L’accelerat increment de les temperatures al conjunt del planeta, que ens acosta al llindar dels 1,5 graus per sobre de l’era preindustrial, ens obliga a transformar l’actual model de producció i consum d’energia. Si no modifiquem els nostres hàbits de transport i alimentació, si no repensem l’arquitectura de les nostres llars i llocs de treball, si no aturem una forma de consumir que aboca ingents quantitats de plàstics als oceans i de gasos contaminants a l’atmosfera, la Terra es continuarà escalfant. El conjunt de la societat se sent cada cop més angoixada i conscienciada per aquesta evidència; i tant la ciutadania com pels governs escolten qui posa potencials solucions sobre la taula.
L’exemple més paradigmàtic d’aquesta situació és l’aposta per l’anomenat hidrogen verd, un vector energètic que des de la indústria dels combustibles fòssils s’ha venut com una autèntica panacea per revertir el canvi climàtic. “L’energia alternativa que revolucionarà el futur”, assegura la petroliera Repsol en una sèrie de vídeos promocionals. Però cada cop són més les organitzacions en defensa del medi ambient i les veus expertes que alerten d’una “bombolla de l’hidrogen”. Greenpeace, Ecologistes en Acció o l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) són algunes de les veus que han exposat els límits, les falses solucions i els interessos ocults dels projectes d’hidrogen verd que actualment es desenvolupen a l’Estat espanyol gràcies a l’impuls de 1.600 milions d’euros dels fons Next Generation de la Unió Europea.
“Hem d’oblidar la idea que, en el futur, per on ens arriba el gas natural, ens arribarà un combustible com l’hidrogen”, s’alerta des de Greenpeace i la Fundació Renovables en el seu informe “Desmuntant l’hidrogen H2Med. Coartada per a una falsa transició energètica”. Nombroses expertes adverteixen que, per les seves característiques físiques i per raons de seguretat, el seu ús no serà possible a instal·lacions domèstiques. A més, l’aigua pura imprescindible per a la hidròlisi (el procés que ha de permetre separar les molècules d’hidrogen i oxigen, per després canalitzar o liquar l’hidrogen i alliberar l’oxigen a l’atmosfera) és un altre dels hàndicaps. Es calcula que es necessiten aproximadament entre seixanta i noranta litres d’aigua per a produir un quilo d’hidrogen i per cobrir altres necessitats derivades del procés industrial, com les refrigeracions. “S’està projectant la producció d’hidrogen verd a llocs amb elevat risc hídric, precisament perquè són zones amb moltes hores d’insolació, necessària per a la producció d’energia fotovoltaica destinada a la hidròlisi”, assenyala, en aquest sentit, Marina Gros Breto, coordinadora de l’Àrea d’energia i clima d’Ecologistes en Acció.
Gros Breto enumera més riscos associats al que anomena “un mercat especulatiu entorn de l’hidrogen”. Des d’Ecologistes en Acció s’estan presentant al·legacions a alguns dels projectes, consideren que “la gran majoria no tenen fonament ni sentit”. En molts casos es preveu la injecció d’hidrogen a la xarxa gasista barrejada amb metà, un modus operandi que en redueix l’eficiència i limita l’ús en l’àmbit industrial. L’activista mediambiental també assenyala que l’hidrogen emprat en la fabricació de fertilitzants és un error i creu que s’ha d’apostar per una “transformació del sistema alimentari basada en l’agricultura ecològica”.
Enagás, Endesa, Iberdrola i Repsol inflen el globus
La desconfiança més gran amb les bondats de les qui qüestionen aquest sistema de combustible prové del fet que empreses com Enagás, Endesa, Iberdrola o Repsol en siguin les promotores. “Els diners de la Unió Europea destinats a la transició energètica estan servint per mantenir el finançament de les companyies petrolieres. Davant les dificultats del mercat, aquestes transnacionals asseguren el seu rendiment amb diners públics, amb l’agreujant que no abandonen ni el gas ni el petroli”, manifesta Miguel Pajares, llicenciat en Ciències Biològiques, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i autor del llibre Bla, bla, bla. El mite del capitalisme ecològic (Raig Verd, 2023).
