Cada dia és diferent. L’afirmació és òbvia i de tan simple ratlla l’estupidesa, però és un mantra que em vaig repetint per estar entre alerta i agraïda a mesura que sumo i resto alhora hores del meu pas per aquest món.
Una de les coses positives de treballar al tros és adonar-se i gaudir d’aquesta diferència entre dies. Ahir la lluna gairebé plena apareixia per sobre de la serra major del Montsant, i abans-d’ahir el Montsant quedava tenyit de roig encès amb les últimes hores de sol. El mateix sol que amb gràcia i exactitud rebotava contra els vidres de les cases de la Morera i de Siurana fent que un parell d’ells ens llancessin el reflex com un far fins a casa nostra.
Avui, entremig de la muntanya, algú cremava rama i ens saludava de manera discreta des d’algun racó de Cabassers, tal com naltros ho vam fer ahir des del nostre tros de tros amb la rama d’unes carrasques, que d’aquí a uns anys cremaran a l’estufa i que al mateix temps ara ja estan tornant a créixer.
M’agradaria anar a treballar amb goig i alegria, però arrossego un cansament pesat i agredolç, sec com el temps de l’últim any i mancat d’un repòs hivernal que no hem tingut
Fa unes setmanes, potser dos o tres o més, una quinzena de voltors passaven per sobre nostre buscant l’oest, tal com fan cada dia però sense ser un grup tan nombrós. I també ahir una abella solitària buscava les flors de la ravenissa que lluiten per treure el cap al mig del bancal.
Mai havia enyorat tant les flors blanques de la ravenissa com enguany. A cada jornada de feina ressegueixo amb la mirada el terra per veure si el verd torna a apoderar-se del marró o creix entre les pedres i faig càlculs mentals sense cap mena de base científica ni mètode més enllà de l’observació i el ser-hi per veure què brotarà primer i si l’esquelet de les herbes, que al seu dia van fer el seu cicle vital, tornaran a renéixer.
M’agradaria anar a treballar amb goig i alegria, però arrossego un cansament pesat i agredolç, sec com el temps de l’últim any i mancat d’un repòs hivernal que no hem tingut –a la falta de pluja s’hi va sumar la falta de boira i ara ja, fins i tot, del fred. De tant que ho repeteixo això de la meteorologia, no sé ja si al meu cap, a la meva gent o en aquestes columnes, m’avorreixo a mi mateixa i tot.
Tinc la impressió que al front, entre la pell i l’os, hi porto tatuada la paraula incertesa i això fa que els dies, tots diferents, transcorrin per una corda fluixa més llarga que un dia sense pa. Ai si un dia ens quedem sense pa! Ai si l’any que ve no ens arriba el vi!
Potser es tracta d’acceptar que tot es basa en una teoria en què la norma principal és admetre l’excepció per improvisar i adaptar-se, i que sí, que a vegades ens en sortim o que simplement sobrevivim
Davant de l’abisme que s’obre a cada passa –per exagerada no em guanyareu pas– hi posarem un tou d’afermament i d’aferrament, unirem acció i efecte i continuarem caminant fent equilibris perquè no tenim altre destí ni camí que el que hem triat, o com a mínim defensem-ho així, que és el que val més la pena.
Per tot això i amb tot plegat, encara soc incapaç de descriure com és el dia a dia aquí. Potser es tracta d’acceptar l’impossible, d’acceptar que tot es basa en una teoria en què la norma principal és admetre l’excepció per improvisar i adaptar-se, i que sí, que a vegades ens en sortim o que simplement sobrevivim.
Furgar en un optimisme que es fa créixer a poc a poc, amb la paciència de qui cria un arbre en un terreny de secà sabent que tardarà anys a formar-se i que si un dia dona fruits seran escassos i mai es valoraran com cal, és anar entomant cops fins a quedar-se cotxo.
La posició de l’esllomat pot ser vista com a símbol de venciment, però en el fons és la ideal per incitar a la reflexió, que els cansats fan la feina i si la mirada parteix de la terra té un sentit més profund.
La terra, però, està eixuta i per molt que les certeses, els convenciments i els ideals que han arrelat nodreixin l’evidència irrefutable que cada dia és diferent, els dubtes persisteixen
La terra, però, està eixuta i per molt que les certeses, els convenciments i els ideals que han arrelat nodreixin l’evidència irrefutable que cada dia és diferent i donin fonament a creure que val la pena viure’ls d’un en un en plenitud i anar sumant, els dubtes persisteixen i també es claven ben endins. Ens en sortirem? Té sentit tot plegat? Quant de temps aguantarem?
La lluita interna s’arrapa a cada racó del cos i el cap com l’heura als marges i costa distingir si els músculs encarcarats són la conseqüència dels gestos repetits durant el dia o el pes dels pensaments i les angúnies transmutat físicament.
De moment sabem que demà serà un nou dia i potser entre els sarments que podarem trobarem un niu que l’any passat va ser casa d’algun ocell que va triar la nostra vinya per criar, o en cremar la rama de la figuera esporgada sentirem l’olor dolça de l’estiu passat o el que vindrà, o encendrem volent –o sense voler– una mata d’espernallac i la flaire ens curarà una mica i ens escalfarà l’ànima. O qui sap què vindrà. Ara per ara seguim i seguirem.
