Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Disset anys perseguint l'últim rescat

El col·lectiu de suport a presos i preses polítiques Rescat ha convocat marxes de torxes arreu dels Països Catalans durant aquest cap de setmana  per recordar que a més dels líders independentistes presos, Lola López, Marina Bernadó i moltes altres continuen entre reixes. Les membres dels CDR represaliades Tamara Carrasco i Adrià Carrasco, així com el raper Valtònyc hi han donat suport


David Bou
| @dvdbou 

“A Rescat no os doy más de dos o tres años de vida”, això és el que va dir Jordi, inspector del grup 6 del Cos Nacional de Policia (CNP) espanyola, a un activista detingut a la comissaria de Via Laietana de Barcelona fa més de deu anys. Un cartell penjava de la sala d’interrogatoris de les dependències policials aquell dia, el signava el col·lectiu de suport a presos i preses polítiques catalanes Rescat, creat l’any 2001 arran dels primers empresonaments de catalans acusats de col·laborar amb l’organització armada basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA).

Gairebé tot va començar el mes de gener de l’any 2001, quan Zigor Larredonda i Diego Sánchez van ser detinguts acusats de col·laborar amb el ‘Comando Barcelona’ de l’organització armada basca ETA

Quinze anys després, l’inspector de la Policia Nacional espanyola va ser investigat judicialment pel cas Estat Infiltrat. S’havia equivocat: les marxes de torxes convocades per Rescat continuen sortint als carrers un any més. Gairebé tot va començar el mes de gener de l’any 2001, quan Zigor Larredonda i Diego Sánchez van ser detinguts acusats de col·laborar amb el ‘Comando Barcelona’ de l’organització basca. Com a resposta a les detencions i posteriors empresonaments a l’espera de judici, molta gent es va coordinar en els grups de suport de cadascun dels detinguts i els col·lectius dels que prenien part.

A l’agost del mateix any 2001, la terrassenca Laura Riera també va ser detinguda i empresonada de forma preventiva després d’estar incomunicada i denunciar tortures a mans de la Guàrdia Civil amb tan sols 22 anys. La Laura ens explica que a l’inici la campanya “es va plantejar com un muntatge policial” i es va vehicular en termes d’innocència, “això va produir una fractura, posteriorment vaig fer un escrit preguntant-me ‘què passa si no sóc innocent, que sí que se’m pot torturar?'”. Ella explica que la seva reivindicació encara no havia estat assumida com un rol polític, però el fet d’estar els sis primers mesos d’empresonament sense comunicacions amb l’exterior, “em va aïllar de soca-rel del que passava fora”.

Encesa de torxes / Rescat

 

Amb el pas dels mesos empresonats, van passar a formar part dintre de la presó del Col·lectiu de Preses Polítiques Basques (EPPK, en les seves sigles en èuscar) i van rebre des de l’inici el suport de Rescat, que es va constituir com a col·lectiu de suport des dels Països Catalans. Un any més tard de les primeres detencions, Juan Ramón Rodríguez Juanra va ser detingut a Amsterdam i posteriorment extradit i empresonat a l’Estat espanyol acusat també de col·laborar amb ETA. Tant ell com Marina Bernadó, que va ser detinguda cinc anys després a l’Estat francès amb una ordre de crida i cerca des del mateix mes d’agost del 2001, van entrar a formar part de les mateixes dinàmiques col·lectives tant dins com fora de la presó.

De totes les preses polítiques de Rescat només la mallorquina Bernadó i Lola López continuen a la presó actualment i coincideixen en el mateix mòdul del centre penitenciari de Rennes

De totes elles només la mallorquina Bernadó i Lola López continuen a la presó actualment. López va ser detinguda l’any 2001 a l’Estat Francès després de molts anys en la clandestinitat, condemnada també per l’Audiència Nacional (AN) espanyola per ser membre del Comando Barcelona d’ETA a mitjans dels anys noranta. Actualment, López es troba en un centre d’Àvila i Bernadó a la presó de Rennes (Estat francès), a mil quilòmetres d’anada i tornada des de Barcelona, 14 hores en cotxe i un cost econòmic d’uns 200 euros durant tot el cap de setmana, de divendres a diumenge. Per a Bernadó però, aquest 2019 és el darrer que haurà de passar entre reixes.