En la mateixa línia s’expressa Paco Del Pozo, responsable de la campanya contra els combustibles fòssils de Greenpeace. “La indústria petroliera i gasista prova de salvar les seves infraestructures de gasoductes i refineries, fent-les encaixar amb el model de producció i transport de l’hidrogen. Pretenen que la descarbonització es faci sota el seu control i no en una línia de descentralització i democratització de la producció i el consum”, assevera. Aquest activista reconeix que el full de ruta del govern espanyol, en la línia del mateix Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, assenyala que l’hidrogen verd ha de tenir un rol en la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, però que les petrolieres, amb aquesta excusa, “ho multipliquen per cent, ho repliquen a la seva voluntat perquè és un model de negoci molt similar al del gas o del petroli”. Alhora, adverteix un major risc en la seguretat: “És un gas que pren sense flama, és tremendament volàtil i es perdria molt hidrogen en les xarxes capil·lars de les ciutats”. A més, Del Pozo desmenteix un dels mantres més recurrents sobre aquesta font energètica quan sentencia que “té un cert impacte climàtic, no comparable al del CO2, però quan es crema genera emissions”.
Un informe de Greenpeace i la Fundació Renovables conclou que és inversemblant que els actuals gasoductes transportin hidrogen en el futur
Josep Nualart, investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), considera que estem començant la casa per la teulada. “No estan identificades les necessitats de consum d’hidrogen. El que proposa Enagás [avui gestora del sistema de transport de gas natural a l’Estat espanyol] és produir, distribuir i emmagatzemar, però no sabem qui i on es consumirà. El projecte de xarxa troncal de distribució i la canalització submarina que ha d’unir els ports de Barcelona i Marsella respon més als interessos econòmics de les energètiques que a les necessitats de consum”, alerta. L’ODG ha emprès un treball de camp a les instal·lacions de les petrolieres Petronor (a Biscaia) i Repsol (a Tarragona) per detectar-hi els impactes reals de l’arribada de l’hidrogen als grans centres industrials i alhora contactar amb els moviments ciutadans que s’hi oposen. Des de la plataforma Cel Net (de la vall del Francolí) temen que aquesta “revolució verda” comporti “una perpetuació del model de negoci de Repsol” i dels seus impactes a la població del Camp.
Ecologistes en Acció, plataforma mediambientalista que també ha participat en aquest treball sobre el terreny, s’ha detectat “manca d’informació a escala local” i que aquesta es limita a “grans anuncis promocionals de les empreses que aconsegueixen una bona acollida d’administracions locals o autonòmiques, sense cap certificació que els projectes es faran. És una mena de globus sonda”, detalla Marina Gros Breto. “És molt significatiu veure en quines mans està la propietat intel·lectual d’aquests projectes. En lloc d’impulsar-lo des del sector públic, de desenvolupar petits projectes locals per cobrir necessitats en aquest àmbit, s’està creant una gran xarxa de distribució pagada per les consumidores locals que s’endurà l’hidrogen a Alemanya. Són autèntiques pràctiques extractivistes intraeuropees”, conclou.
Ineficient per al consum domèstic
Des de l’entorn de la investigació i la recerca s’atorguen un paper a les possibilitats de l’hidrogen verd com a font energètica de futur, però molt més limitat del que publiciten les empreses promotores. “No ens hi oposem, però cal saber que serà la cirereta del mix energètic en la transició, no la seva base. Serà un bé molt escàs i s’haurà de fer servir només en alguns processos vitals que no es poden descarbonitzar per altres vies”, preveu Paco Del Pozo, de Greenpeace. “Per al transport en cotxe particular no serà eficient ni segur; en canvi, ho podria ser per al transport marítim”, matisa Marina Gros, qui insisteix en el fet que cal posar el focus en un canvi total de la nostra forma de viure i de transportar mercaderies. “No ens equivoquem, si no reduïm dràsticament el consum i desenvolupem economies més localitzades basades en la mobilitat ferroviària no solucionarem el problema energètic”, assevera.
