És possible que sigui debilitat meva, però tinc el mal vici de voler saber. Vull saber què miro, què llegeixo, què menjo i per què passen les coses que passen al meu voltant. Això em fa ser lectora de la Directa. No només perquè sigui una publicació amb la qual comparteixo referents, sinó perquè tot sovint m’ajuda a entendre el món que m’envolta.
Espero que aquest projecte duri molts anys i que, si em faig velleta, el pugui ensenyar als més joves. Posem per cas que d’aquí a setanta anys sigui àvia i tingui una canalla a qui li pugui ensenyar que vaig escriure aquest article. Aquesta persona jove, l’any 2093 llegirà un diari on s’expliquen coses que li seran alienes. Es parlarà d’emergència climàtica, en aquell moment? I de feminismes? I de gentrificació? I de turismofòbia? No en tinc ni la més remota idea, però sé que són les coses que em fan patir a mi, avui, en la meva contemporaneïtat.
I desitjo que aquesta canalla sigui feliç, estigui sana, tingui gana de saber i esperit crític. Que tingui capacitat de qüestionar el seu temps, però també les eines i la curiositat suficient per no desestimar d’entrada tot allò que li resulta aliè. Perquè és una mica el mateix que faig ara i el que intento defensar quan es parla de desestimar tot el que ens grinyola.
Avui llegim, veiem i analitzem obres de fa temps: algunes d’elles tenen continguts que ens poden semblar racistes, masclistes i homòfobs. I segurament ho són. En alguns casos és perquè hi ha artistes que són masclistes, racistes i homòfobs. Però en d’altres és possible que els artistes no siguin cap d’aquestes coses, sinó que siguin simplement persones del seu temps.
Espero és que la canalla del 2093 faci el mateix que fem avui en dia aquells qui volem entendre el món: buscar, amb totes les eines que tenim al nostre abast, per què això no feia posar les mans al cap als qui aleshores creaven art, i intentar entendre’ls
Perquè els humans podem decidir viure fora de la nostra comunitat, ignorar la nostra capacitat transformadora i no voler lluitar per fer un món millor, perquè això és una decisió. Però el que no podem deixar de fer és viure immersos dins d’una temporalitat que ens marca, ens condiciona i ens fa esclaus d’unes preocupacions que ens travessen.
Els grans temes de l’art no canvien gaire: els humans ens preocupem de la llibertat, de l’amor i de la mort. Això travessa l’art en totes les seves formes i en tots els moments de la història en totes les cultures diferents. I és possible que això sigui el que ocupi les expressions artístiques l’any 2093.
Però aleshores també hi haurà representacions concretes d’aquests grans temes que es manifestaran de maneres diferents. I el que espero és que aquesta canalla faci el mateix que fem avui en dia aquells qui volem entendre el món: buscar, amb totes les eines que tenim al nostre abast, per què això no feia posar les mans al cap als qui aleshores creaven art, i intentar entendre’ls.
Així que hola, lectori de 2093, aquest article és per a tu. Perquè busquis què passava a Barcelona abans no arribés l’estiu de 2023, quan ens plantejàvem si havíem de deixar fora del nostre cànon tot el que ens semblava que havia quedat obsolet. Tant de bo les preguntes que et facis siguin les del teu temps, perquè aquestes són les nostres.
