Diu l’historiador de l’art Georges Didi-Huberman que hi ha dues maneres d’invisibilitzar un poble: a través de la censura o convertint la representació dels conflictes que el travessen en espectacle. En ambdós casos, Palestina hi té una llarga experiència.
El cinema de Hollywood no s’ha dignat mai ja no a produir un film equidistant sobre la colonització, la neteja ètnica i el genocidi palestí, sinó ni tan sols a mostrar la més mínima empatia cap a la població originària afectada. Per contra, sí que ha contribuït a mitificar l’origen de l’estat sionista en superproduccions com Exodus (Otto Preminger, 1960), protagonitzada per Paul Newman i basada en un best-seller homònim amb una inclinació ideològica evident. Aquesta visió maniquea, unilateral i gens ancorada en la realitat dels fets de 1948 va servir per forjar-ne una imatge esbiaixada, que ha causat un gran impacte en la percepció del conflicte que tingueren diferents generacions cinèfiles.
D’altra banda, Israel ha emprat altres armes en el camp de les imatges i els relats. Si avui veiem diàriament com s’impedeix a la premsa documentar el que està succeint a Gaza i sabem de periodistes morts quan cobrien els combats, no ens en podem sorprendre. El 1982, durant la guerra civil al Líban, es va produir l’expropiació de tot el material de l’Arxiu de Cinema Palestí que es trobava a la seu de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina a Beirut. Des dels anys seixanta s’havien recopilat un centenar de pel·lícules –per iniciativa del secretari general de l’organització, Abu Ali Mustafa– que aportaven evidències de la Nakba i d’altres fets que succeïren abans i després d’aquest procés massiu de neteja ètnica. La voluntat d’eliminar les imatges de l’enemic, sumada a la propaganda nord-americana que s’ha mencionat més amunt, van ser també fronts de guerra. Qualsevol film de la resistència Palestina, d’ahir i d’avui, s’inscriu en aquest marc.
“La terra s’estreny”
L’actor i director palestí Mohammad Bakri (Al-Ba’ani, Estat d’Israel, 1953) va ser el principal convidat de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya que va tenir lloc el novembre passat a Barcelona, però finalment no hi va poder assistir per un problema de salut. En les dues últimes dècades, Bakri ha sigut objecte de la censura institucional israeliana, blanc d’atacs públics constants de l’extrema dreta jueva i focus de denúncies judicials a causa de l’estrena del seu film Jenin, Jenin (2002). Com en un efecte bumerang, aquest títol ha esdevingut una referència filmogràfica del conflicte, una obra de culte i un document indispensable si es vol entendre un dels episodis més durs de la segona intifada: l’assalt al camp de refugiades de la ciutat cisjordana que dona títol a la pel·lícula. Aquí establierem un diàleg entre els altres títols que conformen la seva filmografia i altres moments del cinema palestí o propalestí actual i del passat per comprovar com la memòria del conflicte està viva i en regeneració, malgrat els murs i les bombes.
L’historiador Ilan Pappé (Haifa, 1954) assenyala que, entre els mites sobre l’origen d’Israel, hi ha dues fal·làcies clau que aquí ens interessa ressaltar. La primera, que Palestina era un territori deshabitat i erm; la segona, que les poques comunitats àrabs que hi havia marxaren per voluntat pròpia, sense necessitat d’expulsar-les. La no-ficció 1948 (Mohammad Bakri, 1998) és una peça de memòria oral filmada exactament cinquanta anys després de la proclamació de l’Estat israelià. La pel·lícula posa en contrast els versos musicats de Mahmud Darwix, empresonat en múltiples ocasions pels seus poemes, i els testimonis de persones que, terroritzades i d’un dia per l’altre, es convertiren en refugiades. En un dels seus poemes, sentencia: “La terra s’estreny per a nosaltres”.
El punt de partida de tot plegat és la massacre de Deir Yassin, esdevinguda el 9 d’abril de 1948, un mes abans de la proclamació de l’Estat d’Israel. Les xifres de persones assassinades ballen entre 100 i 250, incloent-hi dones i infants. Les accions violentes de les milícies perpetradores dels crims també inclogueren robatoris, violacions de dones i la humiliació de les persones detingudes i deportades.
