Què en sabem, dels secrets dels altres? Què fa que una història sigui una història d’amor? Com sabem, llavors, que ha estat una història d’amor? Aquestes i altres preguntes les trobem a les bases de Demà, un text d’Helena Tornero i que representa l’últim muntatge de la companyia La Virgueria que es pot veure a la Sala Beckett del Poblenou de Barcelona fins al 8 de març.
La companyia, que celebra una dècada sense abaixar-se dels escenaris, presenta aquí una història distòpica sobre la indigència emocional on res no és el que sembla. “Vam proposar-li a l’Helena Tornero que ens fes un text sobre la indigència, però ens va contestar que la indigència no és un tema en si, sinó el resultat de moltes coses. Ens va dir que exploréssim què significa fins que vam entendre que era una experiència emocional”, recorda Aleix Fauró, director de l’obra.
Helena Tornero va construir aquesta distopia “que és com un mirall on ens veiem deformats per la manipulació de les xarxes i altres agents”
I, així, Tornero va construir aquesta distopia “que és com un mirall on ens veiem deformats per la manipulació de les xarxes i altres agents”. Un Black Mirror de carn i ossos que posa els pèls de punta perquè es dirigeix a l’arrel d’un sentiment que és molt reconeixible per a tothom: “Parlem de l’amor perquè és diferent del que ens han venut durant anys a les pel·lícules de Hollywood i, per tant, fem un ús negatiu de la paraula”, apunta Fauró. L’amor romàntic com a destrucció de la vida, el “viure feliços per sempre” com a prohibició i inhibició del que sentim realment.
Una obra circular cap a l’interior
Qui s’acosti a la sala de dalt de la Beckett es trobarà amb un dispositiu força auster, ideat per Paula González i Paula Font, format per tres plataformes de diferents alçades i amb una cortina on es projecten els diferents salts temporals de Demà. I, per començar, el final d’una història, una ruptura. En escena, Isis Martín i Guillem Gefaell donen voltes a un text que sona poètic, amb una cadència perfecta, però que amaga girs i canvis que van construint les seves personalitats i motivacions com si fos un trencaclosques on, a poc a poc, tot va prenent sentit.
Amb elles també estan Patrícia Bargalló i Marc Rius, una espècie de gurús de l’amor inalterables, amb les idees clares i que entenen que l’amor “tot ho pot”. Sigui com sigui. I, a partir d’aquí, una història que va enrere, que va descobrint diferents capes i que esdevé una reflexió sobre l’amor, les relacions i les desigualtats. L’espai sonor creat per David Ribas i la il·luminació, signada per Rubèn Taltavull, esdevenen un batec, un rum-rum que ens acompanya constantment i que ens inquieta i ens incomoda quan comencem a veure les costures d’un món aparentment feliç a un preu molt alt.
És complicat escriure sobre Demà sense desvetllar-ne l’essència, però val la pena ressaltar el moment on Rius trenca la quarta paret i ens intenta convèncer que tots “mereixem” amor amb la convicció de qui sap que té una audiència afamada que se l’escolta com si fóssim en un míting polític, o en un auditori ple on ens volen vendre algun producte que ens canviarà la vida. L’afirmació no és gratuïta. Mereixem amor?
No és només “una història d’amor”
Si estem parlant de temes aparentment realistes i quotidians, on queda el sentit distòpic? Un punt clau en aquest muntatge és que la història té lloc en un país imaginari on hi ha coses prohibides, coses que estan mal vistes per la nova moral imperant. I, així, la desigualtat passa a prendre un lloc protagonista: “Es destil·la una manipulació del poder a través de l’amor convencional. Si tothom és igual és més fàcil de controlar!”, considera Gefaell. Això sí, malgrat tot, la reflexió final l’haurà de fer l’espectador, que s’endurà moltes preguntes i molt poques respostes a casa, perquè ens trobem davant d’un espectacle que incideix molt en les causes i conseqüències d’aquesta indigència emocional, i no tant en les seves arrels. No és una tasca senzilla, i en això també rau la màgia del teatre. Dit d’una altra manera, i seguint les paraules de Tornero, “que cada detectiu trobi els seus rastres”.