Riera, Sánchez, Larredonda i Juanra van sortir de la presó entre maig de 2007 i agost de 2010. Amb la seva posada en llibertat esgraonada es van celebrar benvingudes que en alguns casos van ser prohibides per l’AN i reprimides pels Mossos. Rescat ha continuat tot aquest temps i enguany han celebrat 17 anys que defineixen de “lluita, solidaritat i compromís” amb actes arreu dels Països Catalans. Enguany, Adrià Carrasco, exiliat i activista dels CDR, així com el raper Valtònyc, també exiliat, han donat suport a les marxes de torxes amb un vídeo, i la Marxa del Baix Llobregat s’ha fet a Viladecans perquè Tamara Carrasco, membre del CDR represaliada, hi pogués participar.


Saltar el mur de la dispersió

“En un transcurs de sis mesos o un any em feien un nou trasllat de presó”, explica Laura Riera, que on va estar més temps reclosa dels nou anys que va passar entre reixes va ser a Badajoz, a 1.200 quilòmetres de casa seva. “No sé com s’ho feien les companyes per venir”, mentre recorda que de vegades els seus pares no podien assumir els costos i els ritmes. El període més estable van ser els últims tres anys de condemna a Wad Ras i a Brians, coincidint amb el seu embaràs.

Durant tots els anys d’empresonament va fer vagues de fam a presons com Alcalá Meco i ‘chapeos’ (negativa a abandonar la cel·la) contra la dispersió penitenciària que encara actualment pateixen els i les preses de l’EPPK, però també per necessitats quotidianes com una atenció mèdica digna com a internes. Tot això li va comportar partes disciplinaris i un pas per les presons que en molts moments no va ser fàcil, fins i tot per la manca de companyes del col·lectiu de preses i la solitud, segons el relat pensatiu de Riera.

Explica que el funcionariat penitenciari fomentava l’estigmatització rebuda per part d’algunes preses, a qui es recomanava no relacionar-se amb ella. Creu que va haver-hi un abans i un després dels atemptats de l’11-M en relació al tracte amb la resta de preses. En aquell moment fins i tot van voler que signés un document amb l’acceptació de l’article 10 del reglament penitenciari, que contempla només quatre hores fora de la cel·la, un règim especial que tanmateix ella ja havia patit abans.

La Laura va quedar embarassada i va ser mare a la presó: “Jo tenia la idea que volia ser mare i la presó no em podia condicionar. Ho tornaria a fer, però no és un lloc per ser-ho”

Amb el també pres Diego Sánchez van arrencar una relació mentre eren a presons diferents, però van trigar més de tres anys en aconseguir que els ajuntessin. Laura Riera va quedar embarassada i va ser mare a la presó. “Jo tenia la idea que volia ser mare i la presó no em podia condicionar. Ho tornaria a fer, però no és un lloc per ser mare”, conclou la Riera. Va tenir la fortuna que els seus darrers tres anys de condemna coincidissin amb els tres primers del seu fill, màxim d’edat permès a l’Estat espanyol abans de separar l’infant de la mare i de la presó.

Durant tots aquests anys tant ella com la resta de preses han rebut visites regulars de familiars i amigues. “Des de Rescat s’ha intentat cobrir part de la despesa en desplaçaments, però hi havia presons a les quals fins i tot hi han anat en tren o autobusos de línia”, explica l’Adri, que ha visitat amb Rescat diverses presons durant tots aquests anys. La sagnia econòmica per les famílies i amistats de víctimes de la dispersió penitenciària és només un dels esculls que han de superar. Milers de quilòmetres de viatges en pocs dies, controls policials de camí a les presons, picabaralles i intimidacions, sumades al balanç tràgic de 16 persones que segons el col·lectiu de familiars de preses polítiques basques Etxerat, s’han deixat la vida anant a visitar presoneres polítiques en els 337 accidents de trànsit documentats les darreres dècades.


