Elles són nou, nou dones i nou històries silenciades durant dècades a un manicomi. María Huertas Zarco, fundadora de Mujeres para la salud, una associació que treballa en defensa de la salut i dels drets de les dones, les va conèixer el 1974, quan centenars d’internes del Manicomi de Jesús van ser traslladades a l’hospital psiquiàtric de Bètera, a València. L’autora, psiquiatra en aquell moment del mateix centre, ens relata amb una literatura delicada i esquinçadora les vides d’Anna, Amparo, María Jesús, Felipa, Dolores, Aurora, Blanquita, Margarita i María, colpejades per un tracte inhumà, humiliades, castigades i medicalitzades durant anys.
L’autora denuncia aquests fets narrant-los i per remarcar, al final del relat, la importància dels professionals de la salut amb una perspectiva de drets humans i amb perspectiva de gènere
Aquestes supervivents de la invisibilització permanent, són narrades amb una intimitat i amb un detall que ens revela els perquès reals dels seus tancaments sense explicitar-ho amb diagnòstics. María Huertas Zarcos és capaç d’agafar-nos a totes de la mà i endinsar-nos en els seus periples vitals. I així, aquest testimoni individual, que a la vegada es torna coral, ens parla del tancament i de les violències que es donen a l’àmbit de la salut mental, així com dels eixos que travessen el manteniment d’aquesta salut: la classe i el masclisme, entre d’altres. També se centra en les pràctiques que s’han donat durant anys que han agreujat l’estat mental de moltes pacients, en especial, de les dones: els electroxocs, les violacions, els tractaments lesius, els abusos farmacològics i físics. Denuncia aquests fets narrant-los i per remarcar, al final del relat, la importància dels professionals de la salut amb una perspectiva de drets humans i amb perspectiva de gènere.
A estones espanta veure com tot allò va ser real i que només tres pavellons de catorze van intentar obrir les gàbies mentals perquè sortissin els records, perquè recordessin qui eren. Aquesta va ser la lluita, i esperem que continuï sent, d’algunes professionals com María Huertas Zarco, que tot i les reticències de moltes, van ajudar aquestes dones a recuperar les seves vides.
I allí, durant aquests anys de deshospitalització, sí que van retrobar-se amb la veritable bogeria: amb la bogeria de l’esperança, de la llibertat i de l’alegria.
