L’arxivera Blanca Bazaco ha participat del Congrés Internacional d’Arxius, que s’ha celebrat entre el 27 i el 30 d’octubre a Barcelona. Més de 2.000 professionals de 110 països, també i per primera vegada, Palestina. Bazaco forma part de la secció de drets humans del Consell Internacional d’Arxius –òrgan consultiu de l’UNESCO–, que lluita perquè s’aprofiti el valor dels documents per a la denúncia, la rendició de comptes, la justícia i la reparació de les víctimes. Conversem amb ella sobre la potència d’aquest patrimoni i la recent creació d’un grup de treball d’arxiu de Palestina.
L’arxiu té un poder en matèria de drets humans que està desaprofitat?
Absolutament. Els arxius tenen un valor patrimonial, cultural i històric que és indubtable, però nosaltres defensem que l’arxiu també és un lloc des d’on exercir drets i obtenir reparació. Molts arxius s’han pogut aprofitar en judicis per vulneració de drets humans amb l’objectiu de restituir les víctimes, i considerem que aquest paper és essencial. La discussió dins la professió sobre la funció de l’arxiu sorgeix a partir dels anys noranta, quan comencen a caure els règims de l’est i les dictadures militars a l’Amèrica Llatina. Hi havia un gran volum documental i de seguida es va veure que era molt important conservar-lo. Els documents que havien servit per reprimir i fer seguiments a la ciutadania, per exemple, havien de servir per restituir les víctimes i condemnar els culpables.
Has participat, tu o altres companyes de professió, en algun procés en què l’arxiu ha jugat aquest paper?
“Molts arxius s’han pogut aprofitar en judicis per vulneració de drets humans amb l’objectiu de restituir les víctimes”
Hi ha companyes arxivistes que han participat de procediments contra la dictadura militar a l’Argentina, com Mariana Nazar, o Velia Muralles amb documentació de l’Arxiu Històric de la Policia Nacional de Guatemala sobre el paper de les forces de seguretat durant el conflicte. Concretament, jo vaig participar com a perita davant la Cort Interamericana de Drets Humans, pel cas de l’atemptat contra l’Associació Mutual Israeliana Argentina (AMIA), on va morir molta gent. No es va permetre que les víctimes accedissin a la documentació sobre la investigació, al·ludint seguretat nacional. La realitat és que l’Estat va estar implicat en l’encobriment del cas. Avui, 31 anys després, continua sense saber-se qui va orquestrar l’atemptat que es va cobrar 85 vides. Ens van demanar a mi i a Antonio González Quintana que elaboréssim un informe pericial. Vaig anar a l’Uruguai a declarar per exposar les recomanacions internacionals sobre l’accés a documents que contenen greus violacions de drets humans.
Precisament, l’arxiu de la policia a Guatemala és un referent internacional. Després de descobrir tota la documentació amagada per l’estat, hi ha hagut i hi ha encara una tasca molt complexa de recuperació i classificació…
Aquests arxius tenen una fragilitat màxima. No és suficient amb què existeixin físicament, sinó que per poder utilitzar-los, s’han d’organitzar, cal possibilitar-ne l’accés i, per tant, són necessaris molts professionals i recursos. És a dir, és igual que uns documents incloguin la clau d’un cas si no ets capaç de trobar-la. Qui no està familiaritzat amb el món dels arxius no entén les dimensions. Tenim quilòmetres i quilòmetres lineals de documentació i si no hi ha un treball de classificació, descripció i instal·lació, són inaccessibles. Precisament, en el cas de l’AMIA, finalment es va produir una desclassificació puntual i van permetre a les víctimes accedir a una habitació plena de caixes. Això no és donar accés als arxius, perquè és impossible arribar al document que busques. Per altra banda, dins la professió hi ha un aspecte molt important que és la contextualització. Els documents d’un arxiu neixen com una cosa natural, en el desenvolupament de les activitats de l’estat o de qualsevol organització, és a dir, no és una cosa mediatitzada. Aleshores, l’ordre natural dels arxius s’ha de preservar perquè si no, es corrompen. De fet, moltes vegades, en els judicis, es tira enrere un element de prova documental perquè es trenca la cadena de custòdia i ja no es pot demostrar que fos emès realment per l’òrgan repressor de torn.
