Al Priorat hi ha una densitat de pintures rupestres excepcional, que representa la tercera part de la descoberta fins ara a Catalunya. Una estesa de testimonis d’un passat que se mos escapa en la comprensió del seu abast, un passat que mos diu que per aquestes barrancades hi vivia gent i no pas poca. Més enllà encara en el temps, aquesta terra havia estat coberta per la mar, algunes petxines que s’han pogut trobar, diuen, van servir als pintors d’aquestes barrancades com a recipient de la seua matèria pictòrica primera.
La vigília del dia dels innocents he tornat a anar a veure algunes d’aquestes joies, que són un misteri, i alhora i per això, un devessall de teories, d’hipòtesis, sobre què volen dir, com pot ser que encara siguin allà, qui, com, quan, per què.
Preguntes que sempre mos fem des del lloc i el temps on som ara, amb tot los filtres ben instaurats, arrelats i tan assumits que ja ni sabem que els duem incorporats. I preguntes que la presència damunt d’aquelles roques antigues ens plantegen, al cap de milers i milers d’anys, des del mateix lloc que ara habitem naltros. I, de retruc, mos interpel·len sobre el nostre present més real i immediat. I també sobre el futur que dibuixem mentre aquelles figures, delicades i fines, aferrades a la roca feta memòria, mos miren i qüestionen.
Una de les pintures, la més impactant, és la que s’ha convingut a anomenar La matança i mostra l’escena d’un seguit de figures humanes mortes o a punt de ser-ho, per un grup reduït d’arquers que des de l’exterior les massacren. No queda clar algun detall que pugui donar més pistes sobre l’escena, però sí que et fa arribar de manera corprenedora lo patiment de les víctimes. Un patiment infligit per altres éssers humans que, curiosament, en aquella pintura són les figures més esquemàtiques de tot lo conjunt. Ertes, sense cap més altra expressió que el moviment de matar. Aquesta pintura deu tenir vora deu mil anys.
No és pas recent, doncs, la violència entre humans. De fet, sempre ho hem sabut. Les escenes de guerra hi són ben presents en aquests testimonis del passat remot. Però aquesta, amb 27 figures humanes entre víctimes i botxins ens remet més aviat a una matança d’innocents. O si més no a mi me fa aquest efecte.
L’expressió ‘víctimes innocents’ s’ha vist substituïda, massa sovint, per l’eufemisme criminal ‘efectes col·laterals’
Sovint parlem de “víctimes innocents” per referir-nos a aquells que, sense culpa, los toca el rebre. I es veuen castigats o directament executats per qui decideix qui té i qui no té dret a una vida digna o a la vida ras i curt. Lo mateix qui determinarà què vol dir ser culpable perquè n’estableix els delictes, les legalitats i, per tant, les legitimitats i els drets. I darrerament, també, l’expressió “víctimes innocents” s’ha vist substituïda, massa sovint, per l’eufemisme criminal “efectes col·laterals”. Les morts en actes de guerra, ja del tot assimilades des de l’inici dels temps, segons diu la frase que no sap lo que diu… les morts en aquesta mar, que vam voler nostra, amb una Ítaca sempre llunyana i sirenes i pescadores… Una mar que se sobreïx de cadàvers d’innocents cada dia de cada dia… Efectes col·laterals d’un món en què la innocència ha desaparegut ben negada.
I ara me ve al cap un llibre preciós, Correspondència amb Mediterrània amb fotografies magnífiques en blanc i negre de Xavier Mollà i textos d’Emilio Garrido. La mar i la terra que banya, vistes i retratades de banda i banda. Aquesta mar nostra solcada en un vaixell que va al seu port final, on serà desballestat. Un dia, lo vaixell s’aturà on aquell mateix any (2003) hi havia hagut, diuen, lo primer dels grans naufragis. Poc abans, des de coberta estant, fotògraf i escriptor creien confondre un estol de dofins amb cossos d’infant… I, de fet, no eren dofins, eren cossos d’infant surant a la mar. Lo vaixell es va aturar en el lloc exacte de l’afonament d’uns mesos abans i tots els que feien aquell viatge estrany en aquell vaixell estrany, van entonar una mena d’himne que, entre altres coses, deia:
Nosaltres us inventarem noms
I imaginarem els vostres somriures
I passejarem una vegada i una altra sobre aquesta catifa regalada.
Perquè el món al qual preteníeu arribar s’enfonse en la seua pròpia vergonya.
I aquesta civilització nostra, que deixa testimoni a la pedra de matances, i que vol esborrar en l’aigua la seua ignomínia, celebra en aquest dia anomenat dels innocents, la matança de criatures en mans d’un dictador. I associa la diada a la facècia, a l’engany permès i jocós. Buscant una innocència perduda. Potser és una manera de conjurar el fàstic que mos hauria de cegar.
