades, dones mortes i així és com se les va començar a anomenar: les “mortes de Juárez”. La primera víctima comptabilitzada va ser la nena Alma Chavira Farel, el gener del 1993, però un any abans, Esther Chávez Cano, fundadora de Casa Amiga, fou la primera a iniciar un registre de les desaparicions i mortes a partir de les publicacions que apareixien als diaris. Així, va detectar que hi havia característiques comunes en la forma en què elles desapareixien i també en la manera en què eren assassinades. Abans d’aquesta data no es pot trobar cap mena de documentació sobre aquest tema.
De quin tipus de coincidències estàs parlant?
Totes elles eren dones joves, dones treballadores de les maquilas sotmeses a jornades extremes de treball i amb característiques físiques molt similars: color de pell, cabell… Totes elles, dones pobres i amb molt poques xarxes de suport. També hi havia característiques específiques pel que fa al tipus d’assassinat: totes eren violades prèviament i apareixien amb una marca comuna, els mugrons mossegats. Aquestes coincidències apuntaven al tràfic de persones. A més, moltes d’elles eren explotades sexualment molt a prop d’on vivien, el que demostra la impunitat que ha envoltat aquests casos. Un exemple d’això és el cas de l’Hotel Verde, ubicat al centre de la ciutat, en el que es va obligar a exercir la prostitució a onze noies que havien estat segrestades prèviament i que més tard van ser trobades mortes a l’Arroyo del Navajo, situat a la vall de Juárez.
Per què Esther Chávez Cano va recórrer a fonts periodístiques i no a la policia per recollir dades?
L’Esther es va adonar que les fonts oficials no eren fiables. De fet, el registre periodístic que ella ha dut a terme no coincidia amb les estadístiques que la fiscalia aportava. Això va passar durant molts anys.
S’ha arribat a demostrar algun tipus de connivència entre l’Estat i les xarxes que feien desaparèixer les noies?
Sí, hi havia moltes connexions fàcilment deduïbles entre l’Estat i les xarxes que feien desaparèixer les noies: les carpetes de la investigació no procedien, desapareixien moltes proves que delataven els assassins, desapareixien els registres oficials… Hi havia indicis suficients de l’existència d’una trama entre la policia, els ministeris, la fiscalia i inclús es va arribar a parlar també de grups empresarials o de persones que tenien poder polític o econòmic a Juárez, que també estaven involucrats en aquest tipus de desaparicions.
Quina responsabilitat s’ha assumit en l’àmbit governamental o estatal?
Hi ha un deute històric amb Ciudad Juárez amb el tema de les dones, que té molt a veure amb la reparació del mal, però sobretot perquè l’Estat de Mèxic té una sentència per part de la Cort Interamericana de Drets Humans el 2001, amb referència al conegut com el feminicidi del “campo algodonero” [comès per Edgar Ernesto Álvarez Cruz i José Francisco Álvarez de la Paz, que van segrestar, violar, torturar i assassinar a vuit dones a la dècada dels 90. En la sentència esmentada, presentada a causa de la inacció de l’Estat de Mèxic en aquest cas, se li exigeix, entre altres coses, que condueixi correctament les accions penals pertinents i assumeixi públicament la seva responsabilitat internacional]. Les famílies que van denunciar aquest cas a l’Estat i que van activar la sentència, juntament amb la tasca d’investigació de l’activista Esther Chávez Cano i altres dones, van ser emparades per organismes internacionals i van aconseguir fer transcendir aquest tema arreu del món.
Quina tasca exerceixen avui les institucions estatals per prevenir els feminicidis?