Per a garantir l’accés a aquesta mena d’arxius i la bona custòdia, falten recursos públics?
A l’Estat espanyol afrontem moltes dificultats. En els congressos que celebrem sempre hi ha el moment del plor, perquè tenim moltes deficiències. Si volem garantir l’accés als arxius, no pot haver-hi una precarització de la professió, que permeti que el treball en curs quedi a la meitat quan hi ha un canvi polític. També és molt important que siguem independents perquè si no és així, mostrarem uns documents i n’amagarem d’altres. El nostre treball és tècnic, però també ha de ser compromès.
Concretament, quines dificultats hi ha en l’actualitat per utilitzar els arxius amb l’objectiu d’esclarir els crims del franquisme?
“A l’Estat, molts arxius són inaccessibles perquè estan sota la llei de secrets oficials, una llei franquista”
Hi ha una dispersió brutal. Moltes vegades no sabem com ajudar el ciutadà per orientar-lo sobre on s’ha de dirigir per trobar el que busca, perquè ni nosaltres sabem què té el del costat. A més, molts arxius són inaccessibles perquè estan sota la llei de secrets oficials, una llei franquista. Això fa que es donin unes paradoxes tremendes: per exemple, es fa una ruta turística pels búnquers del Pirineu, però no pots accedir a la documentació d’aquell escenari perquè resulta que és secret d’estat. Molts investigadors denuncien que han de buscar les seves fonts fora d’Espanya, perquè aquí les dificultats són màximes. Per altra banda, tenim tal quantitat de normativa, que no hi ha un pla clar d’accés a la documentació. Abans teníem la llei de patrimoni històric, que deia que al cap de 25 anys de la mort de la persona o als cinquanta d’emissió del document, passava a ser de lliure accés. Però després va arribar la normativa de protecció de dades, que garanteix els drets mentre la persona està viva i, per tant, té un impacte directe si s’aplica als arxius. Un bon exemple de l’embolic que hi ha és el cas de la sentència de mort del poeta Miguel Hernández. La Universitat d’Alacant la va publicar i un descendent del secretari que l’havia signat va presentar una demanda per atemptat contra el dret a l’honor i reclamant la protecció de dades. Davant d’això, la universitat ho va retirar, tot i que si ell estava actuant com a funcionari públic, no hi ha protecció de dades que valgui.
Més enllà de la utilitat dels arxius en un procediment judicial, sovint els fitxers tenen un efecte reparador perquè demostren que un ésser estimat desaparegut va existir?
Els arxius són un pilar essencial del dret a saber la veritat sobre el que va succeir durant una dictadura. Hi ha informes de relators de Nacions Unides que destaquen la importància dels arxius per combatre la impunitat i evitar el negacionisme, i per tant la contribució a la recerca de la veritat i de les persones desaparegudes. La documentació també reconeix la identitat individual i col·lectiva. Un company del centre de documentació de Salamanca m’explica que molta gent insisteix que no vol una reparació amb diners sinó que només vol saber. Com en aquest país s’ha viscut sota el paraigua del silenci, hi ha gent que només vol saber per què està en joc part de la seva identitat familiar i, per tant, personal.
Hi ha empreses, especialment les transnacionals, que són protagonistes de casos flagrants de violacions de drets humans, però els seus arxius són privats. Creus que en aquests casos els drets privats s’han de supeditar als públics?
Absolutament sí. El problema és que en el sacrosant sistema capitalista la propietat privada és intocable. Però la realitat és que les accions de les multinacionals no tenen efectes sobre el que és privat sinó sobre el que és col·lectiu. Si contamines unes aigües i deixes sense aquest recurs una comunitat, com es pot negar l’accés a la documentació per esclarir responsabilitats? Moltes empreses transnacionals tenen més poder que molts estats, però, així i tot, les recomanacions en la matèria sempre es dirigeixen a l’estat quan també haurien d’interpel·lar les empreses.
Quin marge normatiu hi ha en l’actualitat per poder accedir a aquests arxius privats quan hi ha vulneracions de drets humans?