“Els defensors de l’hidrogen afirmen que es podria enviar a les cases particulars, però les conduccions actuals no serveixen, perquè les seves molècules són minúscules i s’escapen per les parets de les canonades. S’haurien de substituir totes les instal·lacions, cremadors i calderes”, especifica Miguel Pajares, qui considera obvi que “ens estan mentint” en aquest aspecte. En el cas de Catalunya i el País Valencià, tot el traçat de canonades de l’antic projecte Midcat, que es va soterrar al llarg de desenes de quilòmetres entre Alacant i Hostalric, quedarà obsolet i inservible. En paral·lel, s’haurà d’excavar una nova rasa per ubicar-hi canonades d’última generació adaptades a evitar fuites de les molècules d’hidrogen. Aquest nou traçat s’haurà de connectar el port de Barcelona.
En l’actualitat, l’hidrogen es fa servir a la indústria de l’acer, del vidre o dels fertilitzants, per posar-ne alguns exemples. Però no es produeix mitjançant electricitat generada amb molins de vent o plaques solars, sinó amb la crema de metà. Més d’un 90 % de l’hidrogen mundial es produeix amb procediments climàticament bruts, amb el resultat d’importants emissions de gasos d’escalfament global. Si es construeixen gasoductes adaptats a aquest gas amb fons de la Unió Europea destinats a la transició energètica, qui garanteix que per aquestes canalitzacions no es faci circular hidrogen d’alt impacte en emissions de CO2? És una de les preguntes que es fan algunes veus expertes amb relació a l’hidroducte BarMar del corredor H2Med que ha de connectar Barcelona i Marsella. Impulsat pel govern català, ha rebut el vistiplau polític de Portugal, Alemanya i l’Estat francès i ha estat inclòs entre els Projectes d’Interès Comú de la Comissió Europea, decisió pendent de ser ratificada per l’Eurocambra de Brussel·les i que obriria la porta al finançament comunitari.
L’hidrogen només pot ser verd si es produeix amb energia 100 % verda. En l’actualitat, la producció sumada dels parcs eòlics i fotovoltaics en funcionament a l’Estat espanyol, que ocupen una superfície de milers d’hectàrees de terrenys agrícoles i forestals, és de 43 gigawatts de potència (GW). Segons les previsions de l’actual conseller delegat d’Enagás, Arturo Gonzalo Aizpiri, caldrien uns altres 40 GW addicionals d’electricitat provinent de les renovables per alimentar els electrolitzadors necessaris per fabricar l’hidrogen que circularia des de Barcelona en direcció a Alemanya. Si no es desplega aquest enorme creixement, hi ha perill real de “canibalitzar” les renovables per les necessitats de l’hidrogen, alerten diverses de les expertes consultades.
Devorar les renovables per fer hidrogen
“Plantejar megaprojectes sense la certesa que seran operativament utilitzats és un error que incrementarà la pressió per a la transició energètica i que pot acabar convertint l’hidroducte en una infraestructura fallida, com ja ha passat amb les regasificadores, les autopistes radials o el sistema d’emmagatzematge Castor”, s’adverteix des de Greenpeace. “La intenció de convertir l’Estat espanyol en un dels principals productors i exportadors d’hidrogen és un error, fruit d’un somni megalític i de la necessitat de mantenir l’estatus de les companyies gasistes i d’Enagás, que ha oblidat la seva funció pública com a gestor del sistema i només prioritza engreixar ingressos i dividends”, rebla l’informe “Desmuntant l’hidrogen H2Med”.
Marina Gros Breto, d’Ecologistes en Acció, es pregunta per què no ho fem a l’inrevés i traslladem les indústries que poden funcionar amb hidrogen als territoris on hi ha molins de vent i centrals fotovoltaiques, en comptes de moure grans quantitats d’electricitat amb línies de molt alta tensió i grans volums de combustible amb canonades submarines. “Aquesta opció, ben dimensionada i estudiant-la cas per cas, podria ser un bon canvi de model. Revitalitzaria l’economia de certes comarques despoblades del que anomenem ‘Espanya buidada’, zones que han estat víctimes de processos extractivistes”, proposa la investigadora i activista.