S’està fent ben poca cosa i nosaltres tenim molt limitada la capacitat d’actuació. El tema de la prevenció és un deute dels tres òrgans de govern: ni municipi, ni estat, ni govern federal han pogut coordinar accions estratègiques o puntuals per a la prevenció. S’han anat creant instàncies públiques, entre elles la CONAVIM (Comissió Nacional per a la Prevenció i Erradicació de la Violència contra les Dones) però actualment hi té treballant només tres persones i ha estat moltes vegades en risc de desaparèixer. Una altra instància que es va crear va ser la Fiscalia Especialitzada per a Delictes de Violència contra les Dones i el Tràfic de Persones. És una fiscalia amb un pressupost i una dotació de personal molt petita. Només el 2% de les denúncies es resolen amb una sentència. Els casos que les dones agredides denuncien i no es resolen, posen en més perill les víctimes, doncs poden patir represàlies. Això genera una sensació que els temes de les dones no importen i que existeix impunitat pels agressors.
Per aquesta raó es va fundar Casa Amiga?
Quan l’Esther va fundar Casa Amiga l’any 1999, ja havia iniciat la seva investigació sobre els feminicidis. Durant aquest procés un periodista li va preguntar què estava passant amb les dones de Juárez que s’enfrontaven cada dia amb la violència, qui les estava atenent. En aquell moment no existia cap centre a Ciudad Juárez per poder atendre-les i ella va fundar Casa Amiga. La va fundar juntament amb una advocada i una treballadora social i van començar a arribar moltes dones en situacions diferents de violència, principalment violència familiar. Llavors, la violència domèstica no estava tipificada com a tal al codi penal, és a dir, si un home assassinava a la seva dona, la condemna era menor per ser el seu marit, ja que es considerava un crim passional.
Quines taques dueu a terme avui dia a Casa Amiga?
“Tenim un altre espai que es diu Casa Equidad, on atenem homes generadors de violència i a adolescents susceptibles de ser-ho i que són atesos per psicòlegs”
Ens hem especialitzat en un model d’atenció per a dones i menors d’edat que sobreviuen a la violència sigui física o sexual. Donem atenció psicològica, però també un acompanyament legal o jurídic sobretot en temes de violència sexual. A més, tenim un departament de treball social encarregat de realitzar totes les gestions. L’any 2003, l’Esther va fundar un refugi d’alta seguretat per a dones en situació de risc, els agressors de les quals pertanyen al crim organitzat. En aquest refugi se’ls ajuda a posar denúncies i se’ls busca una reubicació. Per motius de seguretat, aquest espai s’ha convertit en un ens independent de Casa Amiga. Ara estem dedicant els nostres esforços a un programa per a la prevenció de violència sexual infantil. També tenim un altre espai que es diu Casa Equidad, on atenem homes generadors de violència i a adolescents susceptibles de ser-ho i que són atesos per psicòlegs. Aquest és un projecte nou que interessa molt a Casa Amiga.
Com contacteu amb els homes o nois que generen violència?
En el cas dels més joves, són les escoles les que es posen en contacte amb nosaltres quan detecten conductes violentes. Quant als homes adults, arriben al nostre centre de dues maneres: per voluntat pròpia, que és el menor dels casos i a través dels jutjats amb els quals tenim acords. Quan hi ha condemna per temes relacionats amb la violència, sempre s’exigeix a l’acusat que es dirigeixi a un centre com el nostre. S’ha avançat en aquest aspecte, però encara queda molt per fer, sobretot en temes de gènere. No existeix encara cap programa governamental al respecte, encara hi ha molta resistència a treballar amb aquests temes: el concepte “feminista” encara pot criminalitzar a qui el fa seu i s’associa a la idea de voler convertir tots els nens en gais. Segueix creixent una resistència cultural molt forta que té a veure amb la mateixa cultura mexicana.
Hi ha altres ciutats mexicanes a la frontera amb EUA, com Tijuana o Nogales, que no han patit un fenomen de feminicidi com el de Juárez. Què fa d’aquesta ciutat un lloc especial per aquest tipus de violència?