Les entrevistes concorden amb quelcom que la historiografia recent ha demostrat: l’efecte d’aquesta acció militar va tenir un gran impacte polític i demogràfic; les notícies dels successos s’escamparen a gran velocitat. Si hi hagué poblacions d’altres indrets que decidiren marxar va ser per evitar experimentar en carn pròpia un destí similar, tot esperant algun ajut o alguna mediació internacional que mai no arribà, ni de les Nacions Unides ni del mandat britànic, que seguia encara vigent i, sobre el paper, havia de vetllar per la pau al territori.
L’entrellat de relats verbals ens deixa altres evidències de la Nakba. Una de les estratègies que empra Bakri per reconstruir el record dels fets consisteix a mostrar fotografies d’arxiu d’aldees existents encara el 1948, avui desaparegudes, i ubicar sobre el terreny actual els testimonis que les van conèixer en primera persona. Veiem els antics municipis palestins convertits en boscos, en ruïnes o en indrets amb el nom canviat, habitats per nova població israeliana. El 1948, més de 500 aldees i pobles foren destruïts, erradicats totalment. Un altre documental, Route 181: Fragments of a Journey in Palestine-Israël (Ruta 181: fragments d’un viatge a Palestina i Israel, de Michel Khleifi i Eyal Sivan, 2004), proposa igualment un viatge per aquesta geografia desapareguda i posa en qüestió una de les tesis principals de l’arqueologia israeliana oficial: el jueu, un poble sense terra, retornà a una terra sense poble.
La pel·lícula ‘1948′ dona a conèixer una tipologia clau de la literatura palestina: el pessoptimisme, propietat atribuïda a les persones palestines amb nacionalitat israeliana, com el mateix Bakri
La pel·lícula 1948 també ens dona a conèixer una tipologia clau de la literatura palestina: el pessoptimisme, propietat atribuïda a les persones palestines amb nacionalitat israeliana, com el mateix Bakri i molta altra gent mostrada al seu documental. El film explica el seu origen marcat per l’exili interior, sense canviar de país, i les múltiples tragèdies que va patir la família del realitzador, sempre en clau satírica i, malgrat tot, obrint el pas a la llum i a la possibilitat de justícia. Les pessoptimistes reben aquest sobrenom perquè creuen, com Gramsci, que el pessimisme de la raó pot ser vençut per l’optimisme de la voluntat. Bakri va representar més de 1.500 cops arreu del món una obra de teatre anomenada així, El pessoptimista (1986), d’un sol actor i dirigida per ell mateix, que adaptava una novel·la original d’Emile Habibi. En el metratge de 1948 en rescata alguns fragments, que serveixen de contrapunt humorístic a la duresa del relat.
Una dècada després, la directora Maryse Gargour estrenà La Terre parle arabe (La Terra parla àrab, 2007), un títol complementari atès el seu enfocament basat en una perspectiva acadèmica de la Nakba. Gargour ofereix una anàlisi detallada de la Declaració Balfour (1917), el document amb el qual el govern britànic es comprometé a establir a Palestina una “llar nacional del poble jueu”, senyant així un punt d’inflexió i de creixement per al projecte sionista, aleshores un corrent polític molt minoritari. La veu narradora no és casual: l’historiador Nur Mashala explica, aportant una àmplia documentació gràfica i textual, en què han consistit les polítiques de negació israelianes, és a dir, les diferents maneres d’executar un pla d’eliminació de les habitants originàries que combina l’expulsió i l’extermini. A la pràctica, aquest pla ha funcionat per onades, amb el 1948, el 1967 i el 2023 com a dates clau.
