Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ítaca, a l’horitzó

Malgrat els cops repressius de l’Estat espanyol i les pugnes partidistes, una majoria social de Catalunya s’ha empoderat i ha abraçat la sobirania com el camí per assolir un marc propi de drets i llibertats

Arribada de les urnes de l'1-O al Col·legi Electoral de l'Escola Industrial de Barcelona / Jordi Borràs

És possible que Catalunya hagi viscut la seva dècada prodigiosa. Ara fa deu anys, un milió i mig de persones van aplegar-se a Barcelona en una marxa que enterrava definitivament l’últim intent del sobiranisme d’assolir un encaix dins del Regne d’Espanya. La manifestació, convocada per denunciar la decisió del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya cinc anys abans, va encetar una nova etapa política que no sembla que s’hagi de dissipar.

El desencís per la rebaixa de l’Estatut, que el govern del PSOE va pactar amb la Convergència d’Artur Mas, ja havia tingut una primera resposta el 2006 amb la manifestació “Som una nació i tenim el dret de decidir”, convocada per l’extingida Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), i la posterior marxa que el desembre de 2007 va mobilitzar milers de persones contra la negativa del govern Zapatero a millorar el sistema de finançament, traspassar l’aeroport del Prat i fer front al daltabaix que havia generat a Rodalies l’aparició d’esvorancs a les obres del tren d’alta velocitat entre Madrid i Barcelona.

A propòsit d’aquest sentiment de menyspreu, el socialista José Montilla, aleshores president de la Generalitat, va advertir en una famosa conferència a l’Hotel Ritz de Madrid la creixent “desafecció” que experimentava una part important de la societat catalana, la qual, com s’ha vist després, ha abandonat l’autonomisme per abraçar l’objectiu de la independència.


Del greuge a la ruptura

El conflicte estatutari també va donar peu a la multitudinària Diada de 2008, convocada per la plataforma Sobirania i Progrés sota el lema “Som una nació, volem estat propi”, i a la iniciativa Deu Mil a Brussel·les, que el 7 de març de 2009 va arrossegar milers de persones a la capital de la Unió Europea seguint la crida “We want a catalan state” (‘Volem un estat català’).

No va ser fins a la consulta popular d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, quan l’anhel de ruptura amb l’Estat espanyol va saltar al centre del debat polític

Però no va ser fins a la consulta popular d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, quan l’anhel de ruptura amb l’Estat espanyol va saltar al centre del debat polític. Malgrat les amenaces de l’Advocacia General de l’Estat i l’escepticisme que les cúpules d’ERC i CiU van mostrar d’entrada, la consulta a la localitat maresmenca va replicar-se a 550 municipis més, i va permetre que dos milions de persones es pronunciessin sobre la pregunta “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?”.

Si bé és cert que l’independentisme ja tenia expressió parlamentària, es pot afirmar que les consultes i la indignació per la sentència de l’Estatut van catapultar el moviment de forma extraordinària. Un salt qualitatiu que, entre altres coses, va facilitar l’entrada de la CUP a l’escena parlamentària i va obligar CiU a incorporar el dret a decidir en el seu full de ruta.

La consulta d’Arenys de Munt l’any 2009 |Albert Garcia

 

Si el procés ha esdevingut hegemònic, ha estat bàsicament pel seu caràcter cívic i la capacitat de les entitats sobiranistes per convertir el malestar ciutadà –col·loquialment caricaturitzat en la figura del “català emprenyat”– en una oportunitat per avançar cap a una Catalunya sobirana i democràtica en el marc de l’Europa dels pobles. Un imaginari que va agafar volada el 2011, quan arran de les consultes, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), nascuda el maig d’aquell any, van activar la mobilització fins a estendre-la a tota la geografia del país.