És una de les grans preguntes per resoldre. Juárez té algunes característiques molt particulars que s’ha de considerar: té un índex de migració molt més alt que el de Tijuana i també hi ha un índex més alt de narcotràfic per la diversificació de zones per travessar la frontera i per la mateixa diversitat d’àrees dins la ciutat. Als anys 90, per exemple, es va crear una colònia al nord-oest de Juárez, el barri d’Anapra, a la qual van començar a arribar persones del sud establint-se en terrenys buits dels quals s’apropiaven construint coses com podien: amb fusta, cartó, etc. en situacions d’extrema pobresa. Als fills i filles d’aquests nous habitants van començar a viure en dinàmiques de risc. Allà ni tan sols patrullava la policia.
Els agents del Border Patrol dels EUA, que controlen la frontera amb Ciutat Juárez, asseguren que el mur de separació entre els dos països contribueix a donar estabilitat a la ciutat i a dotar de serveis aquest tipus de barri, doncs en frenar la immigració il·legal i el narcotràfic, se saneja la societat i l’economia. És això cert?
“Pel que fa al mur, el crim organitzat també arriba dels EUA i s’ha apropiat del creuament de la frontera i per tant del tràfic de persones que intenten emigrar”
No. Crec que aquesta versió no és gaire encertada, perquè el mur no atura la dinàmica migratòria. Continua sent una zona amb situació de pobresa i per tant vulnerable. El que ha pogut alleujar una mica la situació és la inversió estrangera. Han posat atenció a la zona i han regularitzat els terrenys per tal que la població tingui alguns serveis més en un territori més urbanitzat. Així i tot, és una zona de risc. Pel que fa al mur, el crim organitzat també arriba dels EUA i s’ha apropiat de l’encreuament de la frontera i per tant del tràfic de persones que intenten emigrar. No és res de nou, però s’està intensificant. El tràfic de persones està molt lligat al narcotràfic. A més, a Ciudad Juárez considerem que una problemàtica igualment greu és el tràfic d’armes que es produeix des dels EUA cap a la nostra ciutat. El 90% de l’armament i munició que utilitza el crim organitzat prové dels EUA.
Quines perspectives teniu a Ciudad Juárez de cara al futur?
Tot i que la Subsecretaria de Desarrollo Social ha desenvolupat programes comunitaris, no veiem que tinguin un enfocament de gènere específic per a reeducació. El que sí que veig més fort per aquest any són el conjunt de xarxes amb les quals treballem, com són altres organitzacions per a dones, siguin xarxes locals o estatals. Les polítiques de seguretat no han donat resultat. El govern de Felipe Calderón va imposar una guerra contra el narcotràfic, però Juárez va esdevenir una ciutat assetjada pels militars. A continuació, el següent govern va prendre mesures diferents, però la violència va continuar als carrers. Es va formular la Llei de Seguretat Interior perquè els comandaments militars tinguessin incidència en qüestions civils. Això suscita desconfiança, donat el nivell de corrupció institucional. Està clar que el narcotràfic i el tràfic de persones van de la mà. La iniciativa que s’està abordant a Mèxic a favor de legalitzar les drogues podria plantejar un panorama diferent.
Creus que la legalització de la prostitució podria ser una solució per acabar amb el tràfic de persones i la violència?
És difícil de respondre. No sabem què es produeix abans, si la prostitució o la violència. Prendre la decisió de prostituir-se, encara que no sigui legal, significa fer més vulnerable la persona. Hi ha països on les condicions són diferents i la dona sí que pot triar lliurement, però a Mèxic seria quelcom disfressat. Per les característiques del nostre país, seria difícil saber si la dona ha pogut triar lliurement o no. Potser es podria desarticular la violència extrema no amb la legalització de la prostitució sinó amb la legalització de les drogues. Així podries prendre el poder als narcotraficants i indirectament, alleujar l’impacte que tenen sobre la dona. Aquest tema està a l’agenda internacional i inclús Nacions Unides l’està estudiant. Però, un dels problemes més grans és que la violència està tan naturalitzada, que moltes dones que la pateixen, l’arriben a veure tan habitual com normal, de manera que es reprodueix amb els seus fills i les seves filles.