Miguel Pajares està d’acord en el fet que calen propostes més innovadores i ambicioses, i que l’única alternativa real és replantejar-se el sistema econòmic. “Amb el decreixement podríem reduir de manera significativa la despesa energètica, i és aleshores quan s’obriria la possibilitat que en tinguéssim prou amb les renovables. Amb la situació actual no podem reemplaçar amb renovables el 82 % de l’energia mundial que prové dels combustibles fòssils”, assegura convençut. “Ens cal un altre model de societat que elimini el consum sumptuari, el consum dels rics i amb producció de proximitat per reduir el transport; un canvi radical, unes polítiques públiques dirigides a la transició real del sistema”, afegeix, tot descartant que es pugui fer cap transició energètica si es manté la política d’abordatge del canvi climàtic dels governs actuals basada “en el dogma del creixement econòmic”. Pajares se suma a les veus d’alarma quan constata que “no queda molt de temps”, però manté l’esperança quan veu la quantitat de representants de la comunitat científica i joves que es manifesten. “Podem veure canvis més dràstics els pròxims anys, cada cop es parla més de decreixement, una paraula que fa uns anys semblava de bojos i ara ja no. És l’oportunitat que tenim, cal confiar-hi i cal treballar en aquest sentit”, conclou.
Senyals d’alerta a peu de terra
La proposta de l’hidrogen com a solució energètica ha generat un mar d’interrogants i crítiques. L’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic del Ministeri de la Transició Ecològica espanyol (IPCC) confirma que la tecnologia de l’hidrogen encara navega en aigües incertes, per les inversions astronòmiques necessàries perquè siga una opció viable. I aquest escenari comença a alertar algunes plataformes locals de defensa del territori, preocupada pels efectes que puga tenir en els seus entorns. “Les promeses alliçonadores de l’hidrogen verd, subvencionat per ajuts europeus i altres fonts de finançament, es veuen confrontades ara amb els sacrificis palpables de conquerir extensions rurals i boscos per generar l’electricitat destinada a la producció d’hidrogen”, assenyala Jordi Marín, membre de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat.
La gran quantitat d’aigua que faria falta per a produir l’hidrogen anomenat verd genera també molts interrogants en alguns llocs de Catalunya i el País Valencià, amb alta pressió hídrica. A les comarques de Castelló, la petroliera British Petroleum (BP) hi vol instal·lar una planta electrolitzadora. En la seua pàgina web, el grup britànic anuncia que té com a objectiu la generació de 31.200 tones d’hidrogen anuals, equivalent a 1,87 hm³ d’aigua per al 2027. Amb una capacitat de producció de 2 GW en el moment de finalització del projecte, la productivitat es multiplicaria per deu, ascendint a 18,7 hm³. Per a contextualitzar, en termes de consum, es pot equiparar amb el subministrament anual a la ciutat de Castelló, que se situa en 16,8 hm³. “Igual que amb les renovables, es pretén implantar instal·lacions industrials sobre terrenys fèrtils, que d’aquesta forma es van perdent. Les primeres capes de sòl mediterrani es caracteritzen per ser molt riques, però al mateix temps molt fràgils”, relata Rosa Mas, activista de Rebel·lió Científica.
British Petroleum projecta una planta a Castelló per a produir 31.200 tones d’hidrogen anuals
“L’ús de l’hidrogen verd com a vector d’energia planteja un problema de democràcia. Nosaltres apostem per la necessitat de prendre decisions, com la ubicació de les plantes, per mitjà d’assemblees ciutadanes, a ser possible, establertes de manera permanent, que determinen si volen o no aquestes estructures”, recalca Alejandro Gaita, treballador a l’Institut de Ciència Molecular de la Universitat de València i activista de Rebel·lió Científica. Això posa en relleu la necessitat imperiosa de la participació ciutadana i la consideració detinguda dels impactes locals i globals en la planificació d’aquesta transició energètica farcida d’incerteses.