A partir d’aleshores, juntament amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), aquestes entitats van erigir-se en les palanques socials d’una reclamació que va traduir-se en la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament el gener de 2013, i el procés participatiu celebrat el 9 de novembre de 2014. Una jornada que, si bé no va tenir efectes vinculants per la prohibició dictada pel Tribunal Constitucional, va forçar Artur Mas a convocar uns comicis de caràcter plebiscitari en què les forces sobiranistes van conjurar-se per materialitzar la independència mitjançant el referèndum que no s’havia pogut realitzar.


Xoc de trens

Després de les eleccions de 2015, en què l’independentisme va assolir la majoria absoluta a l’hemicicle, es va visualitzar el xoc de legitimitats entre un estat atrinxerat en l’immobilisme i l’amenaça i un moviment transversal que ampliava suports gràcies a un discurs que relligava l’emancipació amb la conquesta de drets civils, polítics i socials.

En aquesta dinàmica cal recordar la campanya “Lluites compartides”, impulsada per Òmnium amb l’objectiu de “posar en comú els nostres passats per forjar el nostre futur compartit”. La capacitat de relacionar la independència amb els moviments antifeixista, ecologista i obrer va permetre al procés obrir-se a noves capes socials i que, en l’àmbit parlamentari, totes les forces sobiranistes –inclosa la dreta– assumissin reivindicacions de caràcter republicà com l’acollida de refugiades, el tancament del CIE de la Zona Franca o mesures destinades a mitigar la pobresa energètica.

Acció del Tsunami Democràtic a l’aeroport del Prat |Victor Serri

 

Sense aquesta aproximació a les classes populars difícilment s’entén la força disruptiva que va tenir el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, que, afavorit pel boicot de l’espanyolisme i la repressió policial, va esdevenir una catarsi per a moltes generacions de catalans i catalanes, així com el rebuig ciutadà als empresonaments dels líders d’Òmnium i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, deu dies més tard. De resultes del referèndum van aparèixer els Comitès de Defensa de la República (CDR), i aquella “revolució dels somriures” que s’havia ventilat com un problema intern espanyol va passar a formar part de l’agenda europea.


Temps d’impàs

El conflicte polític amb l’Estat va esclatar definitivament el 10 d’octubre de 2017, quan el Parlament va aprovar una declaració d’independència que, tot seguit, Carles Puigdemont va decidir suspendre amb l’objectiu d’obrir una fallida negociació amb l’Estat. La declaració es va aprovar de nou el 27 d’octubre i va ser suspesa al cap de poques hores pel Tribunal Constitucional. En paral·lel, Mariano Rajoy destituïa el govern Puigdemont, l’Audiència Nacional espanyola empresonava els membres del govern que no van marxar a l’exili i, en aplicació de l’article 155 de la Constitució, s’imposaven unes noves eleccions i la intervenció de l’administració catalana, fet que va parasitar la majoria de polítiques públiques.

Carles Puigdemont va decidir suspendre la declaració d’independència amb l’objectiu d’obrir una fallida negociació amb l’Estat

Així es va arribar als comicis del 21 de desembre i al judici dels exmembres del govern, l’expresidenta del Parlament i els líders socials, cosa que va portar el conflicte al seu punt àlgid l’octubre de 2019, quan després que el Tribunal Suprem els sentenciés els a cent anys de presó, el carrer va esclatar amb l’ocupació de l’aeroport del Prat organitzada per l’efímera plataforma Tsunami Democràtic, els múltiples bloquejos a la xarxa viària coordinats pels CDR i la coneguda com a batalla d’Urquinaona com a expressió més contundent.

Des d’aleshores, l’independentisme no ha sabut consensuar una estratègia unitària per mantenir el pols amb l’Estat, sinó que, enfangat en el tacticisme i amb la direcció fora de combat, reviu de nou la lluita per l’hegemonia entre els partits, dividits per una oferta de diàleg amb l’Estat que sembla condemnada al fracàs.

Tot i aquest escenari d’impàs, el procés no ha deixat d’estar viu al carrer, gràcies a una societat organitzada que, tot i la decepció amb el lideratge i la repressió policial, ara fa deu anys va aixecar amarres per posar Catalunya rumb a Ítaca.