Per aprofundir en el panorama fílmic de la Nakba –un assumpte present en moltes obres audiovisuals, però no precisament perquè hagi sigut tractat de manera específica i aprofundida–, caldria afegir el títol Sands of Sorrow (Arenes de dolor, de Dorothy Thompson, 1950). Quan va ser filmat, la directora atresorava el mèrit d’haver estat la primera nord-americana a entrevistar Hitler i a ser expulsada de l’Alemanya nazi a causa de les seves cobertures informatives. Defensora inicialment del projecte del sionisme, n’esdevingué una de les principals detractores després d’haver presenciat quelcom que avui ens ressona i que mai no ha desaparegut del centre informatiu: que les poblacions refugiades vivien en tendes a la Franja de Gaza i rebien un tracte degradant. Thompson va escandalitzar l’opinió pública internacional afirmant que l’aleshores recent Declaració Universal dels Drets Humans havia fracassat a causa del nacionalisme i la violència present en la formació de l’Estat d’Israel. Com el Bakri actual, la realitzadora va ser injuriada mediàticament i, malgrat la seva trajectòria prèvia, rebé el qualificatiu d’antisemita.
“Més forts que els morts”
El documental Jenin, Jenin, realitzat per Mohammad Bakri l’any 2002, va tornar a ser notícia quasi vint anys més tard, el 2021. La Cort Suprema israeliana va decidir aleshores vetar-lo i prohibir-ne qualsevol projecció pública dins les fronteres de l’Estat. La prohibició segueix vigent avui, malgrat que Human Rights Watch i Amnistia Internacional afirmaren en diferents informes que l’any 2002 l’exèrcit israelià havia comès crims de guerra durant l’Operació Escut Defensiu, recreada al documental. El motiu del veto és que s’argumenta que Bakri menteix en l’exposició dels fets. Jenin, Jenin va ser definida en el veredicte judicial com “un film de propaganda que ofèn els sentiments del públic, i que podria induir a pensar que els soldats de les forces de defensa d’Israel cometen regularment i sistemàticament crims de guerra”.
En la seva estrena, l’organisme públic que s’encarrega de les qualificacions cinematogràfiques ja havia prohibit l’obra a Israel, però el director va recórrer contra la sentència al Tribunal Suprem i aquest òrgan li donà la raó. En aquest punt, però, militars israelians denunciaren haver estat difamats pels continguts mostrats a la pel·lícula i, al cap dels anys, obtingueren la seva recompensa: més enllà de la censura, un d’ells, que ni tan sols surt de manera reconeixible a les imatges, hauria de rebre una compensació de 55.000 euros per injúries.
El 2021, quasi vint anys després de la seva estrena, la Cort Suprema d’Israel va prohibir la projecció de ‘Jenin, Jenin’ per considerar-lo “un film que pot induir a pensar que les forces d’Israel cometen sistemàticament crims de guerra”
L’any 2002, Bakri va aconseguir entrar amb la seva càmera a un territori vetat a l’ONU, a periodistes i a organitzacions pro drets humans. Cal recordar que, aleshores, els mòbils encara no filmaven. El director decidí actuar després de participar en una protesta pacífica contra l’acció de l’exèrcit a Jenin i veure que aquest responia amb trets, que feriren un amic seu.
El documental no fa comentaris ni aporta dades més enllà dels testimonis de les persones entrevistades. El més impactant de tots, sens dubte, el d’una nena que afirma que “aquesta terra és com el nostre fill i la nostra mare; és tot el que tenim. Les dones encara existim i donarem a llum infants que seran més forts que els morts”.
El 2023, convertit en persona non grata i qualificat de traïdor de l’Estat, Bakri tornà al camp de refugiades de Jenin per filmar una seqüela del documental, vint anys després. El resultat, Janine, Jenin, ha sigut prohibit a Israel ja abans de l’estrena. El metratge mostra la mateixa nena orgullosa del film precedent, avui convertida en mare de quatre criatures, i entrevista altres persones que havien protagonitzat la versió anterior. El missatge que ens transmet és clar: malgrat les ruïnes i les polítiques de mort i invisibilització, Palestina continua existint i resistint.
L’arxiu de cinema, com a part de la memòria col·lectiva, segueix proliferant i fent ressonar la seva veu a escala mundial. El pessoptimista segueix cavalcant.