La cruesa de la lluita contra la presó

“Rescat sempre hem estat un col·lectiu que pels moviments autònoms érem un col·lectiu independentista, i pels independentistes érem anarkos”, afirma el Sergi, militant del col·lectiu des dels seus inicis. Tanmateix, creu que és la diversitat dintre del col·lectiu durant tots aquests anys el que ha permès que la seva lluita hagi perdurat fins ara.

“De vegades les relacions entre les famílies de les persones preses i el cercle d’amistats i companyes dels moviments socials no ha estat fàcil”, afirma el Sergi, que apunta la facilitat en aquests casos a tendir a culpabilitzar l’entorn militant d’un fill com a causa de l’empresonament. Tanmateix, afirma que en la majoria dels casos s’han generat dinàmiques de complicitat per pal·liar la duresa de tenir algú estimat privat de llibertat. El que està clar és que ni per les que han estat fora, ni evidentment per les que han estat i estan privades de llibertat, ha estat un camí fàcil.

Riera creu que “tota la història de la Barcelona convulsa dels anys noranta, la generació actual s’ho ha perdut”, referint-se a la dificultat que han trobat a l’hora de transmetre generacionalment la lluita que han dut a terme des de dintre de les presons, i la que s’ha fet des de fora per donar-la a conèixer. Per aquest factor de relleu generacional i la posada en llibertat del Juanra, el Sánchez i en Larredonda, Rescat va anar perdent múscul, “també perquè la militància en molts casos anava lligada a la relació directa amb alguna de les sis preses”, explica en Sergi. Laura Riera apunta una altra causa: “Eren més coneguts socialment, en el moment que ens vam quedar les tres soles i ara que queden la López i la Bernadó, que fa molts anys que no estan al carrer, és molt més complicat”.

En Gregori i en Ferran Blasi, bastoners de la colla Cop a Cop de la Vila de Gràcia, van ser jutjats per l’AN espanyola i posteriorment absolts pel Suprem per mostrar fotos de les preses Marina i Lola

“Aleshores comença la petita travessia en el desert de Rescat, en la que fem els tres actes anuals i poc més, fins que al Ferran i a mi ens imputen i amb la campanya de Bastoners Solidaris”, apunta en Gregori per explicar un cas que va suposar impulsar de nou la lluita per la llibertat de les preses polítiques. En Gregori juntament amb en Ferran Blasi, bastoners de la colla Cop a Cop de la Vila de Gràcia, van ser jutjats per l’Audiència Nacional (AN) espanyola acusats d’enaltiment del terrorisme per mostrar les fotos de Marina Bernadó i Lola López durant l’Onze de Setembre de 2012. Finalment, tots dos van ser absolts pel Tribunal Suprem a finals de l’any 2014, però un any i mig més tard, en Ferran, membre entre d’altres de Rescat, va morir sobtadament.

“La lluita antirepressiva desgasta molt i també hi ha alegries, però crec que no hem abordat bé dintre dels moviments socials el desgast personal intern i físic que suposa”, reflexiona en Sergi. Creu que no s’ha estat a l’altura amb el suport que han tingut els presos i preses una vegada han sortit de la presó a l’hora de restablir una quotidianitat en llibertat. “Afecta en la qüestió de gènere. Una dona se suposa que si ha aconseguit sortir de la presó, és que també aconseguirà qualsevol cosa perquè és una lleona [lluitadora]”, apunta Laura Riera al fil d’experiències compartides amb altres preses amb les quals ha coincidit tots aquests anys, que pensen que les dones ho tenen molt més difícil una vegada deixen enrere la reclusió.

Enguany, les marxes per la llibertat de Lola López i Marina Bernadó se celebren amb nou independentistes presos, entre membres del Govern, l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els Jordis. Precisament, en solidaritat amb totes les persones preses per motius polítics, Rescat continua sortint al carrer cada any.