Quedar-se o fugir, incidir des de dins o construir des de fora. Són preguntes que històricament s’han formulat els moviments d’esquerra en plantejar-se la seua relació amb les Falles. No és cap secret el viratge que, a mesura que avançava el franquisme, va anar patint una festivitat d’origen popular i laic cap a posicions religioses i tradicionalistes. El seu caràcter contestatari anava apagant-se fins a convertir-se en un conjunt d’expressions artístiques inofensives i, cada volta més, enfocades al turisme de masses. Tot i això, al Cap i casal, exemples com la Falla Arrancapins o les Falles Populars i Combatives, demostren que es pot mantindre l’esperit originari de la festa sense caure en les dinàmiques que hui en dia la dominen.
Any 2012. La barreja de retallades públiques, corrupció a les institucions i repressió policial havia conduït a l’anomenada Primavera Valenciana, tot un seguit de mobilitzacions que culminarien en un model de protesta inèdit fins aleshores: aquell mes de març començava amb centenars de manifestants que, convocades a través de les xarxes socials, s’agrupaven cada migdia a la plaça de l’Ajuntament de València. Naix, així, la Intifalla. A la mascletà que tenia lloc allí a les 2 del migdia, se li sumava una performance que es desenvolupava a peu de carrer: una multitud que sostenia llibres, globus o pancartes, mirava cap amunt i transmetia el seu descontentament a la classe dirigent del Partit Popular –que aleshores governava amb majoria absoluta les principals institucions– la qual reaccionava atònita davant un fet que no s’esperava. Acostumada a rebre un bany de masses cada volta que eixien al balcó del consistori, ara notava com predominaven les escridassades i el cabreig general.
Durant dènou dies, l’espectacle pirotècnic ja no tornaria a ser com abans. Cada jornada seria protagonitzat per una reivindicació diferent: serveis públics de qualitat, contra la corrupció, pel dret a l’habitatge…
Els dies passaven i la cosa no minvava; més bé, al contrari. El món faller, poc acostumat que li estropegen el comboi, no va tardar a reaccionar. Diferents comunicats denunciaven un clima d’insults i vexacions i reclamaven despolititzar la festa. Des de la Intifalla no es quedaven en silenci i, en un altre escrit amb reminiscències de l’univers 15-M, s’afirmava que “triem recuperar l’esperit crític i transgressor d’un espai que ha estat i ha de ser nostre, de tots, del 99%. Si l’univers faller institucional renúncia –no només en festes, sinó tot l’any– a exercir com a tal, això ha de servir per recordar-nos que és la nostra responsabilitat fer-ho”. I així va ser. Durant dènou dies, l’espectacle pirotècnic ja no tornaria a ser com abans. Cada jornada seria protagonitzat per una reivindicació diferent: serveis públics de qualitat, contra la corrupció, pel dret a l’habitatge… Amb major o menor intensitat, les escenes es repetirien els anys següents. Els fonaments de la societat valenciana estaven movent-se i els comicis del 2015 ho acabarien confirmant.
Tretze anys després
Onze de febrer passat. Una publicació a Instagram mostra una fallera amb un mocador palestí i un únic missatge: “Intifalla 2025… tic-tac, tic-tac”. Vells records començaven a aparéixer, alguna cosa estava tornant a coure’s. Els dies següents ho confirmaven i la convocatòria es feia pública. Enguany, el context mana i una causa –que ha servit d’espurna per a fer renàixer el moviment– sobrevola totes les altres: l’exigència de responsabilitats davant la nefasta gestió de la dana del 29 d’octubre passat, la qual ha creat un clima d’indignació sense precedents al País Valencià. Des de llavors, ja han tingut lloc diverses manifestacions multitudinàries i són habituals els crits de dimissió allà on va el president de la Generalitat, Carlos Mazón. A més d’això, continua havent espai per a multitud de demandes, sumant-se a elles diferents col·lectius en funció del motiu que es tracte.
A les acaballes de les Falles de 2025, s’ha tornat a comprovar allò que els primers anys d’Intifalla ja van fer palés: que, de vegades, la major o menor afluència de gent a una protesta no condiciona en excés la seua eficàcia. Si bé els seus objectius màxims no s’han assolit, és innegable la seua influència en diversos aspectes. Aguaitar pel balcó de l’Ajuntament continua sense ser sinònim de lloances per a polítics de tota mena, els quals han reduït notablement la seua presència en aquest mirador privilegiat conscients del risc que els pot suposar. Així mateix, al produir-se en un lloc que congrega tantes mirades, s’aconsegueix que l’exigència es difonga independentment del nombre d’assistents. L’eficàcia mediàtica està garantida.
Al remat, la Intifalla s’ha erigit en una modalitat d’expressió del conflicte que no pretén el beneplàcit del poder, sinó la seua incomoditat; que ocupa espais públics de manera espontània per a impedir que guanye l’oblit i que retorna a les Falles l’essència contestatària que mai haurien d’haver perdut.