“Fa falta una llei sobre l’accés als documents de les multinacionals. No es tracta de publicar secrets industrials, però sí documents fonamentals per saber si hi ha hagut vulneracions”
Cap. Com a molt, en els països on hi ha lleis d’arxiu potser hi ha alguna menció als arxius privats en general –com els de l’església, els sindicats, les organitzacions…– i s’indica en quin moment s’hi pot facilitar l’accés. Normalment, l’accés als arxius es permet després de cent anys, perquè és quan es considera que ja tenen un valor històric. Però el que reivindiquem és tenir accés a documents presents que poden demostrar, per exemple, que una empresa té responsabilitat sobre el que passa en una filial d’un país del sud global. En l’actualitat, davant d’entramats empresarials complexos, com a molt ets capaç de portar a judici l’executor, però no qui va donar les ordres, perquè ja s’encarreguen que quedi distorsionat. Considerem que fa falta una llei sobre l’accés als documents de les multinacionals. No es tracta de publicar secrets industrials, però sí determinats documents claus per saber si hi ha hagut vulneracions de drets humans.
En el cas de la Fiat, es va poder demostrar connivència amb la dictadura del Brasil…
Sí, però va ser possible accedir a la documentació perquè l’empresa va col·laborar. A l’arxiu històric de l’empresa a Torí, els investigadors van trobar documents que ho demostraven. Fa poc, un company que treballa a l’Argentina em deia que la Ford havia lliurat 259 vehicles Falcon sense identificació al règim militar. Qualsevol argentí o argentina sap què significa, perquè amb aquests vehicles segrestaven la gent i la desapareixien. Per tant, la Ford haurà d’assumir responsabilitats. Cal tenir en compte que els crims de lesa humanitat no prescriuen.
Teniu un grup de treball sobre els arxius palestins. Quin suport esteu brindant?
Palestinian Archive Task Force és un grup creat dins el Consell Internacional d’Arxius i presidit per Jamila Ghaddar. Té el mandat d’ajudar a salvaguardar, rescatar, recuperar i preservar els arxius i registres sobre i per part dels palestins afectats pel conflicte actual a Gaza i les zones circumdants. El grup aporta orientació tècnica i suport econòmic, per exemple, a la digitalització per preservar còpies de tot. Hem de tenir en compte que Israel ha bombardejat i robat els Arxius Municipals de Gaza.
Amb quin objectiu?
Israel ha bombardejat i segrestat arxius perquè són essencials per preservar la identitat del poble palestí. Per tant, l’atac demostra la seva importància. Eliminant els arxius, Israel intenta demostrar que el poble palestí no estava establert en aquella terra, que el territori no els pertany, i alhora, silenciar els èxodes. Per aconseguir, si algun dia hi ha justícia, que no es pugui restituir la població palestina. Poso un altre exemple: vaig ser als campaments sahrauís impartint un curs d’arxius, perquè encara que molts estats no reconeixen la República Àrab Sahrauí Democràtica, tenen els seus ministeris, la seva gestió i, per tant, la identitat és molt important i es reflecteix en els documents. També pensem que els arxius colonials són una documentació que hauria de pertànyer als pobles originaris.
Recentment, heu aconseguit que els Arxius Públics d’Israel no participin en el Congrés.
Vull dir que és la primera vegada que Palestina participa en un Congrés i això té un valor simbòlic important. Quan Rússia va envair Ucraïna, el Congrés només va trigar dues setmanes a suspendre Rússia i Bielorússia. En canvi, no ha actuat així amb Israel, que tenia previst fer una ponència sobre els atemptats de Hamàs. Vam arrencar una campanya per boicotejar la participació dels Arxius Públics d’Israel, parlant amb totes les associacions de l’estat i advertint que convocaríem roda de premsa per anunciar alguna acció i boicotejar la ponència. Finalment, sota el pretext de no poder garantir la seva seguretat, el Consell Internacional d’Arxius han convidat Israel a no viatjar a Barcelona i, finalment, no hi ha participat. Alhora, també demanem l’expulsió d’Israel del Consell Internacional d’Arxius. Com a Arxivers Espanyols en la Funció Pública (AEFP) vam presentar una moció dins l’assemblea general. Encara no s’ha votat perquè no estava a l’ordre del dia, però se’ns han escoltat i ens donaran una resposta.
